Aunque a sus amigos les había dicho que así se ahorraba hacer cola, que estuviera en la lavandería a medianoche y el último día del año tenía razones más hondas que se guardaba para él. Le habría gustado que lo que para el resto era un día especial lo fuera para él también. Esa noche podría haber sido un cuento de hadas de hoy, una película de Isabel Coixet. Habría estado sentado en la fila de asientos que estaba de espaldas a la de ella y en un momento dado ella habría emergido del libro que leía y se habrían besado sin mediar palabra, mecidos por el ruido de las máquinas girando. Que ella estuviera allí habría significado que no sólo él pensaba como lo hacía. Estaba sencillamente solo.
Metió la camiseta de The dark side of the moon en la lavadora de dieciséis quilos y la puso en marcha con el programa más largo. Se sentó y, aunque había decidido no emborracharse, dio un trago de la petaca. Tardó ciento dieciséis minutos en hacer esas dos cosas. Le pareció lo mismo que tú has tardado en leerlo. El cimbreo se había parado. Sacó la única prenda de la máquina y la metió en otra para secarla. Aunque no se lo parecía, eran las dos. Dio otro sorbo y se quedó de pie durante unos instantes de duda que resolvió saliendo del local. Con paso despreocupado pero buen ritmo llegó a su apartamento, entró hasta la cocina, abrió la nevera y cogió un racimo. Se incorporó: la camiseta. De camino a la lavandería arrancó doce uvas y se las metió de un golpe en la boca. El primer mordisco hizo estallar las suficientes para que no pudiera contener la tromba. El zumo de uva le chorreaba barbilla y cuello abajo mientras andaba. Cuando cruzó el umbral de la puerta de la lavandería de nuevo, allí estaba ella. Levantó la cabeza y vio su aspecto dionisíaco. Él levantó el sarmiento sorprendido, obsequiándola ingenuamente con un montón de ramificaciones. Ella cerró el libro y empezó a reír.
31.12.08
A primers d'any
Aquest és el primer conte del taller 01
Crim:
La gent et mira i et diu “bon any!”, “igualment”. No et coneixen, ni tu a ells, però estan contents, per algun motiu inexplicable racionalment i ho mostren així. Tu sempre has sigut d’aquells a qui els nadals els atabala i amb tota la melindrositat que es respira en l’aire t’agafen atacs compolsivament perillosos. Sense anar més lluny la setmana passada quan poc més i li trenques el braç a la pobre àvia que no sabia quin modelet agafar com a regal per a la seva neta, mentre tu esperaves quinze minuts per pagar la bufanda de llana negra. Amb tot això et crees una excusa poc raonable per no haver de fer regals, no hi tinc cap problema, de fet ja no espero res de tu, fa temps que vaig deixar de fer-ho; però que ni tant sols et fixis en el meu nou conjunt vermell de cap d’any... això si que no ho puc soportar. No te’n he acustat, no val la pena explicar-te les coses, mai n’aprens res. Així, doncs, he esmolat els ganivets amb paciència de metge, per fer-me un bon àpat d’any nou.
Epitafi:
Passa'm a veure quan et vingui bé
30.12.08
Gener
Les coses que em fan por
venen a mi amuntegades
com mongetes ennuegades
en una conserva seminal.
Qui mana la vista i la oïda
i la vida que miren i escolten?
Hi ha vida quan tanquen i dormen
i deixen manar a l'univers?
I l'altra que parla i no calla
que sap i re-sap i es creu i pretén
fer creure que sóc i no sóc a la gent
mostrant una vista que perd el present?
Les coses que estimo
venen a mi amuntegades
com pètals de bell ametller
en plena rosada de gener.
venen a mi amuntegades
com mongetes ennuegades
en una conserva seminal.
Qui mana la vista i la oïda
i la vida que miren i escolten?
Hi ha vida quan tanquen i dormen
i deixen manar a l'univers?
I l'altra que parla i no calla
que sap i re-sap i es creu i pretén
fer creure que sóc i no sóc a la gent
mostrant una vista que perd el present?
Les coses que estimo
venen a mi amuntegades
com pètals de bell ametller
en plena rosada de gener.
29.12.08
Calaix de sastre
He estat uns dies incomunicat i ara que tenia un petit escrit he trobat un foradet que donava internet. És curiós que s'assembla molt a l'últim text de l'albert.Així, em sumo a tu i a la mei amb aquesta estranya sensació de... psé...
Bon cap d'any a tots macos! :*
És absurda la manera en què els arguments de contes em persegueixen. Se m'acudeixen i acumulen sense ordre ni sovint gaire motiu (ni per a una cosa ni per l'altra). Potser és per la mandra d'escriure un conte força extens per ser merament formal o comercial, on una megacorporació com la cocacola decideix afegir a la seva fórmula universalment secreta un nou ingredient hipnòtic i sedant que la converteix en el nou gran germà. D'altres vegades tinc una frase que em sembla genial però que no defineix de cap manera com continuar i es queda en un rampell literari més, com ara que pensava que era possible això d'enamorar-te amb un petó com els de Clark Gable, però ja no sé si és que no s'hi assemblen o que no t'impresionen. De vegades arriba una gran idea sintètica, impossible de descomprimir, i tot i que l'apunto, el meu petit orgull em diu que és massa curta, o massa fluixa o massa qualsevol cosa, com ara que ets anatòmicament quasi quasi perfecte i només et faltaria una lobotomia. No gaires cops, però si alguns, arriba una idea en forma d'aforisme i que desestimo desenvolupar per creure en l'egotisme com una forma del no res, com la mania que tinc a que s'allargui el moment entre que algú amb presses et proposa de marxar i tu esperes llargament disposat a que realment vulgui fer-ho. Fins i tot hi ha vegades en què una idea es queda a boxes perquè és només el trasfons, la moral•lina que el meu petit demagog vol inculcar, però que cal escriure ferragosament dues o tres-centes pàgines d'imperceptible seducció i explicació per tal que algú se la cregui, com ara que tot el que és humà és discutible. Potser una idea tan complexe, que el meu afany titlla de simple un cop escrita, com ara que invariablement les persones són o cadenats o claus, i que si això és absurd ets de les primeres i si no de les segones.
Aquestes són en definitiva algunes de les maneres en què centenears de protocontes van caient en forma de paperot al meu calaix de sastre. Podria semblar mandrós, alguns dirien pretenciós, perfeccionista, o mil adjectius més i jo hauria estat d'acord. Vaig tenir, però, una d'aquelles borratxelleres llúcides: és només que el dia en què les meves paraules perdin el valor que jo els hi atorgo no tindré res.
Bon cap d'any a tots macos! :*
És absurda la manera en què els arguments de contes em persegueixen. Se m'acudeixen i acumulen sense ordre ni sovint gaire motiu (ni per a una cosa ni per l'altra). Potser és per la mandra d'escriure un conte força extens per ser merament formal o comercial, on una megacorporació com la cocacola decideix afegir a la seva fórmula universalment secreta un nou ingredient hipnòtic i sedant que la converteix en el nou gran germà. D'altres vegades tinc una frase que em sembla genial però que no defineix de cap manera com continuar i es queda en un rampell literari més, com ara que pensava que era possible això d'enamorar-te amb un petó com els de Clark Gable, però ja no sé si és que no s'hi assemblen o que no t'impresionen. De vegades arriba una gran idea sintètica, impossible de descomprimir, i tot i que l'apunto, el meu petit orgull em diu que és massa curta, o massa fluixa o massa qualsevol cosa, com ara que ets anatòmicament quasi quasi perfecte i només et faltaria una lobotomia. No gaires cops, però si alguns, arriba una idea en forma d'aforisme i que desestimo desenvolupar per creure en l'egotisme com una forma del no res, com la mania que tinc a que s'allargui el moment entre que algú amb presses et proposa de marxar i tu esperes llargament disposat a que realment vulgui fer-ho. Fins i tot hi ha vegades en què una idea es queda a boxes perquè és només el trasfons, la moral•lina que el meu petit demagog vol inculcar, però que cal escriure ferragosament dues o tres-centes pàgines d'imperceptible seducció i explicació per tal que algú se la cregui, com ara que tot el que és humà és discutible. Potser una idea tan complexe, que el meu afany titlla de simple un cop escrita, com ara que invariablement les persones són o cadenats o claus, i que si això és absurd ets de les primeres i si no de les segones.
Aquestes són en definitiva algunes de les maneres en què centenears de protocontes van caient en forma de paperot al meu calaix de sastre. Podria semblar mandrós, alguns dirien pretenciós, perfeccionista, o mil adjectius més i jo hauria estat d'acord. Vaig tenir, però, una d'aquelles borratxelleres llúcides: és només que el dia en què les meves paraules perdin el valor que jo els hi atorgo no tindré res.
28.12.08
Taller 01
Aquesta és la primera proposta de taller que es fa en el blog. Parlant vam comentar que estaria bé proposar "metes" per escriure amb una necessitat o cap a un camí i, així, treballar no només la creativitat amb tota llibertat.
El tió màgic va fer un pet i va treure "Crimenes ejemplares" de Max Aub (edició de "micromundos" amb un acabat impecable). Aquest és un recull de crims dividits en tres apartats (realment n'hi ha 4, però un no el trobo encertat pel "taller"): Crímenes, Suicidios i Epitafios. A continuació escric un parell d'exemples de cada.
CRÍMENES
-¡Antes muerta!- me dijo. ¡Y lo único que yo quería era darle gusto!
***
Era tan feo el pobre, que cada vez que me lo encontraba, parecía un insulto. Todo tiene su límite.
***
¡Que se declare en huelga ahora!
***
Hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba, y hablaba. Y venga hablar. Yo soy una mujer de mi casa. Pero aquella gorda no hacía más que hablar, y hablar, y hablar. Estuviera yo donde estuviera, venía y empezaba a hablar. Hablaba de todo y de cualquier cosa, lo mismo le daba. ¿Despedirla por eso? Hubiera tenido que pagarle sus tres meses. Además hubiese sido muy capaz de echarme mal de ojo. Hasta en el baño: que si esto, que si aquello, que si lo de más allá. Le metí la toalla en la boca para que se callara. No murió de eso, sino de no hablar: se le reventaron las palabras por dentro.
SUICIDIOS
«Me suicido por ver la cara que pondrá Lupe, su mamá y el lechero»
***
Llámanlo el sueño eterno. Como padezco horriblemente de insomnio, pruebo.
EPITAFIOS
De un resignado:
Siempre abajo, no le cogió de nuevo.
***
De un imbécil:
A todo dijo que si
TALLER:
La meva proposta és escriure un de cada (si en son més cap problema) amb l'estil propi!!
27.12.08
De matinada
De matinada somnio
De matinada faig l’amor amb ella
De matinada em curo l’espant del dia
De matinada faig rodar el cap
De matinada em faig amic del vi
De matinada planejo dies que vindran
De matinada jugo amb la mà
De matinada no dormo mai
De matinada fins i tot volo
De matinada sóc un altre
De matinada escric versos inútils
De matinada l’enganyo amb altres
De matinada em faig sonàmbul
De matinada menjo galetes d’amagat
De matinada ric amb el doblatge porno
De matinada fumo a tort i a dret
De matinada menteixo el meu cap
De matinada no dono explicacions
De matinada ballo dansa contemporànea
De matinada jugo amb osets de peluix
De matinada em mossego les ungles dels peus
Però, tot acaba amb fum quan arriba el matí?
24.12.08
No sé que escriure-hi aquí...
Llegeixo i llegeixo, però no sóc capaç d’escriure res. Estic en un estat en falta de creativitat, és més, fins i tot em costa parafrassejar. Ara recordo amb ulls d’enyor els antics escrits. El primer de tots era divertit i innocent, el protagonista era un noi jove (com jo en el seu moment) que creia ser de mart i s’embolicava amb papers de plata... ni tant sols jo vaig acabar descobrint si era realment extraterrestre. El segon, o tercer, era d’una puta (en aquell moment em fascinava el món economicosexual), la pobra ho passava malament fins que troba un home, però aquest home té una dona i la puta no li vol fer mal i l’home tampoc i... pufff telenovel·la de diumenge tarda. En el següent l’home s’enamorava del seu gendre, un nano de tretze anys que ni tant sols tenia pèl al pit; la seva filla no veia res i estava content que el seu pare es portés tant bé... tot acabant com el rosari de l’Aurora. El de després va ser el d’un home que no trobava casa seva i aquesta es movia en cap a direccions contràries d’on es movia ell i aquest no aconseguia veure mai a la seva dona ni al seu fill. Era bò aquest, llàstima que ara ni tant sols puc teclejar en l’ordinador, tot i que em moro de ganes d’esciure.
Neguit
Estic aburrit i escric,
però noto molt bé el neguit.
La cama se'm mou de nit,
el pit se m'estreny atemorit.
Sabent que tot es inventat,
té collons no tenir-ho controlat.
Però no son tant sols instruccions,
el que cal per saber-se afortunat.
Diu el mestre al jove deixeple,
"Si ho saps tot, com vols aprendre?"
Detecto a l'instant un desig,
deixar ja de viure en un clitxé.
Prou de culpes, de penes i condemnes,
ja tinc prou amb triar el més correcte.
I si fallo, em disculpo i ric,
no sóc més que un nen amb barba i abric.
però noto molt bé el neguit.
La cama se'm mou de nit,
el pit se m'estreny atemorit.
Sabent que tot es inventat,
té collons no tenir-ho controlat.
Però no son tant sols instruccions,
el que cal per saber-se afortunat.
Diu el mestre al jove deixeple,
"Si ho saps tot, com vols aprendre?"
Detecto a l'instant un desig,
deixar ja de viure en un clitxé.
Prou de culpes, de penes i condemnes,
ja tinc prou amb triar el més correcte.
I si fallo, em disculpo i ric,
no sóc més que un nen amb barba i abric.
23.12.08
Samantha III
Necesito un refugio
Un lugar en el alma
Que me quite mis penas
Y devuelva la calma.
Samantha, 16/XII/2011
En la ciudad las burbujas se acaban haciendo enormes. Me refiero a ese espacio vital, personal, con el intento de ser intocable… pero cuando alguien se acerca, cuando alguien intenta ensuciarte con sus garras, deja de ser impenetrable. También sucede a veces, con el amor, que alguien inserta su gota de pasión dentro de nuestras bombas de aire. Y parece que nos abrimos. ¿De verdad nos abrimos?
─¿Qué piensas?
─Nada especial. ─Las imágenes mentales de Samantha le recorrían todo el cerebro, íntegramente, parte por parte.
─¿De verdad? Dímelo, puedes confiar en mí.
─No, en serio, tengo la mente en blanco. ─Y las palabras mudas de Samantha le agobiaban en su mente. Confiaba en Jairo, sí, ella creía que sí, pero él nunca llegó a saber qué le atormentaba a su amante.
¿De verdad nos abrimos? ¿Nos abrimos cuando tomamos una cerveza, tranquilamente en una terraza de un bar con nuestros compañeros más cercanos? ¡No, siempre no! A veces incluso le explicamos más a un desconocido o al que nos sujeta borrachos en la barra de un bar.
─Si te agobio dímelo, es que he bebido demasiado y estoy pesado.
─No, no, no te preocupes. ─Todos sabemos que mentimos. ¿Por qué nos dará apuro decirle a alguien que se calle? ¿Nos da miedo? Seguro que él que nos explica sus batallas no nos escucharía si fuese al revés.
¿De verdad nos abrimos? ¿Pero a quién nos abrimos? En la ciudad, la burbuja se hace tan grande… Si alguien nos mira por la calle nos parece extraño, pero nosotros lo hacemos constantemente. Disimulando, sí, pero miramos a las personas. Y no es de extrañar, es bastante lógico: somos humanos, por ende, curiosos y cuando vemos a alguien que nos gusta o que es horriblemente feo le miramos, o si alguien parece diferente también. ¿Qué sentido tiene no mirarse? No miramos lo que nos parece indiferente.
─No señales, que está mal. ─Le decía la madre al niño.
Y el crío seguía señalando.
─No señales ─Le decía ya la hermana.
─¿Por qué?
─Está mal.
─¿Y por qué?
─No señales y punto. (No sé siquiera el porqué).
Quizás es mejor no sacar la mirada de los escaparates para ver durante el trayecto entero lo hermosos que somos. ¿De verdad somos tan guapos? No me imagino otro animal prestando atención al reflejo de algo para creerse bonito. No nos vayamos tan lejos: ¿Cómo reacciona un niño la primera vez que se reconoce al espejo?
Sí, nuestras burbujas, nuestras corazas se engrandecen en la ciudad y nuestros corazones se empequeñecen día tras día, como los sentimientos que se esconden dentro de estos. Claro, ahora el corazón sólo bombea, ya no palpita de amor: nuestro cerebro lo hace por él. Es de esperar, el corazón no es gris como la ciudad.
─¿Por qué los edificios son de colores y la carretera es gris? ¿De qué color es el cemento?
─Es gris, Samantha.
─Ah, por eso la ciudad es tan tristemente grisácea. ¿Y no podrían pintar el suelo, igual que los edificios? Aunque claro, relacionar el gris con la tristeza debe ser algo cultural, que no innato…
20.12.08
L'únic que us fà por
Últimament ja no hi ha pobres,
només gent amb un creixement negatiu.
També s'han acabat les guerres,
ara hi ha intervencions de caire preventiu.
Varen passar a l'historia la gent d'idees pròpies,
ara s'en diu inadaptats, rebels i també terroristes.
I per fi ha desaparegut la retallada de drets individuals,
ara s'en diu control de seguretat per raons d'estat.
Vivim en llibertat absoluta,
sempre que t'ajustis a la llei,
Ets lliure de fer el que vulguis,
sempre que no utilitzis gaire el pensament.
És bonic viure en aquesta societat,
on la diferencia es un pecat,
on algú ha emmordassat la llibertat
i diu en boca d'ella que tot es en pro de la seguretat.
Podeu anar a prendre vent amb els vostres diaris,
una mentida repetida mil cops pot ser creguda,
però només per aquells que no creuen en la veritat,
aquells pobres infeliços que mai l'han volguda.
Podeu manipular el llenguatge i prostituir la paraula,
i jo mica en mica aniré deixant d'usar-la,
per que el més essencial mai passa pel cap,
el més crucial és mut i sempre resta callat.
Podeu creure que un polític cambiarà les coses,
escoltareu que farà grans obres,
i si es prou elegant i amable,
el creureu mentres us buida la butxaca.
De veritat miro el món i penso,
com podem estar en aquesta mentida tant immersos?
Que encara no han passat prous anys,
per començar a cremar diaris i a llegir versos?
La veritat sempre va ésser part de l'art,
que menteix per retratar-la,
i vosaltres preteneu vendre'l com a curiositat,
mentre manipuleu en massa a la societat.
Des de que vas a l'escola,
fins que et vens l'anima a un banc,
tot ha estat dissenyat amb gran cura,
per que acabis devent tres vides a la usura.
Però no tinc cap por avui,
la veritat es com l'oli,
ja hi pots tirar aigua bruta,
acaba sortint a la superfície.
Però no tinc cap por avui,
que crec que es l'únic que us fà por.
Un poble sense por es autònom,
i un poble autònom es busca a si mateix.
només gent amb un creixement negatiu.
També s'han acabat les guerres,
ara hi ha intervencions de caire preventiu.
Varen passar a l'historia la gent d'idees pròpies,
ara s'en diu inadaptats, rebels i també terroristes.
I per fi ha desaparegut la retallada de drets individuals,
ara s'en diu control de seguretat per raons d'estat.
Vivim en llibertat absoluta,
sempre que t'ajustis a la llei,
Ets lliure de fer el que vulguis,
sempre que no utilitzis gaire el pensament.
És bonic viure en aquesta societat,
on la diferencia es un pecat,
on algú ha emmordassat la llibertat
i diu en boca d'ella que tot es en pro de la seguretat.
Podeu anar a prendre vent amb els vostres diaris,
una mentida repetida mil cops pot ser creguda,
però només per aquells que no creuen en la veritat,
aquells pobres infeliços que mai l'han volguda.
Podeu manipular el llenguatge i prostituir la paraula,
i jo mica en mica aniré deixant d'usar-la,
per que el més essencial mai passa pel cap,
el més crucial és mut i sempre resta callat.
Podeu creure que un polític cambiarà les coses,
escoltareu que farà grans obres,
i si es prou elegant i amable,
el creureu mentres us buida la butxaca.
De veritat miro el món i penso,
com podem estar en aquesta mentida tant immersos?
Que encara no han passat prous anys,
per començar a cremar diaris i a llegir versos?
La veritat sempre va ésser part de l'art,
que menteix per retratar-la,
i vosaltres preteneu vendre'l com a curiositat,
mentre manipuleu en massa a la societat.
Des de que vas a l'escola,
fins que et vens l'anima a un banc,
tot ha estat dissenyat amb gran cura,
per que acabis devent tres vides a la usura.
Però no tinc cap por avui,
la veritat es com l'oli,
ja hi pots tirar aigua bruta,
acaba sortint a la superfície.
Però no tinc cap por avui,
que crec que es l'únic que us fà por.
Un poble sense por es autònom,
i un poble autònom es busca a si mateix.
19.12.08
Vora el mar.
A Berlín s'anyora ensumar la sal i escoltar les onades. És absurd, no anava gairebé mai a la platja, però només el saber que la tens a prop, em fa sentir més petita, i treu importància als meus mals. Aquell dia anyorava sentir-me petita.
Vora el mar
El dolor i la por
tracto d'allunyarme de l'abisme
escupint paraules vora el mar
M'ennuega la calor
em posseeix un temible pesimisme
i m'oblido de que se nedar
si vens a buscar-me porta flotador
aixuga'm i condemna'm a l'ostracisme
però fes-me fora lligada, per no poder marxar.
Encara s'ensuma el dolor,
però complert el càstic, i sense egoisme
em deixaràs tornar?
Vora el mar
El dolor i la por
tracto d'allunyarme de l'abisme
escupint paraules vora el mar
M'ennuega la calor
em posseeix un temible pesimisme
i m'oblido de que se nedar
si vens a buscar-me porta flotador
aixuga'm i condemna'm a l'ostracisme
però fes-me fora lligada, per no poder marxar.
Encara s'ensuma el dolor,
però complert el càstic, i sense egoisme
em deixaràs tornar?
18.12.08
projecte conjunt 012
Bé, crec que és la primera vegada que hi participo. A veure què tal! Costa molt continuar-ho però està molt bé la idea de poder continuar pel mig (i pel principi) també, no només pel final.
He posat bé els tags i el títol no?
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos, la lluna ens somreia i ens picava l'ullet. No obstant, vam saber arribar a l'hotelet on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. Passar per davant de la recepció aguantant el riure encara ens del·latava més. El vell de darrera del taulell va mirar de sobte, però va perdonar-nos fent que tancava els ulls. Em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era. Ni molt menys la de la seva. Sempre he pensat que el futur és aspre. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, el rellotje antic de la cafeteria fa un tic-tac sossegat, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. Estava caminant, ara, per un camí ardu, amb la cara humida i els ulls entornats, encongides les seves ninetes com si cada dia aquella debilitat l'anés afligint més fins que acabés per deixar-lo quiet, paralitzat per sempre davant la vida. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat dissimulada que, des de llavors, va en augment.
He posat bé els tags i el títol no?
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos, la lluna ens somreia i ens picava l'ullet. No obstant, vam saber arribar a l'hotelet on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. Passar per davant de la recepció aguantant el riure encara ens del·latava més. El vell de darrera del taulell va mirar de sobte, però va perdonar-nos fent que tancava els ulls. Em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era. Ni molt menys la de la seva. Sempre he pensat que el futur és aspre. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, el rellotje antic de la cafeteria fa un tic-tac sossegat, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. Estava caminant, ara, per un camí ardu, amb la cara humida i els ulls entornats, encongides les seves ninetes com si cada dia aquella debilitat l'anés afligint més fins que acabés per deixar-lo quiet, paralitzat per sempre davant la vida. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat dissimulada que, des de llavors, va en augment.
Aquarel·les
A Aquesta li tinc un carinyo especial, perque va ser una de les primeres que vem musicar, i la vaig repetir fins a casi odiar-la intentant conseguir entrar amb la veu al moment adequat...
Aquarel·les
Les aquarel·les s'han acabat
i la meva màscara està a mig fer
hauré de sortir al carrer
amb l'ànima nua i el cor ofegat
Encara no se on aniré
el meu cor plora atabalat
cauré desde aquell terrat
em pregunto:- qui soc? Algún dia ho sabré.
Aquarel·les
Les aquarel·les s'han acabat
i la meva màscara està a mig fer
hauré de sortir al carrer
amb l'ànima nua i el cor ofegat
Encara no se on aniré
el meu cor plora atabalat
cauré desde aquell terrat
em pregunto:- qui soc? Algún dia ho sabré.
16.12.08
Polpa per esmorzar
El seu marit era secreta. Sempre deixava la pipa a la tauleta quan anava a dormir. Tot i ser una pistola petita, la smith & weson -sabia el nom de cops que li ho havia repetit- li quedava gran a la mà, però el canó gruixut li encantava. Mig nua, jugava amb ella davant l'armari, el quart àngel de xarli. Fins i tot s'havia encès una cigarreta per jugar amb la llum i imitava a estones altres personatges de les seves fantasies. Només llegia pulps atrotinats que la satisfeien de fàcils, d'efectius que eren. Fins i tot s'havia sentit amb cor de començar a escriure'n un, no calia gaire. Es passava les tardes veient pel·lícules de producció nefasta on joves mestresses de casa havien d'empunyar armes a mitja tarda.
El va veure reflectit al mirall mentre dormia i després les metxes vermelles que s'havia fet aquella tarda. Li va dir a l'altra dona que ell no havia dit res. Quan va dir "ell", la de davant seu el va apuntar. Podries disparar-la? Segur que no és tan senzill com la Christine ho ha fet aquesta tarda. Havia escrit poques pàgines de la seva novel·leta però ja havia escrit varies execucions a sang freda. Què passaria si... el va prémer. El tret va caure al coixí de plomes. En Harry va fer mà de la funda buida. Què cony fas! que ets boja, meuca? Ella estava doblegada per la sacsejada. Va sortir del llit per reduir-la, però ella el va apuntar. Va a tornar al llit. Això no és una joguina! Deixa de fer el tonto! Va somriure i va abaixar els braços. Tens raó. Va llançar-se al llit i va posar l'esquena contra la paret, al costat d'ell. Jugava amb la pistoleta. Eren les cinc. En Harry no la mirava. La hi va posar a la templa amb un cop. Et volaré el coco. La va mirar de reüll amb incredulitat. Tenia una ploma al cabell. Suc de tomàquet.
El va veure reflectit al mirall mentre dormia i després les metxes vermelles que s'havia fet aquella tarda. Li va dir a l'altra dona que ell no havia dit res. Quan va dir "ell", la de davant seu el va apuntar. Podries disparar-la? Segur que no és tan senzill com la Christine ho ha fet aquesta tarda. Havia escrit poques pàgines de la seva novel·leta però ja havia escrit varies execucions a sang freda. Què passaria si... el va prémer. El tret va caure al coixí de plomes. En Harry va fer mà de la funda buida. Què cony fas! que ets boja, meuca? Ella estava doblegada per la sacsejada. Va sortir del llit per reduir-la, però ella el va apuntar. Va a tornar al llit. Això no és una joguina! Deixa de fer el tonto! Va somriure i va abaixar els braços. Tens raó. Va llançar-se al llit i va posar l'esquena contra la paret, al costat d'ell. Jugava amb la pistoleta. Eren les cinc. En Harry no la mirava. La hi va posar a la templa amb un cop. Et volaré el coco. La va mirar de reüll amb incredulitat. Tenia una ploma al cabell. Suc de tomàquet.
Sin título.
Creías que faltaba algo en tu vida y aparecí. Decían por ahí que eras algo insípido y desdeñado. Una fría madrugada aparecí en tu cama. Qué fácil fue matarte, cabrón.
15.12.08
ST
Va ser viuda, al poc temps de casar-se, d’un tio carregat de duros que no la va incloura al testament. Dies i dies traginant ampolletes medicinals amunt i avall, fent carentonyes a les pells flàccides i llepant l’acusada impotència d’un vell arrogant no havien servit de res. Ja ho sabia ella des de bon principi que no aniria tot tant bé com s’esperava. Massa fàcil. Sortida de la carretera només havia d’actuar com en una bella comèdia dramàtica dirigida per ell. Ell. El culpable de tot, amb ulls innocents se l’havia guanyat amb paraules complexes i picaresques filosofades d’intel·lectualisme pur. L’havia entavanat per a quatre revolcades gratuïtes a canvi d’un casament accelerat. Ell, ell ja ho sabia de bon principi que la seva vida no duraria més de quatre dies. Fou per això que deixà els dos fills i la mare en un pis ben pagat i amb els ulls envidriats, per a llençar-se a les mans de dos setmanes de desfermada eufòria. Ara només li queda tornar on era i ser el que era. Tot camí acaba al lloc d’inici, tot i les mil voltes que donem sense sentit. Qui s’esperava que ella, la de la tercera cantonada, es quedés vidua, al poc temps de casar-se d’un tio carregat de duros que no la va incloure al testament. Dies i dies traginant ampolles.
