En primer em van calmar, res no passava, no m'havia d'amoinar. De segon va començar el dolor, però innocent vaig creure'l poca cosa i vaig pensar que seria curt. De tercer em vaig dar conte que allò durava una eternitat i no paraven d'exaltar els meus nervis amb aquells cops destructius. Al final tot va acabar, el dolor va cesar i tot es va enretirar.
26.11.08
Questió de quatre segons
19.11.08
Flujo
(Trobo que s'assembla una mica a Desorden literario en quant a la forma. El què va per una altra banda.)
Era el día de las quejas. Era por eso que todas estaban muy contentas, en cuanto quejas, por moverse al unísono. Las ignorancias se dejaban arrastrar por ellas. Y algún problema también iba al ritmo de la marabunta.
La muchedumbre envolvió a una indiferencia, quieta, que las veía pasar a todas rápidamente. Ésta última preguntó que a dónde volvían y le contestaron que era ella la que estaba quedándose atrás. Le extrañó que todas andaran de espaldas, sin ver lo que pisaban hasta que ya habían pasado otras cientos por encima.
La indiferencia dijo a las cabezas que se le acercaban, hablando cada vez con una diferente, que había visto alguna propuesta que, sin saber ella a dónde iba la una ni de dónde venía la muchedumbre, parecía moverse en dirección contraria, pero viendo dónde pisaba, intentando evitar las quejas apresuradas.
Le contestaron esta vez que las propuestas estaban demasiado perdidas en la locura, que iban a contracorriente. Ellas sólo las veían alejarse sin dudar. También le informaron de que estaban aplacando con su tumulto a todas las que se encontraban y que si era una de ellas también sería engullida.
Se giró para ver hacia dónde iban las quejas pero no vio nada, había demasiadas. Sí vio a todas las quejas, y las celosías y las ignorancias mirándola mientras se alejaban..
La indiferencia, sin creérselo mucho dio un paso en la dirección en que se movía el gentío, para que aquéllos que todavía estaban girados mirándola se apaciguaran. Cuando dio el primer paso la corriente se la empezó a llevar. Miró hacia atrás, hacia adelante, y vio cómo alguna de las propuestas que había llegado saltando hasta bien adentro de las quejas desaparecía entre ellas, embestida antes de dar un nuevo salto.
Era el día de las quejas. Era por eso que todas estaban muy contentas, en cuanto quejas, por moverse al unísono. Las ignorancias se dejaban arrastrar por ellas. Y algún problema también iba al ritmo de la marabunta.
La muchedumbre envolvió a una indiferencia, quieta, que las veía pasar a todas rápidamente. Ésta última preguntó que a dónde volvían y le contestaron que era ella la que estaba quedándose atrás. Le extrañó que todas andaran de espaldas, sin ver lo que pisaban hasta que ya habían pasado otras cientos por encima.
La indiferencia dijo a las cabezas que se le acercaban, hablando cada vez con una diferente, que había visto alguna propuesta que, sin saber ella a dónde iba la una ni de dónde venía la muchedumbre, parecía moverse en dirección contraria, pero viendo dónde pisaba, intentando evitar las quejas apresuradas.
Le contestaron esta vez que las propuestas estaban demasiado perdidas en la locura, que iban a contracorriente. Ellas sólo las veían alejarse sin dudar. También le informaron de que estaban aplacando con su tumulto a todas las que se encontraban y que si era una de ellas también sería engullida.
Se giró para ver hacia dónde iban las quejas pero no vio nada, había demasiadas. Sí vio a todas las quejas, y las celosías y las ignorancias mirándola mientras se alejaban..
La indiferencia, sin creérselo mucho dio un paso en la dirección en que se movía el gentío, para que aquéllos que todavía estaban girados mirándola se apaciguaran. Cuando dio el primer paso la corriente se la empezó a llevar. Miró hacia atrás, hacia adelante, y vio cómo alguna de las propuestas que había llegado saltando hasta bien adentro de las quejas desaparecía entre ellas, embestida antes de dar un nuevo salto.
18.11.08
ones i barques
Primer intent de caligrama...
(ja se que potser costa una mica de llegir, pero no m'odieu gaire... tenia moltes ganes de provar-ho! )
17.11.08
proposta de lectura
Avui no escric cap conte ni relat, només volia fer esment d'algun llibre que m'he llegit últimament i que m'ha semblat interessant. M'agradaria que qui vulgui també proposi coses, textos d'autors o llibres a vegades em tanco en un cercle del qual és difícil sortir-ne si no t'ensenyen altres autors.
- El més aconsellable: Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders), és un recull de contes impressionant. És un llibre super baràt i "ràpid" de llegir (sempre pots llegir un parell de contes i si no t'agrada, apartar-lo).
- Un altre: la escuma de los días (Boris Vian). Sorprenentment extrany i fantàstic. Es crea un món ple de perplexitats.
- L'últim: L'art d'estimar (OVIDI). Un clàssic. M'agrada veure com fa 2000 anys tenien una ment més oberta que l'actual...
Això és tot.
El final com a pròleg
Aquest text és "Inici o esbós d'alguna cosa" revisat. Només volia concretar tot el que estava a l'aire.
