No m'havia mort, companys...
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
4.11.08
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario