Calaix de sastre

He estat uns dies incomunicat i ara que tenia un petit escrit he trobat un foradet que donava internet. És curiós que s'assembla molt a l'últim text de l'albert.Així, em sumo a tu i a la mei amb aquesta estranya sensació de... psé...
Bon cap d'any a tots macos! :*

És absurda la manera en què els arguments de contes em persegueixen. Se m'acudeixen i acumulen sense ordre ni sovint gaire motiu (ni per a una cosa ni per l'altra). Potser és per la mandra d'escriure un conte força extens per ser merament formal o comercial, on una megacorporació com la cocacola decideix afegir a la seva fórmula universalment secreta un nou ingredient hipnòtic i sedant que la converteix en el nou gran germà. D'altres vegades tinc una frase que em sembla genial però que no defineix de cap manera com continuar i es queda en un rampell literari més, com ara que pensava que era possible això d'enamorar-te amb un petó com els de Clark Gable, però ja no sé si és que no s'hi assemblen o que no t'impresionen. De vegades arriba una gran idea sintètica, impossible de descomprimir, i tot i que l'apunto, el meu petit orgull em diu que és massa curta, o massa fluixa o massa qualsevol cosa, com ara que ets anatòmicament quasi quasi perfecte i només et faltaria una lobotomia. No gaires cops, però si alguns, arriba una idea en forma d'aforisme i que desestimo desenvolupar per creure en l'egotisme com una forma del no res, com la mania que tinc a que s'allargui el moment entre que algú amb presses et proposa de marxar i tu esperes llargament disposat a que realment vulgui fer-ho. Fins i tot hi ha vegades en què una idea es queda a boxes perquè és només el trasfons, la moral•lina que el meu petit demagog vol inculcar, però que cal escriure ferragosament dues o tres-centes pàgines d'imperceptible seducció i explicació per tal que algú se la cregui, com ara que tot el que és humà és discutible. Potser una idea tan complexe, que el meu afany titlla de simple un cop escrita, com ara que invariablement les persones són o cadenats o claus, i que si això és absurd ets de les primeres i si no de les segones.
Aquestes són en definitiva algunes de les maneres en què centenears de protocontes van caient en forma de paperot al meu calaix de sastre. Podria semblar mandrós, alguns dirien pretenciós, perfeccionista, o mil adjectius més i jo hauria estat d'acord. Vaig tenir, però, una d'aquelles borratxelleres llúcides: és només que el dia en què les meves paraules perdin el valor que jo els hi atorgo no tindré res.