Tenia un nou objectiu.
Havia arribat pel matí i ara el provàvem fent fotos a la Lluna.
-Apropa-la tot el que puguis.
La vaig mirar, volia jugar amb ella:
-Només cal que ho demanis, ho saps?
-Ui, ara mateix no duc butxaques -somriu-, però gràcies. -també sap jugar, i m'encanta. Fins i tot quan perdo. M'ho devia veure a la cara perquè va escurçar la meva fantasia abans no prengués mal.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient altre cop, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
No acostumo a parlar del que escric, però en aquest cas em sentia profètic: ara se sentia acotxada per la meva eterietat. On d'altres només hi veien boira ella hi trobava un lloc esponjos on fer peu.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se de que veritablement no era el moment. Dubtava, com si a mesura que es donava arguments en veu alta s'anés fent partícep dels meus pensaments.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -no havia trobat arguments prou sòlids, buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
Darrera de la lluna que tenia als ulls vaig veure com inexplicablement entenia tot el que jo havia callat dient això. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya a les caigudes. Li oferia la raó. Li donava l'empenta que m'allunyava a mi mateix. Però va regalar-me el dret a tenir-la, donant una volta infinitessimal més a l'espiral que generaven el seu moviment perpetu i l'atracció del forat negre que jo era.
Tenia un nou objectiu.
Havia arribat pel matí i ara el provàvem fent fotos a la Lluna.
-Apropa-la tot el que puguis.
La vaig mirar, volia jugar amb ella:
-Només cal que ho demanis, ho saps?
-Ui, ara mateix no duc butxaques -somriu-, però gràcies. -també sap jugar, i m'encanta. Fins i tot quan perdo. M'ho devia veure a la cara perquè va escurçar la meva fantasia abans no prengués mal.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient altre cop, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
No acostumo a parlar del que escric, però en aquest cas em sentia profètic: ara se sentia acotxada per la meva eterietat. On d'altres només hi veien boira ella hi trobava un lloc esponjos on fer peu.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se de que veritablement no era el moment. Dubtava, com si a mesura que es donava arguments en veu alta s'anés fent partícep dels meus pensaments.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -no havia trobat arguments prou sòlids, buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
Darrera de la lluna que tenia als ulls vaig veure com inexplicablement entenia tot el que jo havia callat dient això. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya a les caigudes. Li oferia la raó. Li donava l'empenta que m'allunyava a mi mateix. Però va regalar-me el dret a tenir-la, donant una volta infinitessimal més a l'espiral que generaven el seu moviment perpetu i l'atracció del forat negre que jo era.
Dins teu
Un poble tractat com a nen,
segles i mil·lennis de manipular la gent,
ara en nom d'un, ara en nom d'altre,
ahir era un Deu barbut i avui una felicitat comprada.
Em venen noms al cap,
pels que sento un gran respecte,
em ve Jesús, Buda o All-ah,
em ve l'Hector, la Marta i el demà.
Noms maltractats i embrutats,
per la vella lluita de propietats,
en la que una idea inicial era bona,
i el poder la podreix i la fa perillosa.
En realitat, amics meus, no som més
que ones i vibracions mirant-ho tot del revés.
vivim en una traducció material,
apta pel nostre cervell racional.
Recordo amb estima un simulador
d'hologrames i espais inventats,
desperto i em dic "Perquè no?"
i em proposo imaginar (crear) realitats.
Després d'anys de rebel·lia,
i definint-me com ateu,
reclino, m'inclino i rectifico,
ara sé que Deu es dins teu.
segles i mil·lennis de manipular la gent,
ara en nom d'un, ara en nom d'altre,
ahir era un Deu barbut i avui una felicitat comprada.
Em venen noms al cap,
pels que sento un gran respecte,
em ve Jesús, Buda o All-ah,
em ve l'Hector, la Marta i el demà.
Noms maltractats i embrutats,
per la vella lluita de propietats,
en la que una idea inicial era bona,
i el poder la podreix i la fa perillosa.
En realitat, amics meus, no som més
que ones i vibracions mirant-ho tot del revés.
vivim en una traducció material,
apta pel nostre cervell racional.
Recordo amb estima un simulador
d'hologrames i espais inventats,
desperto i em dic "Perquè no?"
i em proposo imaginar (crear) realitats.
Després d'anys de rebel·lia,
i definint-me com ateu,
reclino, m'inclino i rectifico,
ara sé que Deu es dins teu.
15.11.08
L'estrany
Aquest va ser un dels primers contes que vaig escriure. Potser a mi m'agrada per aquest fet, però li tinc un carinyu especial... el final d'altes esferes (d'en marc) m'hi ha fet pensar!
