Sobre la infantesa

El meu swatch irony marcava les cinc del matí. L’efecte dels gintònics ja quasi havia desaparegut del meu cos, ja era hora de tornar. Em tornava al cap la imatge de la meva dona amb aquell comerciant nefast. De ben segur que cap dels dos es trobava ja a casa meva, potser m’haurien deixat de record l’embolcall plastificat del preservatiu. Vaig embolicar aquest pensaments amb dos bitllets de 20 que deixí sobre la barra. Parat davant la porta esquerra del cotxe no notava les claus a la butxaca dels pantalons, per tant el primer que vaig mirar va ser l’interior de la jaqueta, tampoc. Dreta, esquerra, les claus no estaven per enlloc, sort d’aquella guineu que me les va portar i me les va donar tot criticant la meva actitud deixada. La vaig apartar amb una petada mal donada –reconec que no va ser el millor agraïment que podia donar-li a “aquell” qui m’havia tornat les claus, però donar-li la “mà” a una guineu tampoc em semblava d’allò més adient -.Vaig obrir la porta del meu saxo vermell, vaig posar primera i el cotxe no arrencava. Una porqueria, encara no sé del cert perquè no me’l havia canviat quan em van anunciar que la vida del seu motor podia acabar en qualsevol moment (potser pels records que em portava el seient de darrera). ¿I si dones el contacte primer?, aquella veu m’era familiar malgrat no poder recordar de qui provenia. Em vaig girar i era ell, no podia ser. La meva neboda hagués al·lucinat amb aquella imatge parlant. El vaig agafar del coll i em deixà anar cent mil renecs, realment era molt pitjor de carn i ossos. “Gruñón” em va donar un cop al nas que va fer que el deixés anar de cop. No em va quedar més opció que donar el contacte i arrencar, per tal cessar els seus crits. La nit, enlloc de fer-se més clara , per la sortida d’un nou dia; s’enfosquia en els meus ulls que se’m cloïen. Vaig preguntar-li què feia en el meu cotxe i d’altres questions de les quals no obtingué resposta. Quan, en una recta, em vaig girar per mirar-lo jo no hi era. Un cop de clàxon del camió que venia per l’altre carril em va fer fer una mala maniobra, però de seguida vaig redreçar el cotxe al seu lloc. Cap problema, estava fet un gran conductor, tenia l’assegurança a regal, imagina’t. De cop vaig tenir un ensurt, una mà m’estava fregant la cama. Una mà jove i tendre, però al mateix temps experta en les dolces carícies. Al meu costat una noia amb un cistell ple de menjar. Una caputxa li tapava la cara i li baixava pels petits pits. Només em deia que corregués més per què així el llop no ens atraparia. Jo li feia cas -¿com no havia de fer cas a una noia jove que m’acariciava les angles amb una maneta pervertida?-. Cent trenta, cent cinquanta, aquell cotxe no donava per més, tot vibrava i ella no parava de demanar-me que anés més ràpid i com més accelerava més acostava la seva mà a les parts més íntimes.  No hi havia manera, definitivament aquell cotxe no podia sobrepassar els 154 quilòmetres per hora. De cop la noia va deixar anar un xiscle i s’hi va ajuntar el de tres porcs que estaven al seient de darrera. Amb la confusió jo també amb vaig posar a cridar i quan tots van callar jo vaig continuar cridant. Em miraven perplexos, com si jo fos l’estrany allí. Per vergonya vaig deixar de cridar i em vaig tornar a concentrar amb la recta carretera. La noia de vermell i els tres porcs, bruts i deixats, mantenien una discussió aferrissada. La noia deia que el llop estava per un altre camí que feia estona que havíem deixat enrera i els tres porcs asseguraven haver-lo vist bufant una casa de palla. Al cap de deu minuts de baralles verbals van esclafir a riures, sense saber ben bé perquè jo també em vaig ajuntar en els seus riures. Van parar i es va repetir l’escena del crit, altre cop vaig haver de parar per vergonya. Em sentia com un taxista portant als clients que tornen un divendres a la matinada de marxa amb els col·legues. Per darrera unes llums blaves em van obligar a detenir el meu vehicle al primer lloc que vaig poder. 150€ per passar de la velocitat establerta. No em vaig atrevir a explicar-los que una noia amb caputxa vermella i una mà al meu entrecuix m’havien obligat a cometre una conducció imprudent, no els li ho podia dir, sobretot, per què la noia ja havia desaparegut juntament amb els tres porcs que, això si, m’havien deixat un cotxe que feia pena –comentari que van fer els policies i tot -, encara sort com no em van demanar que bufés en un d’aquells aparells inútils. Vaig tornar a reprendre la marxa aquest cop, però, sol. Cap ninotet d’aquells va tornar a aparèixer pels seients del meu saxo. Vaig arribar a casa i obrí la porta. Tot estava fosc encara que el dia ja començava a clarejar. Vaig anar a la cuina i em vaig preparar un got de llet, la blancaneus m’hi va ajudar. Era tan maca com surt a les pel·lícules, la vaig acusar un xic, però no va sorgir efecte el meu propòsit, només vaig aconseguir que marxés per la porta del darrera. El meu ganivet preferit era el de mànec de fusta i fil més llarg, cada dia dedicava cinc o deu minuts a esmolar-lo. El vaig agafar per tallar una mica de fuet. Amb el fuet a una mà i el ganivet a l’altre vaig anar al menjador. La meva dona seguia allà i també el seu amant secret. Els dos estaven ajaguts a terra, però cap dels dos estava sobre l’altre. Ella havia fet una taca vermella a la catifa i ell, amb els ulls en blanc, encara deixava anar sang pels testicles. Em van agafar les mans i em van lligar amb unes manilles fredes i tenses. Em parlaven, però no sentia res. Em van treure de la casa i em van entrar de males maneres en un cotxe de policia aparcat davant del meu megan nou de feia dos anys, quan l’havia canviat per aquell saxo vell i atrotinat que no agafava més de 154 quilòmetres per hora. El meu swatch irony marcava les 8 del matí quan em van tancar i no vaig poder tornar a veure l’exterior.