14.12.08
El bien mayor
(Espacio cerrado pero muy amplio. muchos actores en escena haciendo de pueblo. están dispuestos al libre albedrío porque llevan horas esperando pero han sabido repartirse el poco espacio por cápita bastante bien.)
(Aparece un oficial pseudofascista, con una lista en mano que lee en voz alta.)
OFICIAL
-Ernst Drugslaff, capellán.
Peter Wholfee, tesorero.
Christian Vackuiff,
Abraham Bullelöst,
Lydia Vannitt,
Johann Minttelimerch,
Ludwig Bottomsack,
Adrien Nullefaicht, peones.
Stefan Dümmycopff, atleta.
(A medida que se les va asignando oficio, sin signo aparente salen de escena.)
OFICIAL
-Ilya Enochteggor, artista.
Vladimir Mintschort, catedrático.
Rahoul Shackends, tornero fresador.
Nadia Malgnottich, bibliotecaria.
Piotr Helmsky, alborotador.
(El actor que hace de Piotr tarda en levantarse y hace una mueca inocua, pero imita al resto.)
OFICIAL
-Deténgase Helmsky!
(Piotr se detiene, sin girarse)
OFICIAL
-Acaso está usted poniendo en duda las nece-
sidades de la comunidad o poniendo sus prio-
ridades personales por encima de las de ésta?
Vuélvase cuando le hablo!
PIOTR
(Se da la vuelta)
-Ruego no ser malinterpretado su señoría. Por
lo que sé no tengo constancia de haber hecho
comentario alguno al respecto.
Sí es cierto, ya que me otorga el derecho a la
palabra, que no creo que mi trayectoria como
intermediario neutral de conflictos justifique mi
reasignación.
OFICIAL
-Lo ves? Con tu mueca ya te has empezado a
meter en tu nuevo papel.
En realidad no tienes que cambiar un ápice tu
actitud. Es sólo que ahora empezaremos a cen-
surarte públicamente. Eso te dará publicidad.
Así, negando la estabilidad que propones pero
haciendo escarnio de ella en los medios, man-
tendremos ese equilibrio inestable sobre el que
funcionan todas las comunidades.
Como ves, tus nuevos designios son a la vez
tus y nuestras necesidades.
Vete con el resto.
PIOTR
-Sí, ya veo el papel que me propone. Ser sólo
un títere, un actor de su representación.
Digo no.
(Piotr Helmsky se vuelve hacia el público, lo mira, baja del escenario por las escaleras situadas delante de éste. Empieza a andar lentamente por el largo pasillo, mirando fijamente al fondo de la sala.)
(Cuando alguien grita algo, Piotr empieza a caminar más rápido, sin dejar de mirar su objetivo. Otro alguien se levanta y le aplaude.)
(Helmsky cada vez va más rápido y más público se va añadiendo a alguna de las dos posturas y el volumen va subiendo en todo el teatro.)
(Acaba corriendo como si huyera de un alud. Sólo cuando abre la puerta del fondo de la sala para marcharse, mira hacia atrás con cara de terror ante el alboroto y sale.)
(Aparece un oficial pseudofascista, con una lista en mano que lee en voz alta.)
OFICIAL
-Ernst Drugslaff, capellán.
Peter Wholfee, tesorero.
Christian Vackuiff,
Abraham Bullelöst,
Lydia Vannitt,
Johann Minttelimerch,
Ludwig Bottomsack,
Adrien Nullefaicht, peones.
Stefan Dümmycopff, atleta.
(A medida que se les va asignando oficio, sin signo aparente salen de escena.)
OFICIAL
-Ilya Enochteggor, artista.
Vladimir Mintschort, catedrático.
Rahoul Shackends, tornero fresador.
Nadia Malgnottich, bibliotecaria.
Piotr Helmsky, alborotador.
(El actor que hace de Piotr tarda en levantarse y hace una mueca inocua, pero imita al resto.)
OFICIAL
-Deténgase Helmsky!
(Piotr se detiene, sin girarse)
OFICIAL
-Acaso está usted poniendo en duda las nece-
sidades de la comunidad o poniendo sus prio-
ridades personales por encima de las de ésta?
Vuélvase cuando le hablo!
PIOTR
(Se da la vuelta)
-Ruego no ser malinterpretado su señoría. Por
lo que sé no tengo constancia de haber hecho
comentario alguno al respecto.
Sí es cierto, ya que me otorga el derecho a la
palabra, que no creo que mi trayectoria como
intermediario neutral de conflictos justifique mi
reasignación.
OFICIAL
-Lo ves? Con tu mueca ya te has empezado a
meter en tu nuevo papel.
En realidad no tienes que cambiar un ápice tu
actitud. Es sólo que ahora empezaremos a cen-
surarte públicamente. Eso te dará publicidad.
Así, negando la estabilidad que propones pero
haciendo escarnio de ella en los medios, man-
tendremos ese equilibrio inestable sobre el que
funcionan todas las comunidades.
Como ves, tus nuevos designios son a la vez
tus y nuestras necesidades.
Vete con el resto.
PIOTR
-Sí, ya veo el papel que me propone. Ser sólo
un títere, un actor de su representación.
Digo no.
(Piotr Helmsky se vuelve hacia el público, lo mira, baja del escenario por las escaleras situadas delante de éste. Empieza a andar lentamente por el largo pasillo, mirando fijamente al fondo de la sala.)
(Cuando alguien grita algo, Piotr empieza a caminar más rápido, sin dejar de mirar su objetivo. Otro alguien se levanta y le aplaude.)
(Helmsky cada vez va más rápido y más público se va añadiendo a alguna de las dos posturas y el volumen va subiendo en todo el teatro.)
(Acaba corriendo como si huyera de un alud. Sólo cuando abre la puerta del fondo de la sala para marcharse, mira hacia atrás con cara de terror ante el alboroto y sale.)
13.12.08
Que no se trabe mi lengua...
Que no se trabe mi lengua
ni me falte la palabra (Martín Fierro de José Hernández, La ida, II)
Que no se trabe mi lengua
ni me falte la palabra
ay la mujercita pobre
como en el suelo se arranca, las sienes.
Ay, la vida esta mía
que se duerme en la copa,borracha,
(de un arbol platanero)
donde alli vuela mi suerte, podrida!
Ay la vida sin vida,
ay la muerte con muerte,
ay la suerte dondequiera
que el rico se la apodera, mi vida!
Ay la primavera, no llega,
ay las ramas desnudas
desencanto otoñal, despojado el otoño
me vuelves absurda.
PS: En realidad, es una de esas canciones que improviso (como la de los pollitos y los baguetts que podéis leer en mi blog) en momentos de expansión emocional estúpida y que se acaban transcribiendo por alguna razón del destino.
¡Creedme, la canción suena mejor, así en seco me da hasta cosa leerlo!
ni me falte la palabra (Martín Fierro de José Hernández, La ida, II)
Que no se trabe mi lengua
ni me falte la palabra
ay la mujercita pobre
como en el suelo se arranca, las sienes.
Ay, la vida esta mía
que se duerme en la copa,borracha,
(de un arbol platanero)
donde alli vuela mi suerte, podrida!
Ay la vida sin vida,
ay la muerte con muerte,
ay la suerte dondequiera
que el rico se la apodera, mi vida!
Ay la primavera, no llega,
ay las ramas desnudas
desencanto otoñal, despojado el otoño
me vuelves absurda.
28 Noviembre 2008
PS: En realidad, es una de esas canciones que improviso (como la de los pollitos y los baguetts que podéis leer en mi blog) en momentos de expansión emocional estúpida y que se acaban transcribiendo por alguna razón del destino.
¡Creedme, la canción suena mejor, así en seco me da hasta cosa leerlo!
Hay que asistir a la liturgia
En cierta iglesia los feligreses tenían a Dios un poco atravesado. Y es que allí daban hostias como panes. A todos se les atragantaba el cuerpo de cristo en el gaznate.
Tutorial de programàtica d'autòmates
A la comunitat de programadors en llenguatge visual bàsic, últimament m'he trobat amb gent comentava d'un problema del nucli que causava algun petit malfuncionament interrelacional entre algunes unitats de l'últim model d'androide que està comercialitzant Chronos. Concretament a les sèries que van des de la A0982 a la F1994.
M'ho he estat mirant una estona i a continuació penjo un arxiu que fixa el bug. Degut en part a que no sóc un expert i a que amb la incorporació de la versió del llenguatge 2.0 hi ha eines més potents, no sé si a nivell d'eficiència estructural està ben resolt. Si més no sol·luciona el problema en general (a través d'una petita reconfiguració del shell/closca). A més el penjo amb el codi obert per si algú vol fer-se'l una mica més a mida.
Feu clic aquí.
M'ho he estat mirant una estona i a continuació penjo un arxiu que fixa el bug. Degut en part a que no sóc un expert i a que amb la incorporació de la versió del llenguatge 2.0 hi ha eines més potents, no sé si a nivell d'eficiència estructural està ben resolt. Si més no sol·luciona el problema en general (a través d'una petita reconfiguració del shell/closca). A més el penjo amb el codi obert per si algú vol fer-se'l una mica més a mida.
Feu clic aquí.
12.12.08
Moll de palma
A nes moll de Palma, hi neixen figueres de moro.
Una gallina quant pon, remena una cama.
En el muelle de Palma, nacen higos xumbos.
Una gallina cuando pone, "mueve" una pierna.
Aquí vos deleit amb una poesia surrealista que va escriure l'avi d'un amic meu. La pos-ho en mallorquí i, seguidament la traduesc al castellà:
Una gallina quant pon, remena una cama.
En el muelle de Palma, nacen higos xumbos.
Una gallina cuando pone, "mueve" una pierna.
Aquí vos deleit amb una poesia surrealista que va escriure l'avi d'un amic meu. La pos-ho en mallorquí i, seguidament la traduesc al castellà:
Positivisme
I de sobte et trobes sol. Abrigat pel fred, inlluminat per les sombres del passat. Et martiritzes un i un altre cop buscant cordes on poder-te lligar i no t'en adones que l'únic error, és haver-te deixat.
11.12.08
projecte conjunt 011
Va, va, q agafi empenta.
Faig doblete de participació, però si no s'oblida! Aprofito per convidar a les últimes adquisicions a seguir embolicant! (la norma es no borrar res, es pot repuntuar i afegir tantes paraules com i on es vulgui) la resta no us talleu.
A les participacions del projecte conjunt ara s'hi posen 2 etiquetes, la del projecte i la del nom (i la del nom tb a la resta). Nom costa res tampoc fer-ho jo però així ho sabeu i... abans de publicar entrada, abaix a la dreta, mostrar todo (1 click), seleccionar nom (1 click).
Ara si
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotelet on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. Passar per davant de la recepció aguantant el riure encara ens del·latava més. El vell de darrera del taulell va mirar de sobte, però va perdonar-nos fent que tancava els ulls.
Em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era. Ni molt menys la de la seva. Sempre he pensat que el futur és aspre.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat dissimulada que, des de llavors, va en augment.
Faig doblete de participació, però si no s'oblida! Aprofito per convidar a les últimes adquisicions a seguir embolicant! (la norma es no borrar res, es pot repuntuar i afegir tantes paraules com i on es vulgui) la resta no us talleu.
A les participacions del projecte conjunt ara s'hi posen 2 etiquetes, la del projecte i la del nom (i la del nom tb a la resta). Nom costa res tampoc fer-ho jo però així ho sabeu i... abans de publicar entrada, abaix a la dreta, mostrar todo (1 click), seleccionar nom (1 click).
Ara si
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotelet on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. Passar per davant de la recepció aguantant el riure encara ens del·latava més. El vell de darrera del taulell va mirar de sobte, però va perdonar-nos fent que tancava els ulls.
Em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era. Ni molt menys la de la seva. Sempre he pensat que el futur és aspre.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat dissimulada que, des de llavors, va en augment.
Nostàlgia de teulades
Era fosc. Els nostres ulls no paraven d'estar-se quiets. Es movien en totes les direccions intentant trobar aquells punts que antany havien obert camí.
Miravem estrelles
Miravem estrelles
Transtorn
Una altre poesia que portava algun temps al disc dur...
Transtorn
Crec que sento els colors
veig gustos i palpo perfums
saborejo carícies i ploro sorolls
potser pateixo algun trastorn
Aixeco el cap i m'omplo de plors
els espais buits creixen com si fossin llegums
i em piquen com si fossin polls
potser pateixo algun trastorn
O potser creixo si em poses llevat i em deixes al forn
Transtorn
Crec que sento els colors
veig gustos i palpo perfums
saborejo carícies i ploro sorolls
potser pateixo algun trastorn
Aixeco el cap i m'omplo de plors
els espais buits creixen com si fossin llegums
i em piquen com si fossin polls
potser pateixo algun trastorn
O potser creixo si em poses llevat i em deixes al forn
10.12.08
Makeup!
Tatxaaaaan! Ja semblava que fos la cara definitiva! Ara sembla una web techie xD
Qui no hagi fet capçaleres que en faci, que les anirem posant!
PD. En realitat li havia agafat carinyo a l'aspecte anterior :_(
Qui no hagi fet capçaleres que en faci, que les anirem posant!
PD. En realitat li havia agafat carinyo a l'aspecte anterior :_(
Somnis I, II i III
Penjo 3 escrits curts amb els que estic encallat. M'agrada l'essència (que espero que estigui clara) però no els acabo de veure acabats. A veure si a algú se li ocorre donar-me alguna pista, qualsevol és benvinguda! :)
Convención
-Sois todos unos impostores. El cartel de la convención rezaba que ésta era para gente con prejuicios, que incluso se darían muestras de algunos muy selectos. Ahora que estoy aquí veo que sólo sois un puñado de progresistas ignorantes, de bohemios idealistas, de artistas descorazonados, de jipis drogadictos, de zurdos obtusos y de gente que sólo piensa absurdamente. No sois más que gusanos que habéis venido a mendigar algún prejuicio sobre el que podáis construir vuestras míseras vidas. Acaso habíais venido a reír de algo y soy yo el que se ríe de vosotros, por camaleones, esquiroles y corderos. Saldréis tan desamparados como habéis venido, porque la gente entera como yo no se deja engañar por vuestras astucias.
Engañados unos y otros, la convención se dió por terminada y la gente se disipó.
Jesús Nepótice
(No li arriba a Martin Hidalgo a la sola de les sabates?)