L’estrany
Dimecres, les 6:00 a.m. S’aixeca del seu llit com cada dia a la mateixa hora. Sense ni un badall matinal ni cap considerable trempera matinera, es dirigeix al bany on fa el seu riuet i es renta la cara plena de lleganyes. «Bon dia estimats amics meus... ja heu començat a treballar?».Torna a la seva habitació. Prem un botó i el llit queda camuflat en un armari de color marfil les portes del qual no es poden obrir. Obra un altre armari i d’allí en treu un feix de papers de plata. Al desplegar-los queda visible un vestit perfecte a la seva mida, un forat per on treure el cap, dos més pels braços i el més gran, per poder caminar a la perfecció, fa la forma d’una faldilla, que ara s’entra pels peus i el puja fins a la part inferior del coll. Amb un altre tros de paper es tapa el cap, les orelles i la boca, deixant un petit orifici per on poder respirar. Tot dissenyat a la perfecció. Un cop fet tot això ja ha passat mitja hora, en la que ell a fet sols el soroll necessari per tirar de la cisterna i el soroll de les canonades el brotar l’aigua per elles. Seu en una cadira de la mateixa habitació i es queda immòbil mirant el sostre fins que l’agulla petita del rellotge arriba al set. Quan això succeeix s’aixeca i es trasllada fina a l’habitació del costat. Despenja el telèfon i marca un número a l’atzar.
Bon dia, Bon dia, li contesten, Sóc en Dak i li volia regalar un viatge, ¿Un viatge? ¿com?, a l’altre cantó del telèfon la dona amb una veu peculiarment masculina queda estupefacte degut a la dura entrada d’en “Dak”, Si, un viatge a Mart, Escolti no estic per brometes i menys a aquestes hores del matí, vagi-se’n a la merda! La dona penja el telèfon amb un cop brusc i continuant amb el so “tuc-tuc-tuc; tuc-tuc-tuc”.
Ell també penja el telèfon, però més suau, sense fer soroll. Com absort en els seus pensaments es queda embadalit una estona més mirant el sostre d’aquella habitació. A les 7:30 a.m. sona amb bogeria una alarma darrera d’una porta tancada, d’on surt una dona en roba interior, alta i arrugada, amb una cabellera que li arriba a mitja esquena <
En Dak torna a estar sol com al principi, mirant el sostre amb gran afany. Agafa la guia telefònica més gruixuda que troba, obra una pàgina a l’atzar i localitza un nom també a l’atzar, pren el telèfon i el copia a la pantalla.
Bon dia, Bon dia, es torna a sentir des de l’auricular de l’aparell, Em dic “Dak” que hi ha en Juan, havia descobert el nom pel que posava a la guia, Si un moment ara si posa; Juan et demanen no conec pas aquesta veu, té agafa’l; Si diguim, Bon dia Juan, sóc en Dak, et volia fer saber que acabes de guanyar un viatge, ¿Un viatge? ¿com?, la reacció era la mateixa que la de la dona d’abans, Si si, un viatge a Mart,... “tuc-tuc-tuc; tuc-tuc-tuc”. Aquest cop no li van ni contestar. Va fer això amb 4 persones més i les reaccions eren totes del mateix estil, qui no l’engegava a pastar fang li penjava el telèfon o es feia un fart d’insultar-lo.
Pel següent va agafar una altre guia. No estaven tots ordenats alfabèticament si no per apartats. També va obrir una pàgina a l’atzar i va marcar 902... Línia d’ajuda a l’home qui desitja que l’atengui: Merry, Chania, Chrisi o potser Sofia, Mmmm, la primera que m’has dit, Ara l’atendrà la Merry, un segon si et plau...; aquell segon es feia etern, una música sensual anava persuadint els 5 sentits d’en Dak; Sóc la Merry i vaig calenta, que vols que faci, Merry vols venir amb mi a Mart, Jo vaig amb tu on sigui, Mart, Júpiter o a la lluna, on tu em diguis, No,no, només vull tornar a Mart, I tant que si, i com vaig a Mart ¿nua, potser?, No, no, preparat un equipatge, agafa molts rotlles de paper de plata i a les 12 ja et vindré a buscar. Per fi, algú que no li ha penjat el telèfon, algú que l’ha tractat amb respecte, ara ell ha sigut qui ha penjat.
Continua tot el dia mirant el sostre, amb cara satisfeta, ni tant sols menja res en tot el dia, tot el que fa és mirar al sostre i anar 4 cops al bany. A la nit arriba la dona de la llarga cabellera a casa seva. Entra a l’habitació d’en Dak i se’l troba estirat al llit amb els ulls ben oberts, mirant el blau dels sostre. Dues bosses plenes a terra. ¿Què és això?, diu ella, i les obre veient només rotlles i rotlles de paper de plata. Què fas Dak?, li pregunta, Avui he trobat algú, algú que per fi em vol acompanyar, no com tu!. Tanca bruscament la porta i s’entra a una altre habitació amb llàgrimes als ulls. Cap dels dos no sopa, no es mouen ni de l’habitació, fins que són les 11 i s’apaguen tots els llums.
Dijous, les 6 a.m. No res.
14.11.08
Joia
Desfullo follíes que sovint m'envies,
exprimeixo mots i analitzo les rimes,
compto les sil·labes i m'enfilo en els dies,
busco el final on col·lapses i m'abrigues.
Pertanyo a l'organ que omple el meu cap,
jo sé que no es així però ell creu que tot ho sap,
perdo tota l'aigüa i no trobo el maleït tap,
i quan ja no queden llagrimes resto, fet un nyap.
