Altes esferes

Estic esperant a una de les moltes sales d'espera que hi ha repartides per l'edifici Presview. Concretament a la planta 37, a la que fa d'avant-sala al despatx del director. Si bé la decoració de la sala no pretèn la grandiositat del vestíbul, on el sostre a vint metres del cap sembla esclafar massa aire sobre tu, sí que té en comú aquella actitud freda que adopten certs interiors on tota acció de qualsevol que hi intervingui queda automàticament posada en evidència.
El coll de la camisa m'escanya. La corbata, amb el nus ben tivant, se m'arrapa al coll com ho fan les mentides, com ho fa la mentida que ella mateixa representa. Cada cop que poso el dit a l'escletxa que s'obre entre el meu cos i la meva disfressa en un intent d'alleujar-me, el trec empapat de suor tèbia. Me l'imagino groguenca, de malaltís que se m'està fent aquest moment.
La meva respiració forçada ressona com si l'habitació medís una quarta part del que realment medeix. Davant el silenci sepulcral del mobiliari, els meus moviments i tics, i el fregar de la roba o dels peus amb el terra semblen un discurs dictatorial pronunciat amb èmfasi.
El secretari ha atravessat quatre cops l'estança d'anada i quatre de tornada. Tots amb les mans buides, com si volgués dir-me que jo he d'esperar perquè algú està ocupat amb no res. Potser el contrari, que mente jo no faig res algú va de bòlit darrera la porta, perquè el seu pas és decidit i les seves sabates sonen com esclops marcant l'allegro. De qualsevol manera agraeixo que estigui orgullós de la seva vitalitat. Crea una petita corrent d'aire que sembla endur-se part de la freda ànima dels éssers inanimats de l'habitació.
Em mira per primer cop, inexpressiu, ensenya el palmell i apreta els llavis: em fa passar.
El despatx no és com l'imaginava. El mur de vidre i el buit no estan darrera la taula si no a un costat. Els dos o tres espais que defineix la distribució estan disposats de tal manera que la llum sempre hi arribi de gairell. Si que es compleixen alguns dels tòpics: el contingut de les llibreries està comprat a metres, el respatller de la butaca s'eleva com un tron de pell i sobre la taula hi ha una placa que recorda el que posava a la porta. Sembla una última advertència a les meves intencions.
Hi ha un marc amb una foto d'un lloc entranyable a la vora d'un llac. Sembla un al que jo anava de petit, però en contrast amb el caliu forçat de l'estança apareix com un pot de formol amb una criatureta immòbil al seu interior.
S'han aturat tots els meus símptomes visibles. Els segons que he estat quiet observant no són fruit de la curiositat si no d'haver perdut per uns instants la capacitat motora. Podria ser que ell tingués una mica de sang de Medusa i jo no hagués pensat en portar un mirall com a arma.
Avanço cap a les dues butaques que hi ha davant la taula, amb prou feines pot haver notat com em costa moure'm, i m'assec bruscament, deixant-me caure; ara sí que deu saber-ho. Em remira i comença a parlar com si estiguessim a una pel·lícula on el protagonista és un ric extorsionat:
-Quant en vols?
-Quant estàs disposat a rebre?-m'agraden les preguntes com a resposta, generen tensió i posats a parlar en absurd jo en sé un fart.
-No estic per romansos, si no estàs aquí per diners, a què has vingut? Necessites que et doni feina?
En realitat jo no he vingut mai a buscar-los i ell mai ha estat per romansos. No sé què contestar a part de que potser hagi estat un error haver vingut. Continua ell com si hagués donat una resposta afirmativa.
-Homes vull, dones no. Nens com tu? Ni pensar. Saps per què? Sentiments, il·lusió... Amb això aquí no vals-un vals, certament. Compassos de tres temps.
-He vingut a dir-te que et prenguis la teva feina amb calma.
I un cop pronunciada, la paraula calma s'apodera del meu cos i m'equilibra. El tràngol de fa uns minuts està panxa avall. D'ell també s'ha apoderat, veig com se li infla el coll de ràbia que li puja desde la boca de l'estómac. Empassa.
-I per dir-me això véns amb el tratge? Amb aquest coi de corbata lila que dus? A qui se li acudeix?-respondre amb preguntes també és el·ludir responsabilitats, i no és lila, és indi, el color de la cognició. És obvi que no ha llegit amb gaires ganes. Miro fugaçment el prestatge que hi ha darrera seu i veig amb claredat la devaluació de les paraules quan es compren a granel. A cèntim el paràgraf.
-M'he vestit així només perque m'ha semblat que em facil·litaria arribar fins aquí. -portés el que portés s'hauriea queixat i tot i anar com vaig he passat una sèrie de tràmits per entrar a l'edifici que m'han semblat incomprensibles- Ara pensa en el que t'he dit. -ningú s'escapa de les meves paraules a no ser que admeti conscientment que vol fer-ho. Els contraposo amb la seva voluble veritat fins que aquesta és prou sòlida.
-Qui ets tu per venir a donar lliçons? Has mirat per la finestra a l'entrar, estem a cent metres de terra, una batalla guanyada contra el cel. Tot l'edifici és meu, forma part del meu imperi. Tinc poder i influència. Sóc un model gràcies al meu esforç. Tu no tens més que el que dus a sobre.
-No és poder això que ostentes, com tampoc és esforç el que t'ha dut a on ets, si no sumissió. Sobre qui pots influir que no jugui al mateix joc que tu? Jo tinc poder. Sobre mi mateix només, però és l'únic al que puc aspirar.
Esclata de riure i em mira amb condescendència.
-He construit un imperi tangible des del no res. I amb què vens tu? El govern del no res! Formo part de les altes esferes del govern, sóc una porció de la voluntat executiva del món. Però continua, m'estàs donant una anècdota que compartir amb el comité.
-Tots formem part de l'alta esfera. Les teves esferes són nomes caniques que tens dins del teu cap, la gran alta esfera. -faig un gest que remarca la forma esfèrica del cap i la seva posició per sobre de la resta del cos. Aquest últim argument li ha semblat concloent perque somriu.
-Fora.

Ahir va morir d'un atac de cor. Els metges diuen que és de l'alimentació, com si menjar el que es vol fos pitjor que dedicar una vida a la producció i els diners, i a les tensions que generen. Sóc el fill petit i per tant l'herència que ha recaigut sobre mi és una qüestió deliberada: una oportunitat que atorga un difunt que per fi ha comprés o una temptació d'algú que ni en mort es rendeix.