El final com a pròleg

Aquest text és "Inici o esbós d'alguna cosa" revisat. Només volia concretar tot el que estava a l'aire.

Tenia un nou objectiu.
Havia arribat pel matí i ara el provàvem fent fotos a la Lluna.
-Apropa-la tot el que puguis.
La vaig mirar, volia jugar amb ella:
-Només cal que ho demanis, ho saps?
-Ui, ara mateix no duc butxaques -somriu-, però gràcies. -també sap jugar, i m'encanta. Fins i tot quan perdo. M'ho devia veure a la cara perquè va escurçar la meva fantasia abans no prengués mal.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient altre cop, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
No acostumo a parlar del que escric, però en aquest cas em sentia profètic: ara se sentia acotxada per la meva eterietat. On d'altres només hi veien boira ella hi trobava un lloc esponjos on fer peu.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se de que veritablement no era el moment. Dubtava, com si a mesura que es donava arguments en veu alta s'anés fent partícep dels meus pensaments.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -no havia trobat arguments prou sòlids, buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
Darrera de la lluna que tenia als ulls vaig veure com inexplicablement entenia tot el que jo havia callat dient això. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya a les caigudes. Li oferia la raó. Li donava l'empenta que m'allunyava a mi mateix. Però va regalar-me el dret a tenir-la, donant una volta infinitessimal més a l'espiral que generaven el seu moviment perpetu i l'atracció del forat negre que jo era.