Sóc esclau de la inventiva creguda,
tot el que crec acaba en mentida segura,
el cinísme m'espanta i m'aparta de la pau volguda,
només la presencia em salva d'aquesta moguda.
Torno a començar i m'invento una història,
m'atrapa, la crec i no aporta cap glòria,
ja no puc més; "Ajudeu-me! Atureu la nòria!"
Vomito sentit comú i resto, aqui, plé de joia.
exprimeixo mots i analitzo les rimes,
compto les sil·labes i m'enfilo en els dies,
busco el final on col·lapses i m'abrigues.
Pertanyo a l'organ que omple el meu cap,
jo sé que no es així però ell creu que tot ho sap,
perdo tota l'aigüa i no trobo el maleït tap,
i quan ja no queden llagrimes resto, fet un nyap.
Sóc esclau de la inventiva creguda,
tot el que crec acaba en mentida segura,
el cinísme m'espanta i m'aparta de la pau volguda,
només la presencia em salva d'aquesta moguda.
Torno a començar i m'invento una història,
m'atrapa, la crec i no aporta cap glòria,
ja no puc més; "Ajudeu-me! Atureu la nòria!"
Vomito sentit comú i resto, aqui, plé de joia.
Carta a algú especial
Benvolgut amic:
Quantes coses et falten? Centenars? Milers? Milions?
Quantes coses tens? Una? Cinc? Trenta?
D'acord, et falta més del que tens.
Es prou raó per sentir-se desgraciat, que et fixis en el que
encara no t'ha arribat? en el que potser mai t'arribarà?
Absolutament.
Té algun sentit o et fa sentir millor?
Cap. Gens.
Així doncs, perquè segueixes pensant en tot el que podria ser?
I tot i que cada cop ets més, saps més i tens més, perquè cada
cop ets més buit, et saps més incomplet i tens més tristor
dins teu?
Cabria la possibilitat de que ens ho haguéssim mal-mirat?
Podríem per un moment abstreure'ns i fantasiejar en el fet de
que el problema no sigui el que tens i el que et falta si no
la forma en com et colpeges constantment a galta i galta?
Podríem només imaginar per un moment, que de veritat estar
agraïts sigui el que ens falta? Podríem superar el mur
fabricat quan el teu pare i la meva mare ens deien que el que
teníem a d'altres els faltava i només per això ens posàvem de
morros i menjavem?
Podríem per un màgic instant deixar de ser esclaus de la
nostra història i el nostre camí mil cops passejat, per
llevar-nos en blanc i tot d'un cop veure perduts en l'instant
que per una vegada els pares tenien raó, que mai serem feliços
si no sabem apreciar el que ens ha brindat, l'atzar a voltes
i a voltes l'esforç mil cops suat?
Jo només t'ho dic per que et conec i sé que ets amic de
l'embolic. T'ho dic per que t'estimo i sovint t'he vist caure i
alguns cops t'he vist feliç. Només m'he molestat en dir-t'ho
per que sempre t'he observat sense jutjar-te i he arribat a una
conclusió racional, de les que al teu cap agraden.
Sempre que eres feliç era pel que tenies i sempre que ploraves
era pel que et faltava.
Ara que ja tens la formula secreta, que t'impedeix mesclar els
ingredients i cuinar la recepta? Tanta por et fa deixar el
drama enrere i les ganes de deixar-te caure?
Ara que ja tens la formula secreta, perquè insisteixes en
mirar enrere i caminar en cercles, els mateixos que has
caminat des de sempre?
Atentament: La teva consciencia.
Quantes coses et falten? Centenars? Milers? Milions?
Quantes coses tens? Una? Cinc? Trenta?
D'acord, et falta més del que tens.
Es prou raó per sentir-se desgraciat, que et fixis en el que
encara no t'ha arribat? en el que potser mai t'arribarà?
Absolutament.
Té algun sentit o et fa sentir millor?
Cap. Gens.
Així doncs, perquè segueixes pensant en tot el que podria ser?
I tot i que cada cop ets més, saps més i tens més, perquè cada
cop ets més buit, et saps més incomplet i tens més tristor
dins teu?
Cabria la possibilitat de que ens ho haguéssim mal-mirat?
Podríem per un moment abstreure'ns i fantasiejar en el fet de
que el problema no sigui el que tens i el que et falta si no
la forma en com et colpeges constantment a galta i galta?
Podríem només imaginar per un moment, que de veritat estar
agraïts sigui el que ens falta? Podríem superar el mur
fabricat quan el teu pare i la meva mare ens deien que el que
teníem a d'altres els faltava i només per això ens posàvem de
morros i menjavem?
Podríem per un màgic instant deixar de ser esclaus de la
nostra història i el nostre camí mil cops passejat, per
llevar-nos en blanc i tot d'un cop veure perduts en l'instant
que per una vegada els pares tenien raó, que mai serem feliços
si no sabem apreciar el que ens ha brindat, l'atzar a voltes
i a voltes l'esforç mil cops suat?