A Jesús Nepótice, desde siempre, le habían todos los adultos bajo el ala. Era uno de esos niños que cuando jugaba a los cacos no se alejaba más de dos pasos de la zona segura. Él vivía su fantasía invencible.
Siempre le decían que veía el mundo muy a su manera. Por eso, en parte, se sentaba siempre en primera fila. Eso acrecentaba el desprecio de los demás niños. Cuando le hablaron de su astigmatismo empezó a entenderlo todo de otra manera.
Empezó a sentirse más Jesús que nunca: era un marcado, querido por unos y malquerido por otros. Su objetivo de vida, hasta el último aliento, se convirtió en enmendarlo.
Decir debo que no lo consiguió. No por su falta de voluntad, que era férrea y se apoyaba sobre el firme fundamento de su invencibilidad, si no porque su falta de visión le había hecho plantear mal el problema: lo fácil habría sido ir al oculista.
Cirurgia
Molts d'altres han agafat la seva navalla o el seu ganivet de caça i l'han punxat a la carn divina. Fins i tot els més mandrosos ho saben i fan que s'ho mig creuen. Però entre estertors camaleònics la seva omnipotència segueix patent, i la resta patint.
Advoco per l'acarnissament. I els que em tittlin de mala persona podran notar com el seu món s'enfosqueix per la ombra que se'ls projecta. Deixeu-me ser el vostre cirurgià i veureu com de les vostres pors en retallo ombres xinesques.
De mans fermes tothom en farda, però el cap ferm sempre trontolla, i calen totes dues coses per extirpar-lo. D'això se'n pot extreure que més val una cicatriu en zigazaga, que no una d'aquelles perfectes que seveixen per fardar davant d'un parell de tòtiles. Perque aquestes últimes incisions busquen la correcció, i prou, i per tant no extirpen res. Al final alguns fins i tot es contenten de tenir adorablement marcades a la pell les mil i una guerres absurdes en què han participat.
Per això cal allargar el seu patiment enfonsant-li fulles esmolades a dojo, un cop sigui realment mort no quedaran més que somniatruites. És una mosca tsetsé mutant que inocula la incertesa quan xucla la sang. Però qui es pot resistir als cinc minuts més de bon matí, o als incontables minuts de tota una vida. Qui de vosaltres pot en els seus propis somnis dir: ei, desperta!
Convención
-Sois todos unos impostores. El cartel de la convención rezaba que ésta era para gente con prejuicios, que incluso se darían muestras de algunos muy selectos. Ahora que estoy aquí veo que sólo sois un puñado de progresistas ignorantes, de bohemios idealistas, de artistas descorazonados, de jipis drogadictos, de zurdos obtusos y de gente que sólo piensa absurdamente. No sois más que gusanos que habéis venido a mendigar algún prejuicio sobre el que podáis construir vuestras míseras vidas. Acaso habíais venido a reír de algo y soy yo el que se ríe de vosotros, por camaleones, esquiroles y corderos. Saldréis tan desamparados como habéis venido, porque la gente entera como yo no se deja engañar por vuestras astucias.
Engañados unos y otros, la convención se dió por terminada y la gente se disipó.
Jesús Nepótice
(No li arriba a Martin Hidalgo a la sola de les sabates?)
A Jesús Nepótice, desde siempre, le habían todos los adultos bajo el ala. Era uno de esos niños que cuando jugaba a los cacos no se alejaba más de dos pasos de la zona segura. Él vivía su fantasía invencible.
Siempre le decían que veía el mundo muy a su manera. Por eso, en parte, se sentaba siempre en primera fila. Eso acrecentaba el desprecio de los demás niños. Cuando le hablaron de su astigmatismo empezó a entenderlo todo de otra manera.
Empezó a sentirse más Jesús que nunca: era un marcado, querido por unos y malquerido por otros. Su objetivo de vida, hasta el último aliento, se convirtió en enmendarlo.
Decir debo que no lo consiguió. No por su falta de voluntad, que era férrea y se apoyaba sobre el firme fundamento de su invencibilidad, si no porque su falta de visión le había hecho plantear mal el problema: lo fácil habría sido ir al oculista.
Cirurgia
Molts d'altres han agafat la seva navalla o el seu ganivet de caça i l'han punxat a la carn divina. Fins i tot els més mandrosos ho saben i fan que s'ho mig creuen. Però entre estertors camaleònics la seva omnipotència segueix patent, i la resta patint.
Advoco per l'acarnissament. I els que em tittlin de mala persona podran notar com el seu món s'enfosqueix per la ombra que se'ls projecta. Deixeu-me ser el vostre cirurgià i veureu com de les vostres pors en retallo ombres xinesques.
De mans fermes tothom en farda, però el cap ferm sempre trontolla, i calen totes dues coses per extirpar-lo. D'això se'n pot extreure que més val una cicatriu en zigazaga, que no una d'aquelles perfectes que seveixen per fardar davant d'un parell de tòtiles. Perque aquestes últimes incisions busquen la correcció, i prou, i per tant no extirpen res. Al final alguns fins i tot es contenten de tenir adorablement marcades a la pell les mil i una guerres absurdes en què han participat.
Per això cal allargar el seu patiment enfonsant-li fulles esmolades a dojo, un cop sigui realment mort no quedaran més que somniatruites. És una mosca tsetsé mutant que inocula la incertesa quan xucla la sang. Però qui es pot resistir als cinc minuts més de bon matí, o als incontables minuts de tota una vida. Qui de vosaltres pot en els seus propis somnis dir: ei, desperta!
9.12.08
Sobre la infantesa
El meu swatch irony marcava les cinc del matí. L’efecte dels gintònics ja quasi havia desaparegut del meu cos, ja era hora de tornar. Em tornava al cap la imatge de la meva dona amb aquell comerciant nefast. De ben segur que cap dels dos es trobava ja a casa meva, potser m’haurien deixat de record l’embolcall plastificat del preservatiu. Vaig embolicar aquest pensaments amb dos bitllets de 20 que deixí sobre la barra. Parat davant la porta esquerra del cotxe no notava les claus a la butxaca dels pantalons, per tant el primer que vaig mirar va ser l’interior de la jaqueta, tampoc. Dreta, esquerra, les claus no estaven per enlloc, sort d’aquella guineu que me les va portar i me les va donar tot criticant la meva actitud deixada. La vaig apartar amb una petada mal donada –reconec que no va ser el millor agraïment que podia donar-li a “aquell” qui m’havia tornat les claus, però donar-li la “mà” a una guineu tampoc em semblava d’allò més adient -.Vaig obrir la porta del meu saxo vermell, vaig posar primera i el cotxe no arrencava. Una porqueria, encara no sé del cert perquè no me’l havia canviat quan em van anunciar que la vida del seu motor podia acabar en qualsevol moment (potser pels records que em portava el seient de darrera). ¿I si dones el contacte primer?, aquella veu m’era familiar malgrat no poder recordar de qui provenia. Em vaig girar i era ell, no podia ser. La meva neboda hagués al·lucinat amb aquella imatge parlant. El vaig agafar del coll i em deixà anar cent mil renecs, realment era molt pitjor de carn i ossos. “Gruñón” em va donar un cop al nas que va fer que el deixés anar de cop. No em va quedar més opció que donar el contacte i arrencar, per tal cessar els seus crits. La nit, enlloc de fer-se més clara , per la sortida d’un nou dia; s’enfosquia en els meus ulls que se’m cloïen. Vaig preguntar-li què feia en el meu cotxe i d’altres questions de les quals no obtingué resposta. Quan, en una recta, em vaig girar per mirar-lo jo no hi era. Un cop de clàxon del camió que venia per l’altre carril em va fer fer una mala maniobra, però de seguida vaig redreçar el cotxe al seu lloc. Cap problema, estava fet un gran conductor, tenia l’assegurança a regal, imagina’t. De cop vaig tenir un ensurt, una mà m’estava fregant la cama. Una mà jove i tendre, però al mateix temps experta en les dolces carícies. Al meu costat una noia amb un cistell ple de menjar. Una caputxa li tapava la cara i li baixava pels petits pits. Només em deia que corregués més per què així el llop no ens atraparia. Jo li feia cas -¿com no havia de fer cas a una noia jove que m’acariciava les angles amb una maneta pervertida?-. Cent trenta, cent cinquanta, aquell cotxe no donava per més, tot vibrava i ella no parava de demanar-me que anés més ràpid i com més accelerava més acostava la seva mà a les parts més íntimes. No hi havia manera, definitivament aquell cotxe no podia sobrepassar els 154 quilòmetres per hora. De cop la noia va deixar anar un xiscle i s’hi va ajuntar el de tres porcs que estaven al seient de darrera. Amb la confusió jo també amb vaig posar a cridar i quan tots van callar jo vaig continuar cridant. Em miraven perplexos, com si jo fos l’estrany allí. Per vergonya vaig deixar de cridar i em vaig tornar a concentrar amb la recta carretera. La noia de vermell i els tres porcs, bruts i deixats, mantenien una discussió aferrissada. La noia deia que el llop estava per un altre camí que feia estona que havíem deixat enrera i els tres porcs asseguraven haver-lo vist bufant una casa de palla. Al cap de deu minuts de baralles verbals van esclafir a riures, sense saber ben bé perquè jo també em vaig ajuntar en els seus riures. Van parar i es va repetir l’escena del crit, altre cop vaig haver de parar per vergonya. Em sentia com un taxista portant als clients que tornen un divendres a la matinada de marxa amb els col·legues. Per darrera unes llums blaves em van obligar a detenir el meu vehicle al primer lloc que vaig poder. 150€ per passar de la velocitat establerta. No em vaig atrevir a explicar-los que una noia amb caputxa vermella i una mà al meu entrecuix m’havien obligat a cometre una conducció imprudent, no els li ho podia dir, sobretot, per què la noia ja havia desaparegut juntament amb els tres porcs que, això si, m’havien deixat un cotxe que feia pena –comentari que van fer els policies i tot -, encara sort com no em van demanar que bufés en un d’aquells aparells inútils. Vaig tornar a reprendre la marxa aquest cop, però, sol. Cap ninotet d’aquells va tornar a aparèixer pels seients del meu saxo. Vaig arribar a casa i obrí la porta. Tot estava fosc encara que el dia ja començava a clarejar. Vaig anar a la cuina i em vaig preparar un got de llet, la blancaneus m’hi va ajudar. Era tan maca com surt a les pel·lícules, la vaig acusar un xic, però no va sorgir efecte el meu propòsit, només vaig aconseguir que marxés per la porta del darrera. El meu ganivet preferit era el de mànec de fusta i fil més llarg, cada dia dedicava cinc o deu minuts a esmolar-lo. El vaig agafar per tallar una mica de fuet. Amb el fuet a una mà i el ganivet a l’altre vaig anar al menjador. La meva dona seguia allà i també el seu amant secret. Els dos estaven ajaguts a terra, però cap dels dos estava sobre l’altre. Ella havia fet una taca vermella a la catifa i ell, amb els ulls en blanc, encara deixava anar sang pels testicles. Em van agafar les mans i em van lligar amb unes manilles fredes i tenses. Em parlaven, però no sentia res. Em van treure de la casa i em van entrar de males maneres en un cotxe de policia aparcat davant del meu megan nou de feia dos anys, quan l’havia canviat per aquell saxo vell i atrotinat que no agafava més de 154 quilòmetres per hora. El meu swatch irony marcava les 8 del matí quan em van tancar i no vaig poder tornar a veure l’exterior.
5.12.08
GALLINAS !!!
El otro día tuve una desagradable experiencia personal, me robaron un huevo. No se porque lo hicieron, a decir verdad no quiero ni saberlo, pero desde entonces siento una gran añoranza por mi testículo.
3.12.08
Història de Joitu
La història que en breu em decidiré a explicar fou trobada no fa molt en les antigues moralles de Joitu. El perguemí arribà a mi ahir per art d’atzar, el seu estat malmès en fa dificultosa la transcripció per la qual cosa s’han omès parts indesxifrables.
“ [...] El regnat s’escapava de les mans d’aquell home amb corona. El monstre gegantí acusava a diari el poble i només quedava satisfet al ser-li entregada una de les valuoses vides femenines. El terrible monstre era de gustos refinats i no acceptava qualsevol mossa de poble, primer se la mirava de fit a fit, analitzant cada detall del seu cos, la palpava a poc a poc amb un dels seus dits i si era del seu agrad se la cruspia, deixant tot seguit un llarg eructe de satisfacció. Feia dos mesos que durava el mateix joc i de noies al poble ja en començaven a escassejar, sobretot de maques. [...] així que la filla del rei va ésser escollida per la gran majoria com a última possibilitat de sacrifici. L’ésser odiat se la mirà i la troba francament bella, possiblement la que més, no es feia al càrrec de com li havia pogut estar prohit el més gran del plaer del poble. La va tocar i li va caure una gota de saliva a terra. Amb els dos dits en pinça la agafà i... va arribar un jove sobre un caball blanc armat amb una espasa. [...] el monstre va caure a terra deixant el seu cos inherme dissolguent-se amb les plantes. La princesa va sortir corrents i saltà a les mans del seu salvador li tragué la mascara i veigué en ell la persona més dolça del continent. El besà barrejant les llengües. Es donaren la mà i miraren l’extinció de l’ésser verd amb el seu entorn i de cop la transformació de tot plegat en una porta de fusta amb un pom daurat. Els dos joves s’hi atençaren, l’obriren i miraren a través. No es veia res només una claror inadmissible per la seva pupila dilatada. Mig tancant els ulls decidiren entrar, tots dos com un de sol units per la força de la mà. Al travessà la porta desaparegué i ella s’espantà. El jove per imposar fermesa i seguretat la va tranquilitzar amb una mà sobre l’espatlla, però realment ell també estava esgarrifat. No entenien el que veien al seu voltant, els semblava fred, però alhora tenien la necessitat de no fugir, de no tancar els ulls, aquella fredor els atrepava l’ànima. [...] era el seu món, se’l feien a mida amb el simple pensament. “Terra” i davant seu, com per art de màgia, la terra apareixia. “Aigua” i l’aigua es feia palpable per les seves mans. Tenien al seu abast tot allò que eren capaços de pensar, de dibuixar en el seu cap. Al principi crearen al seu volt la naturalesa, tot tipus de plantes que recordaven, arbres, rius, llacs... tot a imatge del que havia sigut casa seva. També feren un lloc on dormir i amb això en tingueren prou per passar els dies, sols amb la seva companyia. La inquietud d’ell el portà a pensar en altres coses i així es crea una gran casa amb tot el tipus de comoditats que podien imaginar. Veient això ella demanà un carro tirat per dos caballs i un vestit elegant, ample i incòmode. No en tenien prou a més van demanar [...] Ja ho tenien tot, un gos, un gat, uns caballs, tres cases, un bany exterior... però el temps se’ls feia etern. Ell de bon matí marxava a trotar a caball i a caçar animals imaginaris, ella es passava el dia mirant bocavadada com corria el sol durant el dia. De nit s’estiraven al mateix llit, però era tant ample que mai es trobaven per procrear. El volum infinit de coses els distanciava cada cop més del que eren. Un dia es van creuar per un dels passadisos de la casa i es van mirar, dos estranys que quasi no es reconeixien. Com a dos estranys, però, els va entrar al cor la visió que tenien davant, es van acostar i es van besar. Van recordar el que havien sigut en un breu periode de temps i els dos van desitjar aquella blancor enlluernadora, el no-res, l’únic que volien era a l’altre.
