14.11.08

Carta a algú especial

Benvolgut amic:

Quantes coses et falten? Centenars? Milers? Milions?
Quantes coses tens? Una? Cinc? Trenta?

D'acord, et falta més del que tens.

Es prou raó per sentir-se desgraciat, que et fixis en el que
encara no t'ha arribat? en el que potser mai t'arribarà?
Absolutament.

Té algun sentit o et fa sentir millor?
Cap. Gens.

Així doncs, perquè segueixes pensant en tot el que podria ser?
I tot i que cada cop ets més, saps més i tens més, perquè cada
cop ets més buit, et saps més incomplet i tens més tristor
dins teu?

Cabria la possibilitat de que ens ho haguéssim mal-mirat?
Podríem per un moment abstreure'ns i fantasiejar en el fet de
que el problema no sigui el que tens i el que et falta si no
la forma en com et colpeges constantment a galta i galta?

Podríem només imaginar per un moment, que de veritat estar
agraïts sigui el que ens falta? Podríem superar el mur
fabricat quan el teu pare i la meva mare ens deien que el que
teníem a d'altres els faltava i només per això ens posàvem de
morros i menjavem?

Podríem per un màgic instant deixar de ser esclaus de la
nostra història i el nostre camí mil cops passejat, per
llevar-nos en blanc i tot d'un cop veure perduts en l'instant
que per una vegada els pares tenien raó, que mai serem feliços
si no sabem apreciar el que ens ha brindat, l'atzar a voltes
i a voltes l'esforç mil cops suat?

Jo només t'ho dic per que et conec i sé que ets amic de
l'embolic. T'ho dic per que t'estimo i sovint t'he vist caure i
alguns cops t'he vist feliç. Només m'he molestat en dir-t'ho
per que sempre t'he observat sense jutjar-te i he arribat a una
conclusió racional, de les que al teu cap agraden.

Sempre que eres feliç era pel que tenies i sempre que ploraves
era pel que et faltava.

Ara que ja tens la formula secreta, que t'impedeix mesclar els
ingredients i cuinar la recepta? Tanta por et fa deixar el
drama enrere i les ganes de deixar-te caure?

Ara que ja tens la formula secreta, perquè insisteixes en
mirar enrere i caminar en cercles, els mateixos que has
caminat des de sempre?


Atentament: La teva consciencia.

1 comentario:

  1. Quina sensació més estranya, com a mínim al meu cap i fins a saber qui ho havia escrit. M'he quedat tranquil quan només m'ho deia a mi mateix jaja Preguntes i més preguntes que són resposta.
    Em recorda a una llebre que corre de nit davant d'un cotxe, perseguint la llum dels fars, incapaç de sortir-ne i seguir el seu camí fins que desapareix en la foscor.

    ResponderEliminar