Jo només t'ho dic per que et conec i sé que ets amic de
l'embolic. T'ho dic per que t'estimo i sovint t'he vist caure i
alguns cops t'he vist feliç. Només m'he molestat en dir-t'ho
per que sempre t'he observat sense jutjar-te i he arribat a una
conclusió racional, de les que al teu cap agraden.
Sempre que eres feliç era pel que tenies i sempre que ploraves
era pel que et faltava.
Ara que ja tens la formula secreta, que t'impedeix mesclar els
ingredients i cuinar la recepta? Tanta por et fa deixar el
drama enrere i les ganes de deixar-te caure?
Ara que ja tens la formula secreta, perquè insisteixes en
mirar enrere i caminar en cercles, els mateixos que has
caminat des de sempre?
Atentament: La teva consciencia.
12.11.08
Martín Hidalgo
A Martín Hidalgo, de niño, le prohibían cosas como a todos: "No hagas pucheros!" y él castañeteaba un poco los dientes aguantando el sollozo y la respiración. Entonces le premiaban por su esfuerzo.
Hubo un día en que la prohibición fue "No hagas nada", y él convencidísimo lo hizo todo, todo lo que le apeteció. De hecho tampoco sabía cómo se hacía el nada. No gustó tanto, los dejó perplejos, y él a su vez también lo estaba. Su madre aprendió a decirle "Haz nada". Funcionaba. No por lo que ella pensaba, que su hijo realmente hacía nada, si no más bien por que no sabía cómo obedecer y se quedaba quieto pensando en cómo hacerlo. De ahí el descompás cuando su madre volvía a premiarlo sin haber cumplido sus expectativas. No le parecía nada lógico.
Aquí empezaron sus problemas con la nada. También los tuvo con el resto de cosas, con el todo, por el mismo motivo.
Su apellido alcurnesco significaba mucho. Significaba algo, al menos: tenía una familia que lo respaldaba. Nada le importaba. Daba pie a sus preocupaciones y motivos, que también era algo.
En las reuniones familiares los tíos le preguntaban por su oficio, por sus dedicaciones. Él respondía que era pensador. El filósofo Martín Hidalgo. ¿Pero qué haces realmente? ¿Escribes libros? ¿Das conferencias? No entendía demasiado las preguntas que su afirmación despertaba, que siempre eran parecidas. Ah, otro niño bien que no hace nada. Tales sentencias, como en toda su vida contra el nada, le dejaban estupefacto.
Es que con Martín, nos hechamos unas risas! Dice que es pensador y en cuanto le preguntas algo se le queda una cara de bobo!
Y él sonreía o se carcajeaba absurdamente. Eso era más fácil que hacer nada, lo cual era imposible, o mejor que pensar algo, porque a veces la una y lo otro parecen lo mismo.
Hubo un día en que la prohibición fue "No hagas nada", y él convencidísimo lo hizo todo, todo lo que le apeteció. De hecho tampoco sabía cómo se hacía el nada. No gustó tanto, los dejó perplejos, y él a su vez también lo estaba. Su madre aprendió a decirle "Haz nada". Funcionaba. No por lo que ella pensaba, que su hijo realmente hacía nada, si no más bien por que no sabía cómo obedecer y se quedaba quieto pensando en cómo hacerlo. De ahí el descompás cuando su madre volvía a premiarlo sin haber cumplido sus expectativas. No le parecía nada lógico.
Aquí empezaron sus problemas con la nada. También los tuvo con el resto de cosas, con el todo, por el mismo motivo.
Su apellido alcurnesco significaba mucho. Significaba algo, al menos: tenía una familia que lo respaldaba. Nada le importaba. Daba pie a sus preocupaciones y motivos, que también era algo.
En las reuniones familiares los tíos le preguntaban por su oficio, por sus dedicaciones. Él respondía que era pensador. El filósofo Martín Hidalgo. ¿Pero qué haces realmente? ¿Escribes libros? ¿Das conferencias? No entendía demasiado las preguntas que su afirmación despertaba, que siempre eran parecidas. Ah, otro niño bien que no hace nada. Tales sentencias, como en toda su vida contra el nada, le dejaban estupefacto.
Es que con Martín, nos hechamos unas risas! Dice que es pensador y en cuanto le preguntas algo se le queda una cara de bobo!
Y él sonreía o se carcajeaba absurdamente. Eso era más fácil que hacer nada, lo cual era imposible, o mejor que pensar algo, porque a veces la una y lo otro parecen lo mismo.
11.11.08
Espais trencats
Ahri em vaig sentir bastant identificada amb "shhhh tinc son" i vaig recordar que tenia això escrit, entre un munt de paperasa que carrego al bolso... Ja direu... Per cert, estem com super productius, no? M'alegro!!
Espais trencats
Els espais es trenquen
i jo m'empaso els pedaços
que m'esguincen la gola a mesura que pasen
i encara em tremolen els braços!
Els ulls insomnes mai es tanquen,
recullo la sal amb cabassos
i la guardo pels que venen
amb la màniga plena d'asos
Sento la pena que tenen
els que de si mateixos no estàn orgullosos
no em puc permetre continuar éssent
un etern fluiment de gasos
Espais trencats
Els espais es trenquen
i jo m'empaso els pedaços
que m'esguincen la gola a mesura que pasen
i encara em tremolen els braços!