26.11.08
Questió de quatre segons
En primer em van calmar, res no passava, no m'havia d'amoinar. De segon va començar el dolor, però innocent vaig creure'l poca cosa i vaig pensar que seria curt. De tercer em vaig dar conte que allò durava una eternitat i no paraven d'exaltar els meus nervis amb aquells cops destructius. Al final tot va acabar, el dolor va cesar i tot es va enretirar.
19.11.08
Flujo
(Trobo que s'assembla una mica a Desorden literario en quant a la forma. El què va per una altra banda.)
Era el día de las quejas. Era por eso que todas estaban muy contentas, en cuanto quejas, por moverse al unísono. Las ignorancias se dejaban arrastrar por ellas. Y algún problema también iba al ritmo de la marabunta.
La muchedumbre envolvió a una indiferencia, quieta, que las veía pasar a todas rápidamente. Ésta última preguntó que a dónde volvían y le contestaron que era ella la que estaba quedándose atrás. Le extrañó que todas andaran de espaldas, sin ver lo que pisaban hasta que ya habían pasado otras cientos por encima.
La indiferencia dijo a las cabezas que se le acercaban, hablando cada vez con una diferente, que había visto alguna propuesta que, sin saber ella a dónde iba la una ni de dónde venía la muchedumbre, parecía moverse en dirección contraria, pero viendo dónde pisaba, intentando evitar las quejas apresuradas.
Le contestaron esta vez que las propuestas estaban demasiado perdidas en la locura, que iban a contracorriente. Ellas sólo las veían alejarse sin dudar. También le informaron de que estaban aplacando con su tumulto a todas las que se encontraban y que si era una de ellas también sería engullida.
Se giró para ver hacia dónde iban las quejas pero no vio nada, había demasiadas. Sí vio a todas las quejas, y las celosías y las ignorancias mirándola mientras se alejaban..
La indiferencia, sin creérselo mucho dio un paso en la dirección en que se movía el gentío, para que aquéllos que todavía estaban girados mirándola se apaciguaran. Cuando dio el primer paso la corriente se la empezó a llevar. Miró hacia atrás, hacia adelante, y vio cómo alguna de las propuestas que había llegado saltando hasta bien adentro de las quejas desaparecía entre ellas, embestida antes de dar un nuevo salto.
Era el día de las quejas. Era por eso que todas estaban muy contentas, en cuanto quejas, por moverse al unísono. Las ignorancias se dejaban arrastrar por ellas. Y algún problema también iba al ritmo de la marabunta.
La muchedumbre envolvió a una indiferencia, quieta, que las veía pasar a todas rápidamente. Ésta última preguntó que a dónde volvían y le contestaron que era ella la que estaba quedándose atrás. Le extrañó que todas andaran de espaldas, sin ver lo que pisaban hasta que ya habían pasado otras cientos por encima.
La indiferencia dijo a las cabezas que se le acercaban, hablando cada vez con una diferente, que había visto alguna propuesta que, sin saber ella a dónde iba la una ni de dónde venía la muchedumbre, parecía moverse en dirección contraria, pero viendo dónde pisaba, intentando evitar las quejas apresuradas.
Le contestaron esta vez que las propuestas estaban demasiado perdidas en la locura, que iban a contracorriente. Ellas sólo las veían alejarse sin dudar. También le informaron de que estaban aplacando con su tumulto a todas las que se encontraban y que si era una de ellas también sería engullida.
Se giró para ver hacia dónde iban las quejas pero no vio nada, había demasiadas. Sí vio a todas las quejas, y las celosías y las ignorancias mirándola mientras se alejaban..
La indiferencia, sin creérselo mucho dio un paso en la dirección en que se movía el gentío, para que aquéllos que todavía estaban girados mirándola se apaciguaran. Cuando dio el primer paso la corriente se la empezó a llevar. Miró hacia atrás, hacia adelante, y vio cómo alguna de las propuestas que había llegado saltando hasta bien adentro de las quejas desaparecía entre ellas, embestida antes de dar un nuevo salto.
18.11.08
ones i barques
Primer intent de caligrama...
(ja se que potser costa una mica de llegir, pero no m'odieu gaire... tenia moltes ganes de provar-ho! )
17.11.08
proposta de lectura
Avui no escric cap conte ni relat, només volia fer esment d'algun llibre que m'he llegit últimament i que m'ha semblat interessant. M'agradaria que qui vulgui també proposi coses, textos d'autors o llibres a vegades em tanco en un cercle del qual és difícil sortir-ne si no t'ensenyen altres autors.
- El més aconsellable: Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders), és un recull de contes impressionant. És un llibre super baràt i "ràpid" de llegir (sempre pots llegir un parell de contes i si no t'agrada, apartar-lo).
- Un altre: la escuma de los días (Boris Vian). Sorprenentment extrany i fantàstic. Es crea un món ple de perplexitats.
- L'últim: L'art d'estimar (OVIDI). Un clàssic. M'agrada veure com fa 2000 anys tenien una ment més oberta que l'actual...
Això és tot.
El final com a pròleg
Aquest text és "Inici o esbós d'alguna cosa" revisat. Només volia concretar tot el que estava a l'aire.
Tenia un nou objectiu.
Havia arribat pel matí i ara el provàvem fent fotos a la Lluna.
-Apropa-la tot el que puguis.
La vaig mirar, volia jugar amb ella:
-Només cal que ho demanis, ho saps?
-Ui, ara mateix no duc butxaques -somriu-, però gràcies. -també sap jugar, i m'encanta. Fins i tot quan perdo. M'ho devia veure a la cara perquè va escurçar la meva fantasia abans no prengués mal.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient altre cop, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
No acostumo a parlar del que escric, però en aquest cas em sentia profètic: ara se sentia acotxada per la meva eterietat. On d'altres només hi veien boira ella hi trobava un lloc esponjos on fer peu.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se de que veritablement no era el moment. Dubtava, com si a mesura que es donava arguments en veu alta s'anés fent partícep dels meus pensaments.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -no havia trobat arguments prou sòlids, buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
Darrera de la lluna que tenia als ulls vaig veure com inexplicablement entenia tot el que jo havia callat dient això. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya a les caigudes. Li oferia la raó. Li donava l'empenta que m'allunyava a mi mateix. Però va regalar-me el dret a tenir-la, donant una volta infinitessimal més a l'espiral que generaven el seu moviment perpetu i l'atracció del forat negre que jo era.
Tenia un nou objectiu.
Havia arribat pel matí i ara el provàvem fent fotos a la Lluna.
-Apropa-la tot el que puguis.
La vaig mirar, volia jugar amb ella:
-Només cal que ho demanis, ho saps?
-Ui, ara mateix no duc butxaques -somriu-, però gràcies. -també sap jugar, i m'encanta. Fins i tot quan perdo. M'ho devia veure a la cara perquè va escurçar la meva fantasia abans no prengués mal.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient altre cop, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
No acostumo a parlar del que escric, però en aquest cas em sentia profètic: ara se sentia acotxada per la meva eterietat. On d'altres només hi veien boira ella hi trobava un lloc esponjos on fer peu.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se de que veritablement no era el moment. Dubtava, com si a mesura que es donava arguments en veu alta s'anés fent partícep dels meus pensaments.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -no havia trobat arguments prou sòlids, buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
Darrera de la lluna que tenia als ulls vaig veure com inexplicablement entenia tot el que jo havia callat dient això. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya a les caigudes. Li oferia la raó. Li donava l'empenta que m'allunyava a mi mateix. Però va regalar-me el dret a tenir-la, donant una volta infinitessimal més a l'espiral que generaven el seu moviment perpetu i l'atracció del forat negre que jo era.
Dins teu
Un poble tractat com a nen,
segles i mil·lennis de manipular la gent,
ara en nom d'un, ara en nom d'altre,
ahir era un Deu barbut i avui una felicitat comprada.
Em venen noms al cap,
pels que sento un gran respecte,
em ve Jesús, Buda o All-ah,
em ve l'Hector, la Marta i el demà.
Noms maltractats i embrutats,
per la vella lluita de propietats,
en la que una idea inicial era bona,
i el poder la podreix i la fa perillosa.
En realitat, amics meus, no som més
que ones i vibracions mirant-ho tot del revés.
vivim en una traducció material,
apta pel nostre cervell racional.
Recordo amb estima un simulador
d'hologrames i espais inventats,
desperto i em dic "Perquè no?"
i em proposo imaginar (crear) realitats.
Després d'anys de rebel·lia,
i definint-me com ateu,
reclino, m'inclino i rectifico,
ara sé que Deu es dins teu.
segles i mil·lennis de manipular la gent,
ara en nom d'un, ara en nom d'altre,
ahir era un Deu barbut i avui una felicitat comprada.
Em venen noms al cap,
pels que sento un gran respecte,
em ve Jesús, Buda o All-ah,
em ve l'Hector, la Marta i el demà.
Noms maltractats i embrutats,
per la vella lluita de propietats,
en la que una idea inicial era bona,
i el poder la podreix i la fa perillosa.
En realitat, amics meus, no som més
que ones i vibracions mirant-ho tot del revés.
vivim en una traducció material,
apta pel nostre cervell racional.
Recordo amb estima un simulador
d'hologrames i espais inventats,
desperto i em dic "Perquè no?"
i em proposo imaginar (crear) realitats.
Després d'anys de rebel·lia,
i definint-me com ateu,
reclino, m'inclino i rectifico,
ara sé que Deu es dins teu.
15.11.08
L'estrany
Aquest va ser un dels primers contes que vaig escriure. Potser a mi m'agrada per aquest fet, però li tinc un carinyu especial... el final d'altes esferes (d'en marc) m'hi ha fet pensar!
L’estrany
Dimecres, les 6:00 a.m. S’aixeca del seu llit com cada dia a la mateixa hora. Sense ni un badall matinal ni cap considerable trempera matinera, es dirigeix al bany on fa el seu riuet i es renta la cara plena de lleganyes. «Bon dia estimats amics meus... ja heu començat a treballar?».Torna a la seva habitació. Prem un botó i el llit queda camuflat en un armari de color marfil les portes del qual no es poden obrir. Obra un altre armari i d’allí en treu un feix de papers de plata. Al desplegar-los queda visible un vestit perfecte a la seva mida, un forat per on treure el cap, dos més pels braços i el més gran, per poder caminar a la perfecció, fa la forma d’una faldilla, que ara s’entra pels peus i el puja fins a la part inferior del coll. Amb un altre tros de paper es tapa el cap, les orelles i la boca, deixant un petit orifici per on poder respirar. Tot dissenyat a la perfecció. Un cop fet tot això ja ha passat mitja hora, en la que ell a fet sols el soroll necessari per tirar de la cisterna i el soroll de les canonades el brotar l’aigua per elles. Seu en una cadira de la mateixa habitació i es queda immòbil mirant el sostre fins que l’agulla petita del rellotge arriba al set. Quan això succeeix s’aixeca i es trasllada fina a l’habitació del costat. Despenja el telèfon i marca un número a l’atzar.
Bon dia, Bon dia, li contesten, Sóc en Dak i li volia regalar un viatge, ¿Un viatge? ¿com?, a l’altre cantó del telèfon la dona amb una veu peculiarment masculina queda estupefacte degut a la dura entrada d’en “Dak”, Si, un viatge a Mart, Escolti no estic per brometes i menys a aquestes hores del matí, vagi-se’n a la merda! La dona penja el telèfon amb un cop brusc i continuant amb el so “tuc-tuc-tuc; tuc-tuc-tuc”.
Ell també penja el telèfon, però més suau, sense fer soroll. Com absort en els seus pensaments es queda embadalit una estona més mirant el sostre d’aquella habitació. A les 7:30 a.m. sona amb bogeria una alarma darrera d’una porta tancada, d’on surt una dona en roba interior, alta i arrugada, amb una cabellera que li arriba a mitja esquena <
En Dak torna a estar sol com al principi, mirant el sostre amb gran afany. Agafa la guia telefònica més gruixuda que troba, obra una pàgina a l’atzar i localitza un nom també a l’atzar, pren el telèfon i el copia a la pantalla.
Bon dia, Bon dia, es torna a sentir des de l’auricular de l’aparell, Em dic “Dak” que hi ha en Juan, havia descobert el nom pel que posava a la guia, Si un moment ara si posa; Juan et demanen no conec pas aquesta veu, té agafa’l; Si diguim, Bon dia Juan, sóc en Dak, et volia fer saber que acabes de guanyar un viatge, ¿Un viatge? ¿com?, la reacció era la mateixa que la de la dona d’abans, Si si, un viatge a Mart,... “tuc-tuc-tuc; tuc-tuc-tuc”. Aquest cop no li van ni contestar. Va fer això amb 4 persones més i les reaccions eren totes del mateix estil, qui no l’engegava a pastar fang li penjava el telèfon o es feia un fart d’insultar-lo.
Pel següent va agafar una altre guia. No estaven tots ordenats alfabèticament si no per apartats. També va obrir una pàgina a l’atzar i va marcar 902... Línia d’ajuda a l’home qui desitja que l’atengui: Merry, Chania, Chrisi o potser Sofia, Mmmm, la primera que m’has dit, Ara l’atendrà la Merry, un segon si et plau...; aquell segon es feia etern, una música sensual anava persuadint els 5 sentits d’en Dak; Sóc la Merry i vaig calenta, que vols que faci, Merry vols venir amb mi a Mart, Jo vaig amb tu on sigui, Mart, Júpiter o a la lluna, on tu em diguis, No,no, només vull tornar a Mart, I tant que si, i com vaig a Mart ¿nua, potser?, No, no, preparat un equipatge, agafa molts rotlles de paper de plata i a les 12 ja et vindré a buscar. Per fi, algú que no li ha penjat el telèfon, algú que l’ha tractat amb respecte, ara ell ha sigut qui ha penjat.
