Història de Joitu

La història que en breu em decidiré a explicar fou trobada no fa molt en les antigues moralles de Joitu. El perguemí arribà a mi ahir per art d’atzar, el seu estat malmès en fa dificultosa la transcripció per la qual cosa s’han omès parts indesxifrables.

“  [...] El regnat s’escapava de les mans d’aquell home amb corona. El monstre gegantí acusava a diari el poble i només quedava satisfet al ser-li entregada una de les valuoses vides femenines. El terrible monstre era de gustos refinats i no acceptava qualsevol mossa de poble, primer se la mirava de fit a fit, analitzant cada detall del seu cos, la palpava a poc a poc amb un dels seus dits i si era del seu agrad se la cruspia, deixant tot seguit un llarg eructe de satisfacció. Feia dos mesos que durava el mateix joc i de noies al poble ja en començaven a escassejar, sobretot de maques. [...] així que la filla del rei va ésser escollida per la gran majoria com a última possibilitat de sacrifici. L’ésser odiat se la mirà i la troba francament bella, possiblement la que més, no es feia al càrrec de com li havia pogut estar prohit el més gran del plaer del poble. La va tocar i li va caure una gota de saliva a terra. Amb els dos dits en pinça la agafà i... va arribar un jove sobre un caball blanc armat amb una espasa. [...] el monstre va caure a terra deixant el seu cos inherme dissolguent-se amb les plantes. La princesa va sortir corrents i saltà a les mans del seu salvador li tragué la mascara i veigué en ell la persona més dolça del continent. El besà barrejant les llengües. Es donaren la mà i miraren l’extinció de l’ésser verd amb el seu entorn i de cop la transformació de tot plegat en una porta de fusta amb un pom daurat.  Els dos joves s’hi atençaren, l’obriren i miraren a través. No es veia res només una claror inadmissible per la seva pupila dilatada. Mig tancant els ulls decidiren entrar, tots dos com un de sol units per la força de la mà. Al travessà la porta desaparegué i ella s’espantà. El jove per imposar fermesa i seguretat la va tranquilitzar amb una mà sobre l’espatlla, però realment ell també estava esgarrifat. No entenien el que veien al seu voltant, els semblava fred, però alhora tenien la necessitat de no fugir, de no tancar els ulls, aquella fredor els atrepava l’ànima. [...] era el seu món, se’l feien a mida amb el simple pensament. “Terra” i davant seu, com per art de màgia, la terra apareixia. “Aigua” i l’aigua es feia palpable per les seves mans. Tenien al seu abast tot allò que eren capaços de pensar, de dibuixar en el seu cap. Al principi crearen al seu volt la naturalesa, tot tipus de plantes que recordaven, arbres, rius, llacs... tot a imatge del que havia sigut casa seva. També feren un lloc on dormir i amb això en tingueren prou per passar els dies, sols amb la seva companyia. La inquietud d’ell el portà a pensar en altres coses i així es crea una gran casa amb tot el tipus de comoditats que podien imaginar. Veient això ella demanà un carro tirat per dos caballs i un vestit elegant, ample i incòmode. No en tenien prou a més van demanar [...] Ja ho tenien tot, un gos, un gat, uns caballs, tres cases, un bany exterior... però el temps se’ls feia etern. Ell de bon matí marxava a trotar a caball i a caçar animals imaginaris, ella es passava el dia mirant bocavadada com corria el sol durant el dia. De nit s’estiraven al mateix llit, però era tant ample que mai es trobaven per procrear. El volum infinit de coses els distanciava cada cop més del que eren. Un dia es van creuar per un dels passadisos de la casa i es van mirar, dos estranys que quasi no es reconeixien. Com a dos estranys, però, els va entrar al cor la visió que tenien davant, es van acostar i es van besar. Van recordar el que havien sigut en un breu periode de temps i els dos van desitjar aquella blancor enlluernadora, el no-res, l’únic que volien era a l’altre.

D’això ja en fa uns anys, però el blanc encara és aquí. Ara sóc aquell home que havia sigut, el pur desig de ser únicament amb tu.”