Els ulls insomnes mai es tanquen,
recullo la sal amb cabassos
i la guardo pels que venen
amb la màniga plena d'asos
Sento la pena que tenen
els que de si mateixos no estàn orgullosos
no em puc permetre continuar éssent
un etern fluiment de gasos
Altes esferes
Estic esperant a una de les moltes sales d'espera que hi ha repartides per l'edifici Presview. Concretament a la planta 37, a la que fa d'avant-sala al despatx del director. Si bé la decoració de la sala no pretèn la grandiositat del vestíbul, on el sostre a vint metres del cap sembla esclafar massa aire sobre tu, sí que té en comú aquella actitud freda que adopten certs interiors on tota acció de qualsevol que hi intervingui queda automàticament posada en evidència.
El coll de la camisa m'escanya. La corbata, amb el nus ben tivant, se m'arrapa al coll com ho fan les mentides, com ho fa la mentida que ella mateixa representa. Cada cop que poso el dit a l'escletxa que s'obre entre el meu cos i la meva disfressa en un intent d'alleujar-me, el trec empapat de suor tèbia. Me l'imagino groguenca, de malaltís que se m'està fent aquest moment.
La meva respiració forçada ressona com si l'habitació medís una quarta part del que realment medeix. Davant el silenci sepulcral del mobiliari, els meus moviments i tics, i el fregar de la roba o dels peus amb el terra semblen un discurs dictatorial pronunciat amb èmfasi.
El secretari ha atravessat quatre cops l'estança d'anada i quatre de tornada. Tots amb les mans buides, com si volgués dir-me que jo he d'esperar perquè algú està ocupat amb no res. Potser el contrari, que mente jo no faig res algú va de bòlit darrera la porta, perquè el seu pas és decidit i les seves sabates sonen com esclops marcant l'allegro. De qualsevol manera agraeixo que estigui orgullós de la seva vitalitat. Crea una petita corrent d'aire que sembla endur-se part de la freda ànima dels éssers inanimats de l'habitació.
Em mira per primer cop, inexpressiu, ensenya el palmell i apreta els llavis: em fa passar.
El despatx no és com l'imaginava. El mur de vidre i el buit no estan darrera la taula si no a un costat. Els dos o tres espais que defineix la distribució estan disposats de tal manera que la llum sempre hi arribi de gairell. Si que es compleixen alguns dels tòpics: el contingut de les llibreries està comprat a metres, el respatller de la butaca s'eleva com un tron de pell i sobre la taula hi ha una placa que recorda el que posava a la porta. Sembla una última advertència a les meves intencions.
Hi ha un marc amb una foto d'un lloc entranyable a la vora d'un llac. Sembla un al que jo anava de petit, però en contrast amb el caliu forçat de l'estança apareix com un pot de formol amb una criatureta immòbil al seu interior.
S'han aturat tots els meus símptomes visibles. Els segons que he estat quiet observant no són fruit de la curiositat si no d'haver perdut per uns instants la capacitat motora. Podria ser que ell tingués una mica de sang de Medusa i jo no hagués pensat en portar un mirall com a arma.
Avanço cap a les dues butaques que hi ha davant la taula, amb prou feines pot haver notat com em costa moure'm, i m'assec bruscament, deixant-me caure; ara sí que deu saber-ho. Em remira i comença a parlar com si estiguessim a una pel·lícula on el protagonista és un ric extorsionat:
-Quant en vols?
-Quant estàs disposat a rebre?-m'agraden les preguntes com a resposta, generen tensió i posats a parlar en absurd jo en sé un fart.
-No estic per romansos, si no estàs aquí per diners, a què has vingut? Necessites que et doni feina?
En realitat jo no he vingut mai a buscar-los i ell mai ha estat per romansos. No sé què contestar a part de que potser hagi estat un error haver vingut. Continua ell com si hagués donat una resposta afirmativa.
-Homes vull, dones no. Nens com tu? Ni pensar. Saps per què? Sentiments, il·lusió... Amb això aquí no vals-un vals, certament. Compassos de tres temps.
-He vingut a dir-te que et prenguis la teva feina amb calma.
I un cop pronunciada, la paraula calma s'apodera del meu cos i m'equilibra. El tràngol de fa uns minuts està panxa avall. D'ell també s'ha apoderat, veig com se li infla el coll de ràbia que li puja desde la boca de l'estómac. Empassa.
-I per dir-me això véns amb el tratge? Amb aquest coi de corbata lila que dus? A qui se li acudeix?-respondre amb preguntes també és el·ludir responsabilitats, i no és lila, és indi, el color de la cognició. És obvi que no ha llegit amb gaires ganes. Miro fugaçment el prestatge que hi ha darrera seu i veig amb claredat la devaluació de les paraules quan es compren a granel. A cèntim el paràgraf.