Continua tot el dia mirant el sostre, amb cara satisfeta, ni tant sols menja res en tot el dia, tot el que fa és mirar al sostre i anar 4 cops al bany. A la nit arriba la dona de la llarga cabellera a casa seva. Entra a l’habitació d’en Dak i se’l troba estirat al llit amb els ulls ben oberts, mirant el blau dels sostre. Dues bosses plenes a terra. ¿Què és això?, diu ella, i les obre veient només rotlles i rotlles de paper de plata. Què fas Dak?, li pregunta, Avui he trobat algú, algú que per fi em vol acompanyar, no com tu!. Tanca bruscament la porta i s’entra a una altre habitació amb llàgrimes als ulls. Cap dels dos no sopa, no es mouen ni de l’habitació, fins que són les 11 i s’apaguen tots els llums.
Dijous, les 6 a.m. No res.
14.11.08
Joia
Desfullo follíes que sovint m'envies,
exprimeixo mots i analitzo les rimes,
compto les sil·labes i m'enfilo en els dies,
busco el final on col·lapses i m'abrigues.
Pertanyo a l'organ que omple el meu cap,
jo sé que no es així però ell creu que tot ho sap,
perdo tota l'aigüa i no trobo el maleït tap,
i quan ja no queden llagrimes resto, fet un nyap.
Sóc esclau de la inventiva creguda,
tot el que crec acaba en mentida segura,
el cinísme m'espanta i m'aparta de la pau volguda,
només la presencia em salva d'aquesta moguda.
Torno a començar i m'invento una història,
m'atrapa, la crec i no aporta cap glòria,
ja no puc més; "Ajudeu-me! Atureu la nòria!"
Vomito sentit comú i resto, aqui, plé de joia.
exprimeixo mots i analitzo les rimes,
compto les sil·labes i m'enfilo en els dies,
busco el final on col·lapses i m'abrigues.
Pertanyo a l'organ que omple el meu cap,
jo sé que no es així però ell creu que tot ho sap,
perdo tota l'aigüa i no trobo el maleït tap,
i quan ja no queden llagrimes resto, fet un nyap.
Sóc esclau de la inventiva creguda,
tot el que crec acaba en mentida segura,
el cinísme m'espanta i m'aparta de la pau volguda,
només la presencia em salva d'aquesta moguda.
Torno a començar i m'invento una història,
m'atrapa, la crec i no aporta cap glòria,
ja no puc més; "Ajudeu-me! Atureu la nòria!"
Vomito sentit comú i resto, aqui, plé de joia.
Carta a algú especial
Benvolgut amic:
Quantes coses et falten? Centenars? Milers? Milions?
Quantes coses tens? Una? Cinc? Trenta?
D'acord, et falta més del que tens.
Es prou raó per sentir-se desgraciat, que et fixis en el que
encara no t'ha arribat? en el que potser mai t'arribarà?
Absolutament.
Té algun sentit o et fa sentir millor?
Cap. Gens.
Així doncs, perquè segueixes pensant en tot el que podria ser?
I tot i que cada cop ets més, saps més i tens més, perquè cada
cop ets més buit, et saps més incomplet i tens més tristor
dins teu?
Cabria la possibilitat de que ens ho haguéssim mal-mirat?
Podríem per un moment abstreure'ns i fantasiejar en el fet de
que el problema no sigui el que tens i el que et falta si no
la forma en com et colpeges constantment a galta i galta?
Podríem només imaginar per un moment, que de veritat estar
agraïts sigui el que ens falta? Podríem superar el mur
fabricat quan el teu pare i la meva mare ens deien que el que
teníem a d'altres els faltava i només per això ens posàvem de
morros i menjavem?
Podríem per un màgic instant deixar de ser esclaus de la
nostra història i el nostre camí mil cops passejat, per
llevar-nos en blanc i tot d'un cop veure perduts en l'instant
que per una vegada els pares tenien raó, que mai serem feliços
si no sabem apreciar el que ens ha brindat, l'atzar a voltes
i a voltes l'esforç mil cops suat?
Jo només t'ho dic per que et conec i sé que ets amic de
l'embolic. T'ho dic per que t'estimo i sovint t'he vist caure i
alguns cops t'he vist feliç. Només m'he molestat en dir-t'ho
per que sempre t'he observat sense jutjar-te i he arribat a una
conclusió racional, de les que al teu cap agraden.
Sempre que eres feliç era pel que tenies i sempre que ploraves
era pel que et faltava.
Ara que ja tens la formula secreta, que t'impedeix mesclar els
ingredients i cuinar la recepta? Tanta por et fa deixar el
drama enrere i les ganes de deixar-te caure?
Ara que ja tens la formula secreta, perquè insisteixes en
mirar enrere i caminar en cercles, els mateixos que has
caminat des de sempre?
Atentament: La teva consciencia.
Quantes coses et falten? Centenars? Milers? Milions?
Quantes coses tens? Una? Cinc? Trenta?
D'acord, et falta més del que tens.
Es prou raó per sentir-se desgraciat, que et fixis en el que
encara no t'ha arribat? en el que potser mai t'arribarà?
Absolutament.
Té algun sentit o et fa sentir millor?
Cap. Gens.
Així doncs, perquè segueixes pensant en tot el que podria ser?
I tot i que cada cop ets més, saps més i tens més, perquè cada
cop ets més buit, et saps més incomplet i tens més tristor
dins teu?
Cabria la possibilitat de que ens ho haguéssim mal-mirat?
Podríem per un moment abstreure'ns i fantasiejar en el fet de
que el problema no sigui el que tens i el que et falta si no
la forma en com et colpeges constantment a galta i galta?
Podríem només imaginar per un moment, que de veritat estar
agraïts sigui el que ens falta? Podríem superar el mur
fabricat quan el teu pare i la meva mare ens deien que el que
teníem a d'altres els faltava i només per això ens posàvem de
morros i menjavem?
Podríem per un màgic instant deixar de ser esclaus de la
nostra història i el nostre camí mil cops passejat, per
llevar-nos en blanc i tot d'un cop veure perduts en l'instant
que per una vegada els pares tenien raó, que mai serem feliços
si no sabem apreciar el que ens ha brindat, l'atzar a voltes
i a voltes l'esforç mil cops suat?
Jo només t'ho dic per que et conec i sé que ets amic de
l'embolic. T'ho dic per que t'estimo i sovint t'he vist caure i
alguns cops t'he vist feliç. Només m'he molestat en dir-t'ho
per que sempre t'he observat sense jutjar-te i he arribat a una
conclusió racional, de les que al teu cap agraden.
Sempre que eres feliç era pel que tenies i sempre que ploraves
era pel que et faltava.
Ara que ja tens la formula secreta, que t'impedeix mesclar els
ingredients i cuinar la recepta? Tanta por et fa deixar el
drama enrere i les ganes de deixar-te caure?
Ara que ja tens la formula secreta, perquè insisteixes en
mirar enrere i caminar en cercles, els mateixos que has
caminat des de sempre?
Atentament: La teva consciencia.
12.11.08
Martín Hidalgo
A Martín Hidalgo, de niño, le prohibían cosas como a todos: "No hagas pucheros!" y él castañeteaba un poco los dientes aguantando el sollozo y la respiración. Entonces le premiaban por su esfuerzo.
Hubo un día en que la prohibición fue "No hagas nada", y él convencidísimo lo hizo todo, todo lo que le apeteció. De hecho tampoco sabía cómo se hacía el nada. No gustó tanto, los dejó perplejos, y él a su vez también lo estaba. Su madre aprendió a decirle "Haz nada". Funcionaba. No por lo que ella pensaba, que su hijo realmente hacía nada, si no más bien por que no sabía cómo obedecer y se quedaba quieto pensando en cómo hacerlo. De ahí el descompás cuando su madre volvía a premiarlo sin haber cumplido sus expectativas. No le parecía nada lógico.
Aquí empezaron sus problemas con la nada. También los tuvo con el resto de cosas, con el todo, por el mismo motivo.
Su apellido alcurnesco significaba mucho. Significaba algo, al menos: tenía una familia que lo respaldaba. Nada le importaba. Daba pie a sus preocupaciones y motivos, que también era algo.
En las reuniones familiares los tíos le preguntaban por su oficio, por sus dedicaciones. Él respondía que era pensador. El filósofo Martín Hidalgo. ¿Pero qué haces realmente? ¿Escribes libros? ¿Das conferencias? No entendía demasiado las preguntas que su afirmación despertaba, que siempre eran parecidas. Ah, otro niño bien que no hace nada. Tales sentencias, como en toda su vida contra el nada, le dejaban estupefacto.
Es que con Martín, nos hechamos unas risas! Dice que es pensador y en cuanto le preguntas algo se le queda una cara de bobo!
Y él sonreía o se carcajeaba absurdamente. Eso era más fácil que hacer nada, lo cual era imposible, o mejor que pensar algo, porque a veces la una y lo otro parecen lo mismo.
Hubo un día en que la prohibición fue "No hagas nada", y él convencidísimo lo hizo todo, todo lo que le apeteció. De hecho tampoco sabía cómo se hacía el nada. No gustó tanto, los dejó perplejos, y él a su vez también lo estaba. Su madre aprendió a decirle "Haz nada". Funcionaba. No por lo que ella pensaba, que su hijo realmente hacía nada, si no más bien por que no sabía cómo obedecer y se quedaba quieto pensando en cómo hacerlo. De ahí el descompás cuando su madre volvía a premiarlo sin haber cumplido sus expectativas. No le parecía nada lógico.
Aquí empezaron sus problemas con la nada. También los tuvo con el resto de cosas, con el todo, por el mismo motivo.
Su apellido alcurnesco significaba mucho. Significaba algo, al menos: tenía una familia que lo respaldaba. Nada le importaba. Daba pie a sus preocupaciones y motivos, que también era algo.
En las reuniones familiares los tíos le preguntaban por su oficio, por sus dedicaciones. Él respondía que era pensador. El filósofo Martín Hidalgo. ¿Pero qué haces realmente? ¿Escribes libros? ¿Das conferencias? No entendía demasiado las preguntas que su afirmación despertaba, que siempre eran parecidas. Ah, otro niño bien que no hace nada. Tales sentencias, como en toda su vida contra el nada, le dejaban estupefacto.
Es que con Martín, nos hechamos unas risas! Dice que es pensador y en cuanto le preguntas algo se le queda una cara de bobo!
Y él sonreía o se carcajeaba absurdamente. Eso era más fácil que hacer nada, lo cual era imposible, o mejor que pensar algo, porque a veces la una y lo otro parecen lo mismo.
11.11.08
Espais trencats
Ahri em vaig sentir bastant identificada amb "shhhh tinc son" i vaig recordar que tenia això escrit, entre un munt de paperasa que carrego al bolso... Ja direu... Per cert, estem com super productius, no? M'alegro!!
Espais trencats
Els espais es trenquen
i jo m'empaso els pedaços
que m'esguincen la gola a mesura que pasen
i encara em tremolen els braços!
Els ulls insomnes mai es tanquen,
recullo la sal amb cabassos
i la guardo pels que venen
amb la màniga plena d'asos
Sento la pena que tenen
els que de si mateixos no estàn orgullosos
no em puc permetre continuar éssent
un etern fluiment de gasos
Espais trencats
Els espais es trenquen
i jo m'empaso els pedaços
que m'esguincen la gola a mesura que pasen
i encara em tremolen els braços!
Els ulls insomnes mai es tanquen,
recullo la sal amb cabassos
i la guardo pels que venen
amb la màniga plena d'asos
Sento la pena que tenen
els que de si mateixos no estàn orgullosos
no em puc permetre continuar éssent
un etern fluiment de gasos
Altes esferes
Estic esperant a una de les moltes sales d'espera que hi ha repartides per l'edifici Presview. Concretament a la planta 37, a la que fa d'avant-sala al despatx del director. Si bé la decoració de la sala no pretèn la grandiositat del vestíbul, on el sostre a vint metres del cap sembla esclafar massa aire sobre tu, sí que té en comú aquella actitud freda que adopten certs interiors on tota acció de qualsevol que hi intervingui queda automàticament posada en evidència.
El coll de la camisa m'escanya. La corbata, amb el nus ben tivant, se m'arrapa al coll com ho fan les mentides, com ho fa la mentida que ella mateixa representa. Cada cop que poso el dit a l'escletxa que s'obre entre el meu cos i la meva disfressa en un intent d'alleujar-me, el trec empapat de suor tèbia. Me l'imagino groguenca, de malaltís que se m'està fent aquest moment.
La meva respiració forçada ressona com si l'habitació medís una quarta part del que realment medeix. Davant el silenci sepulcral del mobiliari, els meus moviments i tics, i el fregar de la roba o dels peus amb el terra semblen un discurs dictatorial pronunciat amb èmfasi.
El secretari ha atravessat quatre cops l'estança d'anada i quatre de tornada. Tots amb les mans buides, com si volgués dir-me que jo he d'esperar perquè algú està ocupat amb no res. Potser el contrari, que mente jo no faig res algú va de bòlit darrera la porta, perquè el seu pas és decidit i les seves sabates sonen com esclops marcant l'allegro. De qualsevol manera agraeixo que estigui orgullós de la seva vitalitat. Crea una petita corrent d'aire que sembla endur-se part de la freda ànima dels éssers inanimats de l'habitació.
Em mira per primer cop, inexpressiu, ensenya el palmell i apreta els llavis: em fa passar.
El despatx no és com l'imaginava. El mur de vidre i el buit no estan darrera la taula si no a un costat. Els dos o tres espais que defineix la distribució estan disposats de tal manera que la llum sempre hi arribi de gairell. Si que es compleixen alguns dels tòpics: el contingut de les llibreries està comprat a metres, el respatller de la butaca s'eleva com un tron de pell i sobre la taula hi ha una placa que recorda el que posava a la porta. Sembla una última advertència a les meves intencions.
Hi ha un marc amb una foto d'un lloc entranyable a la vora d'un llac. Sembla un al que jo anava de petit, però en contrast amb el caliu forçat de l'estança apareix com un pot de formol amb una criatureta immòbil al seu interior.
S'han aturat tots els meus símptomes visibles. Els segons que he estat quiet observant no són fruit de la curiositat si no d'haver perdut per uns instants la capacitat motora. Podria ser que ell tingués una mica de sang de Medusa i jo no hagués pensat en portar un mirall com a arma.
Avanço cap a les dues butaques que hi ha davant la taula, amb prou feines pot haver notat com em costa moure'm, i m'assec bruscament, deixant-me caure; ara sí que deu saber-ho. Em remira i comença a parlar com si estiguessim a una pel·lícula on el protagonista és un ric extorsionat:
-Quant en vols?