-M'he vestit així només perque m'ha semblat que em facil·litaria arribar fins aquí. -portés el que portés s'hauriea queixat i tot i anar com vaig he passat una sèrie de tràmits per entrar a l'edifici que m'han semblat incomprensibles- Ara pensa en el que t'he dit. -ningú s'escapa de les meves paraules a no ser que admeti conscientment que vol fer-ho. Els contraposo amb la seva voluble veritat fins que aquesta és prou sòlida.
-Qui ets tu per venir a donar lliçons? Has mirat per la finestra a l'entrar, estem a cent metres de terra, una batalla guanyada contra el cel. Tot l'edifici és meu, forma part del meu imperi. Tinc poder i influència. Sóc un model gràcies al meu esforç. Tu no tens més que el que dus a sobre.
-No és poder això que ostentes, com tampoc és esforç el que t'ha dut a on ets, si no sumissió. Sobre qui pots influir que no jugui al mateix joc que tu? Jo tinc poder. Sobre mi mateix només, però és l'únic al que puc aspirar.
Esclata de riure i em mira amb condescendència.
-He construit un imperi tangible des del no res. I amb què vens tu? El govern del no res! Formo part de les altes esferes del govern, sóc una porció de la voluntat executiva del món. Però continua, m'estàs donant una anècdota que compartir amb el comité.
-Tots formem part de l'alta esfera. Les teves esferes són nomes caniques que tens dins del teu cap, la gran alta esfera. -faig un gest que remarca la forma esfèrica del cap i la seva posició per sobre de la resta del cos. Aquest últim argument li ha semblat concloent perque somriu.
-Fora.
Ahir va morir d'un atac de cor. Els metges diuen que és de l'alimentació, com si menjar el que es vol fos pitjor que dedicar una vida a la producció i els diners, i a les tensions que generen. Sóc el fill petit i per tant l'herència que ha recaigut sobre mi és una qüestió deliberada: una oportunitat que atorga un difunt que per fi ha comprés o una temptació d'algú que ni en mort es rendeix.
El coll de la camisa m'escanya. La corbata, amb el nus ben tivant, se m'arrapa al coll com ho fan les mentides, com ho fa la mentida que ella mateixa representa. Cada cop que poso el dit a l'escletxa que s'obre entre el meu cos i la meva disfressa en un intent d'alleujar-me, el trec empapat de suor tèbia. Me l'imagino groguenca, de malaltís que se m'està fent aquest moment.
La meva respiració forçada ressona com si l'habitació medís una quarta part del que realment medeix. Davant el silenci sepulcral del mobiliari, els meus moviments i tics, i el fregar de la roba o dels peus amb el terra semblen un discurs dictatorial pronunciat amb èmfasi.
El secretari ha atravessat quatre cops l'estança d'anada i quatre de tornada. Tots amb les mans buides, com si volgués dir-me que jo he d'esperar perquè algú està ocupat amb no res. Potser el contrari, que mente jo no faig res algú va de bòlit darrera la porta, perquè el seu pas és decidit i les seves sabates sonen com esclops marcant l'allegro. De qualsevol manera agraeixo que estigui orgullós de la seva vitalitat. Crea una petita corrent d'aire que sembla endur-se part de la freda ànima dels éssers inanimats de l'habitació.
Em mira per primer cop, inexpressiu, ensenya el palmell i apreta els llavis: em fa passar.
El despatx no és com l'imaginava. El mur de vidre i el buit no estan darrera la taula si no a un costat. Els dos o tres espais que defineix la distribució estan disposats de tal manera que la llum sempre hi arribi de gairell. Si que es compleixen alguns dels tòpics: el contingut de les llibreries està comprat a metres, el respatller de la butaca s'eleva com un tron de pell i sobre la taula hi ha una placa que recorda el que posava a la porta. Sembla una última advertència a les meves intencions.
Hi ha un marc amb una foto d'un lloc entranyable a la vora d'un llac. Sembla un al que jo anava de petit, però en contrast amb el caliu forçat de l'estança apareix com un pot de formol amb una criatureta immòbil al seu interior.
S'han aturat tots els meus símptomes visibles. Els segons que he estat quiet observant no són fruit de la curiositat si no d'haver perdut per uns instants la capacitat motora. Podria ser que ell tingués una mica de sang de Medusa i jo no hagués pensat en portar un mirall com a arma.
Avanço cap a les dues butaques que hi ha davant la taula, amb prou feines pot haver notat com em costa moure'm, i m'assec bruscament, deixant-me caure; ara sí que deu saber-ho. Em remira i comença a parlar com si estiguessim a una pel·lícula on el protagonista és un ric extorsionat:
-Quant en vols?
-Quant estàs disposat a rebre?-m'agraden les preguntes com a resposta, generen tensió i posats a parlar en absurd jo en sé un fart.
-No estic per romansos, si no estàs aquí per diners, a què has vingut? Necessites que et doni feina?
En realitat jo no he vingut mai a buscar-los i ell mai ha estat per romansos. No sé què contestar a part de que potser hagi estat un error haver vingut. Continua ell com si hagués donat una resposta afirmativa.
-Homes vull, dones no. Nens com tu? Ni pensar. Saps per què? Sentiments, il·lusió... Amb això aquí no vals-un vals, certament. Compassos de tres temps.