-Quant estàs disposat a rebre?-m'agraden les preguntes com a resposta, generen tensió i posats a parlar en absurd jo en sé un fart.
-No estic per romansos, si no estàs aquí per diners, a què has vingut? Necessites que et doni feina?
En realitat jo no he vingut mai a buscar-los i ell mai ha estat per romansos. No sé què contestar a part de que potser hagi estat un error haver vingut. Continua ell com si hagués donat una resposta afirmativa.
-Homes vull, dones no. Nens com tu? Ni pensar. Saps per què? Sentiments, il·lusió... Amb això aquí no vals-un vals, certament. Compassos de tres temps.
-He vingut a dir-te que et prenguis la teva feina amb calma.
I un cop pronunciada, la paraula calma s'apodera del meu cos i m'equilibra. El tràngol de fa uns minuts està panxa avall. D'ell també s'ha apoderat, veig com se li infla el coll de ràbia que li puja desde la boca de l'estómac. Empassa.
-I per dir-me això véns amb el tratge? Amb aquest coi de corbata lila que dus? A qui se li acudeix?-respondre amb preguntes també és el·ludir responsabilitats, i no és lila, és indi, el color de la cognició. És obvi que no ha llegit amb gaires ganes. Miro fugaçment el prestatge que hi ha darrera seu i veig amb claredat la devaluació de les paraules quan es compren a granel. A cèntim el paràgraf.
-M'he vestit així només perque m'ha semblat que em facil·litaria arribar fins aquí. -portés el que portés s'hauriea queixat i tot i anar com vaig he passat una sèrie de tràmits per entrar a l'edifici que m'han semblat incomprensibles- Ara pensa en el que t'he dit. -ningú s'escapa de les meves paraules a no ser que admeti conscientment que vol fer-ho. Els contraposo amb la seva voluble veritat fins que aquesta és prou sòlida.
-Qui ets tu per venir a donar lliçons? Has mirat per la finestra a l'entrar, estem a cent metres de terra, una batalla guanyada contra el cel. Tot l'edifici és meu, forma part del meu imperi. Tinc poder i influència. Sóc un model gràcies al meu esforç. Tu no tens més que el que dus a sobre.
-No és poder això que ostentes, com tampoc és esforç el que t'ha dut a on ets, si no sumissió. Sobre qui pots influir que no jugui al mateix joc que tu? Jo tinc poder. Sobre mi mateix només, però és l'únic al que puc aspirar.
Esclata de riure i em mira amb condescendència.
-He construit un imperi tangible des del no res. I amb què vens tu? El govern del no res! Formo part de les altes esferes del govern, sóc una porció de la voluntat executiva del món. Però continua, m'estàs donant una anècdota que compartir amb el comité.
-Tots formem part de l'alta esfera. Les teves esferes són nomes caniques que tens dins del teu cap, la gran alta esfera. -faig un gest que remarca la forma esfèrica del cap i la seva posició per sobre de la resta del cos. Aquest últim argument li ha semblat concloent perque somriu.
-Fora.
Ahir va morir d'un atac de cor. Els metges diuen que és de l'alimentació, com si menjar el que es vol fos pitjor que dedicar una vida a la producció i els diners, i a les tensions que generen. Sóc el fill petit i per tant l'herència que ha recaigut sobre mi és una qüestió deliberada: una oportunitat que atorga un difunt que per fi ha comprés o una temptació d'algú que ni en mort es rendeix.
El coll de la camisa m'escanya. La corbata, amb el nus ben tivant, se m'arrapa al coll com ho fan les mentides, com ho fa la mentida que ella mateixa representa. Cada cop que poso el dit a l'escletxa que s'obre entre el meu cos i la meva disfressa en un intent d'alleujar-me, el trec empapat de suor tèbia. Me l'imagino groguenca, de malaltís que se m'està fent aquest moment.
La meva respiració forçada ressona com si l'habitació medís una quarta part del que realment medeix. Davant el silenci sepulcral del mobiliari, els meus moviments i tics, i el fregar de la roba o dels peus amb el terra semblen un discurs dictatorial pronunciat amb èmfasi.
El secretari ha atravessat quatre cops l'estança d'anada i quatre de tornada. Tots amb les mans buides, com si volgués dir-me que jo he d'esperar perquè algú està ocupat amb no res. Potser el contrari, que mente jo no faig res algú va de bòlit darrera la porta, perquè el seu pas és decidit i les seves sabates sonen com esclops marcant l'allegro. De qualsevol manera agraeixo que estigui orgullós de la seva vitalitat. Crea una petita corrent d'aire que sembla endur-se part de la freda ànima dels éssers inanimats de l'habitació.
Em mira per primer cop, inexpressiu, ensenya el palmell i apreta els llavis: em fa passar.
El despatx no és com l'imaginava. El mur de vidre i el buit no estan darrera la taula si no a un costat. Els dos o tres espais que defineix la distribució estan disposats de tal manera que la llum sempre hi arribi de gairell. Si que es compleixen alguns dels tòpics: el contingut de les llibreries està comprat a metres, el respatller de la butaca s'eleva com un tron de pell i sobre la taula hi ha una placa que recorda el que posava a la porta. Sembla una última advertència a les meves intencions.
Hi ha un marc amb una foto d'un lloc entranyable a la vora d'un llac. Sembla un al que jo anava de petit, però en contrast amb el caliu forçat de l'estança apareix com un pot de formol amb una criatureta immòbil al seu interior.
S'han aturat tots els meus símptomes visibles. Els segons que he estat quiet observant no són fruit de la curiositat si no d'haver perdut per uns instants la capacitat motora. Podria ser que ell tingués una mica de sang de Medusa i jo no hagués pensat en portar un mirall com a arma.
Avanço cap a les dues butaques que hi ha davant la taula, amb prou feines pot haver notat com em costa moure'm, i m'assec bruscament, deixant-me caure; ara sí que deu saber-ho. Em remira i comença a parlar com si estiguessim a una pel·lícula on el protagonista és un ric extorsionat:
-Quant en vols?
-Quant estàs disposat a rebre?-m'agraden les preguntes com a resposta, generen tensió i posats a parlar en absurd jo en sé un fart.
-No estic per romansos, si no estàs aquí per diners, a què has vingut? Necessites que et doni feina?
En realitat jo no he vingut mai a buscar-los i ell mai ha estat per romansos. No sé què contestar a part de que potser hagi estat un error haver vingut. Continua ell com si hagués donat una resposta afirmativa.
-Homes vull, dones no. Nens com tu? Ni pensar. Saps per què? Sentiments, il·lusió... Amb això aquí no vals-un vals, certament. Compassos de tres temps.
-He vingut a dir-te que et prenguis la teva feina amb calma.
I un cop pronunciada, la paraula calma s'apodera del meu cos i m'equilibra. El tràngol de fa uns minuts està panxa avall. D'ell també s'ha apoderat, veig com se li infla el coll de ràbia que li puja desde la boca de l'estómac. Empassa.
-I per dir-me això véns amb el tratge? Amb aquest coi de corbata lila que dus? A qui se li acudeix?-respondre amb preguntes també és el·ludir responsabilitats, i no és lila, és indi, el color de la cognició. És obvi que no ha llegit amb gaires ganes. Miro fugaçment el prestatge que hi ha darrera seu i veig amb claredat la devaluació de les paraules quan es compren a granel. A cèntim el paràgraf.
-M'he vestit així només perque m'ha semblat que em facil·litaria arribar fins aquí. -portés el que portés s'hauriea queixat i tot i anar com vaig he passat una sèrie de tràmits per entrar a l'edifici que m'han semblat incomprensibles- Ara pensa en el que t'he dit. -ningú s'escapa de les meves paraules a no ser que admeti conscientment que vol fer-ho. Els contraposo amb la seva voluble veritat fins que aquesta és prou sòlida.
-Qui ets tu per venir a donar lliçons? Has mirat per la finestra a l'entrar, estem a cent metres de terra, una batalla guanyada contra el cel. Tot l'edifici és meu, forma part del meu imperi. Tinc poder i influència. Sóc un model gràcies al meu esforç. Tu no tens més que el que dus a sobre.
-No és poder això que ostentes, com tampoc és esforç el que t'ha dut a on ets, si no sumissió. Sobre qui pots influir que no jugui al mateix joc que tu? Jo tinc poder. Sobre mi mateix només, però és l'únic al que puc aspirar.
Esclata de riure i em mira amb condescendència.
-He construit un imperi tangible des del no res. I amb què vens tu? El govern del no res! Formo part de les altes esferes del govern, sóc una porció de la voluntat executiva del món. Però continua, m'estàs donant una anècdota que compartir amb el comité.
-Tots formem part de l'alta esfera. Les teves esferes són nomes caniques que tens dins del teu cap, la gran alta esfera. -faig un gest que remarca la forma esfèrica del cap i la seva posició per sobre de la resta del cos. Aquest últim argument li ha semblat concloent perque somriu.
-Fora.
Ahir va morir d'un atac de cor. Els metges diuen que és de l'alimentació, com si menjar el que es vol fos pitjor que dedicar una vida a la producció i els diners, i a les tensions que generen. Sóc el fill petit i per tant l'herència que ha recaigut sobre mi és una qüestió deliberada: una oportunitat que atorga un difunt que per fi ha comprés o una temptació d'algú que ni en mort es rendeix.
Vibras y palada
Nacemos a bocajarro. Sin prerrogativas ni concesiones. Expuestos al tiempo a quemarropa. La vida nos abrasa las sienes en una cicatriz que nos definirá como historias. La trayectoria que describiremos, sinuosa, es algo moldeable; como las palabras que añadimos, como las que se omiten. Encauzar, luchando contra el desboque, o espolear la pólvora sin mirar atrás, embalados. Al cabo un disparo es un disparo, y no deja de serlo hasta que la gravedad lo vence o penetra insidioso en algún cráneo.
projecte conjunt 010
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. De sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era, ni la de la seva.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat que, des de llavors, va en augment.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era, ni la de la seva.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat que, des de llavors, va en augment.
Projecte conjunt 009
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Bang! Ho havia fet. No hauria pogut continuar amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat
Bang! Ho havia fet. No hauria pogut continuar amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat
Energia
Hi havia una vegada un sistema solar.
Hi havia una vegada un planeta.
Hi havia una vegada una especie.
Hi havia una vegada supervivència.
Hi havia una vegada una guerra per l'energia.
No només hi era en la superfície,
si no també en el dia a dia.
Hi havia gent que la robava als altres.
Hi havia gent que la protegia.
Però de tot, el que menys hi havia,
era gent que la regalava.
Que passaria si de cop un dia,
tothom la donés, s'acabaria?
N'hi ha per donar i per vendre,
però la majoria no ho sabia.
Per això la gent enfollia
en comptes d'omplir els demés d'alegria.
Per això la gent poc a poc es marcia
quan es quedava sense energia.
Per això un espècimen d'un planeta d'un sistema solar, plorava
i t'implora una i mil vegades, que acceptis la seva energia, i
que alliberis la teva de mica en mica, cada dia.
Hi havia una vegada un planeta, on de l'energia en deien amor.
Hi havia una vegada un planeta.
Hi havia una vegada una especie.
Hi havia una vegada supervivència.
Hi havia una vegada una guerra per l'energia.
No només hi era en la superfície,
si no també en el dia a dia.
Hi havia gent que la robava als altres.
Hi havia gent que la protegia.
Però de tot, el que menys hi havia,
era gent que la regalava.
Que passaria si de cop un dia,
tothom la donés, s'acabaria?
N'hi ha per donar i per vendre,
però la majoria no ho sabia.
Per això la gent enfollia
en comptes d'omplir els demés d'alegria.
Per això la gent poc a poc es marcia
quan es quedava sense energia.
Per això un espècimen d'un planeta d'un sistema solar, plorava
i t'implora una i mil vegades, que acceptis la seva energia, i
que alliberis la teva de mica en mica, cada dia.
Hi havia una vegada un planeta, on de l'energia en deien amor.
En algún lloc entre el punt i l'absolut
La densitat de la llum,
no ha pogut avui amb la foscor.
Tota la por ha sortit en boca meva,
i ho ha omplert tot de dolor.
Uneixo els punts i la figura,
es indefinida però dura.
Re-punxo el paper a la pelfa,
i el que retallo es una selva.
Els arbres son emocions,
els animals esglaons,
m'esmicolo entre raons,
i m'esvaeixo a tots els racons.
Nedo cap amunt,
o tot està al revés.
Voldria que es sabés,
que soc més que un punt.
Voldria saber-ho jo,
sense passar de punt a l'absolut.
Voldria tenir forma,
i que la forma no se'm mengés.
no ha pogut avui amb la foscor.
Tota la por ha sortit en boca meva,
i ho ha omplert tot de dolor.
Uneixo els punts i la figura,
es indefinida però dura.
Re-punxo el paper a la pelfa,
i el que retallo es una selva.
Els arbres son emocions,
els animals esglaons,
m'esmicolo entre raons,
i m'esvaeixo a tots els racons.
Nedo cap amunt,
o tot està al revés.
Voldria que es sabés,
que soc més que un punt.
Voldria saber-ho jo,
sense passar de punt a l'absolut.
Voldria tenir forma,
i que la forma no se'm mengés.
9.11.08
Shhhh... tinc son
Una copa. Un pensament. Ens discutim i ens paguem. La segona. No entenc que diu. Callo. Calla. Ens ferim. Ho deixem estar. Tres minuts, ens tornem a discutir. Som gat i gos. Ella el gat. Jo no sóc gos. Ens fem pessigolles i riem. Ho fem. Ens discutim. Les quatre de la tarda. Anem tard, sempre. Em crida. La crido. Els dos alhora i fan mal les orelles. Marxem, tard, sempre tard. En la cinquena avinguda ens esperen. Tots. Somriure. Petons. Hipòcrita. Més petons. Parlem. Discutim, bonament, rient. Ens estimem? Si, molt. I tant. Valem, ho volem. Som perfectes, la lluna és dolça i el terra és maco. Hipòcrita. Només sis preguntes més. Que difícil, mai m’ho hagués pensat. Arrenca a parlar. Cap. Mal. No calla. No puc més. Crido i la pego. Els altres marxen. Idiotes. Plora, però no parla. Està guapa, callada. Marxa i la segueixo. Està molt guapa. Set, necessito veure. No vol. Es tanca a l’habitació. Li dic coses boniques. Em deixa passar. Ho fem. Riu. No l’entenc A la merda tot. Marxo. Vuit anys i no l’entenc. Corro ràpid. El pon. El tren de les nou. Soroll. Crits de la gent. Molt soroll. Molt més sorolls. Silènci. Per fi, tothom calla. A deu.
Joc idiota
Una carta sobre la taula. Fa cinc minuts no hauria significat res. Ara és un cor que em destrossa. En té vint-i-un. No em mereixo continuar.
6.11.08
Pomodoro
-Pomodoro! Pomodoro!
Y Pomodoro seguía corriendo pasillo arriba y abajo. Sus paticortas se movían con gracia.
-Pomodorooo! Pare!
Se aguantaba con una mano la enorme capa porque llevaba a un sirviente pigmeo colgando de ella. Con la otra aguantaba la corona, que tenía una horma extraña. A él le parecía obvio que en su cabeza no estaba el problema.
-Éste es mi dictamen! Anotad! Quedan permanentemente prohibidos los espaguetis en todo el reino. Enfrentándose a pena capital cualquiera que infringiera el decreto. Me gusta el tono recio de las leyes.
-Señor, esto último también lo anoto?
-Pigmeo ignorante! Tu topicismo me obliga a decapitarte!
Y mientras la cabeza del pigmeo rodaba...
-Señor, la reducimos?
-Por qué esclavizaré pigmeos primitivos?! El cero es irreductible, patanes! Llevad inmediatamente a imprimir las octavillas!
-Señor Pomodoro, con todos nuestros respetos no puede prohibir los espaguetis. Los 371 decretos alimenticios que usted ha instaurado provocan que esa sea la única alimentación energética permitida del reino.
Explotó silenciosamente de obvio que le parecía todo.
-¡Serán 1000 si hace falta! Energía dices?! Pero si tengo un pueblo de amebas! Que se fagociten unas a otras! El ventanal será un gran microscopio! Cuando volváis de hacer pública la información traed palomitas con vosotros!-y empezó a golpear con su cetro, como si fuera una lanza, todo el mobiliario de la estancia, mientras gritaba-Lobos! Lobos!
-Señor, no podría usted valorar al menos la posibilidad de prohibir solamente las salsas, o alguna de ellas...
Arrancó una carrera de furia con tan mal pie que debajo de éste había la capa. La corona saltó por los aires y él se desparramó contra el suelo. Con la nariz sangrando recorrió los metros que le quedaban y golpeó con furia al protosirviente.
-Dilo! Dilo si te atreves, maldito! Que prohíba alguna de las salsas? Que prohiba la de tomate quieres decir? A cuál de todos vosotros se la ocurrido tal asunto! Que dé un paso al frente!
Amenazaba a uno de ellos con el cepo que parecían las púas de la corona utilizada a tal efecto. Ponía su cara sobre ella como si tentara a las fauces de un cocodrilo, estaba dispuesto a dar su vida por ello.
-Qué otra cosa puedo hacer, decidme personajes simiescos?! Prohibirme a mí mismo? Ultraje! Por el bien? Quiénes sois los saboteadores indefensos?!
Se acercó a una pared sin darles la espalda y se puso a reptar por ella con la cabeza muy pegada al muro. El cetro y la corona iban golpeando los relieves de la piedra.
-Barbarie! Acometéis contra mí! Mi integridad está siendo diezmada cada vez que alguien me echa en sus espaguetis! Y queréis cortarme las opciones que tengo de guarecerme!
Uno de ellos levantó la mano.
-Haga usted una prohibición amplia, un compendio de todas las que hay esparcidas por el despacho.
-Los vegetales!-dijo otro.
-Las salsas...-repitió el que se frotaba la cabeza.
-Minúsculos! Insectos!
Bateó los tinteros. Mojó los dedos en la enorme mancha de la pared.
-Eso sería mostrarme débil! Aceptar el hartazgo que supone ser la comida y comidilla del pueblo a diario!
Ninguno dijo nada. Se miró los dedos. Los mostró tembloroso transmitiendo menos de lo que probablemente pensaba. La locura apaciguada. Se abalanzó hacia un trozo de pared limpia y escribió con la tinta que tenía entre las manos un decreto en el que se prohibía a sí mismo. Lo hizo deprisa y con pulso firme. Y de tanto que se lo creía murió al instante.
Y Pomodoro seguía corriendo pasillo arriba y abajo. Sus paticortas se movían con gracia.
-Pomodorooo! Pare!
Se aguantaba con una mano la enorme capa porque llevaba a un sirviente pigmeo colgando de ella. Con la otra aguantaba la corona, que tenía una horma extraña. A él le parecía obvio que en su cabeza no estaba el problema.
-Éste es mi dictamen! Anotad! Quedan permanentemente prohibidos los espaguetis en todo el reino. Enfrentándose a pena capital cualquiera que infringiera el decreto. Me gusta el tono recio de las leyes.
-Señor, esto último también lo anoto?
-Pigmeo ignorante! Tu topicismo me obliga a decapitarte!
Y mientras la cabeza del pigmeo rodaba...
-Señor, la reducimos?
-Por qué esclavizaré pigmeos primitivos?! El cero es irreductible, patanes! Llevad inmediatamente a imprimir las octavillas!
-Señor Pomodoro, con todos nuestros respetos no puede prohibir los espaguetis. Los 371 decretos alimenticios que usted ha instaurado provocan que esa sea la única alimentación energética permitida del reino.
Explotó silenciosamente de obvio que le parecía todo.
-¡Serán 1000 si hace falta! Energía dices?! Pero si tengo un pueblo de amebas! Que se fagociten unas a otras! El ventanal será un gran microscopio! Cuando volváis de hacer pública la información traed palomitas con vosotros!-y empezó a golpear con su cetro, como si fuera una lanza, todo el mobiliario de la estancia, mientras gritaba-Lobos! Lobos!
-Señor, no podría usted valorar al menos la posibilidad de prohibir solamente las salsas, o alguna de ellas...
Arrancó una carrera de furia con tan mal pie que debajo de éste había la capa. La corona saltó por los aires y él se desparramó contra el suelo. Con la nariz sangrando recorrió los metros que le quedaban y golpeó con furia al protosirviente.
-Dilo! Dilo si te atreves, maldito! Que prohíba alguna de las salsas? Que prohiba la de tomate quieres decir? A cuál de todos vosotros se la ocurrido tal asunto! Que dé un paso al frente!
Amenazaba a uno de ellos con el cepo que parecían las púas de la corona utilizada a tal efecto. Ponía su cara sobre ella como si tentara a las fauces de un cocodrilo, estaba dispuesto a dar su vida por ello.
-Qué otra cosa puedo hacer, decidme personajes simiescos?! Prohibirme a mí mismo? Ultraje! Por el bien? Quiénes sois los saboteadores indefensos?!
Se acercó a una pared sin darles la espalda y se puso a reptar por ella con la cabeza muy pegada al muro. El cetro y la corona iban golpeando los relieves de la piedra.
-Barbarie! Acometéis contra mí! Mi integridad está siendo diezmada cada vez que alguien me echa en sus espaguetis! Y queréis cortarme las opciones que tengo de guarecerme!
Uno de ellos levantó la mano.
-Haga usted una prohibición amplia, un compendio de todas las que hay esparcidas por el despacho.
-Los vegetales!-dijo otro.
-Las salsas...-repitió el que se frotaba la cabeza.
-Minúsculos! Insectos!
Bateó los tinteros. Mojó los dedos en la enorme mancha de la pared.
-Eso sería mostrarme débil! Aceptar el hartazgo que supone ser la comida y comidilla del pueblo a diario!
Ninguno dijo nada. Se miró los dedos. Los mostró tembloroso transmitiendo menos de lo que probablemente pensaba. La locura apaciguada. Se abalanzó hacia un trozo de pared limpia y escribió con la tinta que tenía entre las manos un decreto en el que se prohibía a sí mismo. Lo hizo deprisa y con pulso firme. Y de tanto que se lo creía murió al instante.
5.11.08
Les estrelles es multiplicàren
Aquest text no és meu, és d'una de les persones amb les que vaig escriure allò del "cadaver exquisito". A Éll li agradaria molt colaborar a aquest blog, i he pensat que a vosaltres us podria agradar llegir l'últim que ha escrit. Ja direu! :D
Les estrelles es multiplicàren
La nit era freda
però jo no tenia gens de fred.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se.
Aquella nit el vent bufaba a favor nostre.
El cel em parlaba obrint-se daurat, entre la fosca.
Els arbres i les plantes lluïen una harmonia perfecta, tot era equil·librat.
No teniem temps per perdre dins la fabrica de pors o el que es el mateix; el passat.
Quan el present brilla prou, a ningú l'importa d'on vens ni cap on et portaràn els vents. Quan vaig saber que tot era perfecte em vaig adonar que ho habia sigut sempre i que només els meus ulls m'habien enganyat.
La nit era freda, però mai he vist un cel tant bonic. Sovint la tempesta dins em fa creure que fora plou. Em permeto el luxe de sentir-me desgraciat, un luxe que com altres em fa perdre de vista el que sempre he tingut al costat.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se. Ja no tinc esma per dir que encara no tinc el que vull, perque ara sé que ho tinc tot i sembla que m'esclatará el cor.
La nit era freda, i en la fosca vaig reneixer i per primer cop en vida, vaig veure el cel i vaig dibuixar un somriure etern.
Roger Mercader, Novembre 2008
Les estrelles es multiplicàren
La nit era freda
però jo no tenia gens de fred.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se.
Aquella nit el vent bufaba a favor nostre.
El cel em parlaba obrint-se daurat, entre la fosca.
Els arbres i les plantes lluïen una harmonia perfecta, tot era equil·librat.
No teniem temps per perdre dins la fabrica de pors o el que es el mateix; el passat.
Quan el present brilla prou, a ningú l'importa d'on vens ni cap on et portaràn els vents. Quan vaig saber que tot era perfecte em vaig adonar que ho habia sigut sempre i que només els meus ulls m'habien enganyat.
La nit era freda, però mai he vist un cel tant bonic. Sovint la tempesta dins em fa creure que fora plou. Em permeto el luxe de sentir-me desgraciat, un luxe que com altres em fa perdre de vista el que sempre he tingut al costat.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se. Ja no tinc esma per dir que encara no tinc el que vull, perque ara sé que ho tinc tot i sembla que m'esclatará el cor.
La nit era freda, i en la fosca vaig reneixer i per primer cop en vida, vaig veure el cel i vaig dibuixar un somriure etern.
Roger Mercader, Novembre 2008
Amigo risueño
[...]
Remites a un pasado hermoso, blanco, hazañoso,
sin derecho a llenar con su magno recuerdo
el vacío de un presente que a ojos lejos parece enojo,
pero, ¿acaso no sabes, risueño amigo,
cómo cambia una pluma una realidad inerte
-aun sea ésta rígida, afligida o compungida-
con una simple y veloz trazada
sobre cualquier papel arrugado que el poeta haya encontrado,
en una mirada alegre, vivorosa y exelente,
o en un júbilo loco, eufórico y caliente?
¿No sabes que convertimos las injurias y penurias
en fábulas con símbolos donde no hay malos lobos
e incluso en vasos huecos que guardan aún sentido?
Pero la vida, ¿qué es sino una parábola
que sube y baja y vuelve feroz a elevarse
para poder embestir hacia el suelo?
[...]
Remites a un pasado hermoso, blanco, hazañoso,
sin derecho a llenar con su magno recuerdo
el vacío de un presente que a ojos lejos parece enojo,
pero, ¿acaso no sabes, risueño amigo,
cómo cambia una pluma una realidad inerte
-aun sea ésta rígida, afligida o compungida-
con una simple y veloz trazada
sobre cualquier papel arrugado que el poeta haya encontrado,
en una mirada alegre, vivorosa y exelente,
o en un júbilo loco, eufórico y caliente?
¿No sabes que convertimos las injurias y penurias
en fábulas con símbolos donde no hay malos lobos
e incluso en vasos huecos que guardan aún sentido?
Pero la vida, ¿qué es sino una parábola
que sube y baja y vuelve feroz a elevarse
para poder embestir hacia el suelo?
[...]
"Las horas antes de un cumpleaños"
-Finales de octubre del 2008
4.11.08
projecte conjunt 008
No m'havia mort, companys...
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
3.11.08
Desorden literario
Algún inepto del otro turno que había prestado ninguna atención a sus actos, había cometido un error tipográfico cuando rotulaba la sección de filosofía. Ahora el resto de libros de la biblioteca se agolpaba delante del mostrador, amontonados desde el suelo hasta el techo, removiéndose. Los tomos más grandes vociferaban todos a la vez haciendo incomprensible su queja. Al parecer pedían la abolición de la diferenciación categórica por ser la causante del malentendido. Los más ligeros y algunos de tapa blanda saltaban aquí y allá sumando silenciosamente alboroto a la situación, apoyando la moción.
¿Libres? ¡Sois todos libros! ¡Cautivos para siempre de vuestras palabras!
¿Libres? ¡Sois todos libros! ¡Cautivos para siempre de vuestras palabras!
30.10.08
projecte conjunt 007
He creat una etiqueta pel projecte conjunt i he afegit les etiquetes a la columna. He etiquetat els antics. Si vosaltres tb ho feu a partir d'ara després es podrà fer un seguiment fàcilment.
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiat per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiat per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
Melodías
Érase una melodía seria, gravísima. Lo era tanto que sólo la escuchaban los perros, por eso de que pueden oír ultrasonidos.
Érase otra vez una melodía divertida, agudísima. Y lo era también tanto que en las cenas hasta rompía las copas. Era como un niño llorón en un vuelo intercontinental.
Érase una vez más una melodía neutral, átona. Cómo no, lo era tanto que los oyentes se dormían. La ponían en las convenciones de durmientes, los tanatorios.
Érase que te reera una melodía temeraria, disonante. Tanto así, que cuando la gente hablaba en las reuniones pensaba que estaba mintiendo. Así era.. la melodía.
Érase por último una melodía amigable, armónica. Sí, lo era tanto. Los pájaros se posaban en los alféizares a hacer los coros. Y algún hombre también.
Érase otra vez una melodía divertida, agudísima. Y lo era también tanto que en las cenas hasta rompía las copas. Era como un niño llorón en un vuelo intercontinental.
Érase una vez más una melodía neutral, átona. Cómo no, lo era tanto que los oyentes se dormían. La ponían en las convenciones de durmientes, los tanatorios.
Érase que te reera una melodía temeraria, disonante. Tanto así, que cuando la gente hablaba en las reuniones pensaba que estaba mintiendo. Así era.. la melodía.
Érase por último una melodía amigable, armónica. Sí, lo era tanto. Los pájaros se posaban en los alféizares a hacer los coros. Y algún hombre también.
projecte conjunt 006
Cada cop veig menys clar el final/continuació d'aquest relat/conte, es posa emocionant!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