-He vingut a dir-te que et prenguis la teva feina amb calma.
I un cop pronunciada, la paraula calma s'apodera del meu cos i m'equilibra. El tràngol de fa uns minuts està panxa avall. D'ell també s'ha apoderat, veig com se li infla el coll de ràbia que li puja desde la boca de l'estómac. Empassa.
-I per dir-me això véns amb el tratge? Amb aquest coi de corbata lila que dus? A qui se li acudeix?-respondre amb preguntes també és el·ludir responsabilitats, i no és lila, és indi, el color de la cognició. És obvi que no ha llegit amb gaires ganes. Miro fugaçment el prestatge que hi ha darrera seu i veig amb claredat la devaluació de les paraules quan es compren a granel. A cèntim el paràgraf.
-M'he vestit així només perque m'ha semblat que em facil·litaria arribar fins aquí. -portés el que portés s'hauriea queixat i tot i anar com vaig he passat una sèrie de tràmits per entrar a l'edifici que m'han semblat incomprensibles- Ara pensa en el que t'he dit. -ningú s'escapa de les meves paraules a no ser que admeti conscientment que vol fer-ho. Els contraposo amb la seva voluble veritat fins que aquesta és prou sòlida.
-Qui ets tu per venir a donar lliçons? Has mirat per la finestra a l'entrar, estem a cent metres de terra, una batalla guanyada contra el cel. Tot l'edifici és meu, forma part del meu imperi. Tinc poder i influència. Sóc un model gràcies al meu esforç. Tu no tens més que el que dus a sobre.
-No és poder això que ostentes, com tampoc és esforç el que t'ha dut a on ets, si no sumissió. Sobre qui pots influir que no jugui al mateix joc que tu? Jo tinc poder. Sobre mi mateix només, però és l'únic al que puc aspirar.
Esclata de riure i em mira amb condescendència.
-He construit un imperi tangible des del no res. I amb què vens tu? El govern del no res! Formo part de les altes esferes del govern, sóc una porció de la voluntat executiva del món. Però continua, m'estàs donant una anècdota que compartir amb el comité.
-Tots formem part de l'alta esfera. Les teves esferes són nomes caniques que tens dins del teu cap, la gran alta esfera. -faig un gest que remarca la forma esfèrica del cap i la seva posició per sobre de la resta del cos. Aquest últim argument li ha semblat concloent perque somriu.
-Fora.
Ahir va morir d'un atac de cor. Els metges diuen que és de l'alimentació, com si menjar el que es vol fos pitjor que dedicar una vida a la producció i els diners, i a les tensions que generen. Sóc el fill petit i per tant l'herència que ha recaigut sobre mi és una qüestió deliberada: una oportunitat que atorga un difunt que per fi ha comprés o una temptació d'algú que ni en mort es rendeix.
Vibras y palada
Nacemos a bocajarro. Sin prerrogativas ni concesiones. Expuestos al tiempo a quemarropa. La vida nos abrasa las sienes en una cicatriz que nos definirá como historias. La trayectoria que describiremos, sinuosa, es algo moldeable; como las palabras que añadimos, como las que se omiten. Encauzar, luchando contra el desboque, o espolear la pólvora sin mirar atrás, embalados. Al cabo un disparo es un disparo, y no deja de serlo hasta que la gravedad lo vence o penetra insidioso en algún cráneo.
projecte conjunt 010
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. De sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era, ni la de la seva.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat que, des de llavors, va en augment.
Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era, ni la de la seva.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat que, des de llavors, va en augment.
Projecte conjunt 009
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Bang! Ho havia fet. No hauria pogut continuar amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat
Bang! Ho havia fet. No hauria pogut continuar amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat
Energia
Hi havia una vegada un sistema solar.
Hi havia una vegada un planeta.
Hi havia una vegada una especie.
Hi havia una vegada supervivència.
Hi havia una vegada una guerra per l'energia.
No només hi era en la superfície,
si no també en el dia a dia.
Hi havia gent que la robava als altres.
Hi havia gent que la protegia.
Però de tot, el que menys hi havia,
era gent que la regalava.
Que passaria si de cop un dia,
tothom la donés, s'acabaria?
N'hi ha per donar i per vendre,
però la majoria no ho sabia.
Per això la gent enfollia
en comptes d'omplir els demés d'alegria.
Per això la gent poc a poc es marcia
quan es quedava sense energia.
Per això un espècimen d'un planeta d'un sistema solar, plorava
i t'implora una i mil vegades, que acceptis la seva energia, i
que alliberis la teva de mica en mica, cada dia.
Hi havia una vegada un planeta, on de l'energia en deien amor.
Hi havia una vegada un planeta.
Hi havia una vegada una especie.
Hi havia una vegada supervivència.
Hi havia una vegada una guerra per l'energia.
No només hi era en la superfície,
si no també en el dia a dia.
Hi havia gent que la robava als altres.
Hi havia gent que la protegia.
Però de tot, el que menys hi havia,
era gent que la regalava.
Que passaria si de cop un dia,
tothom la donés, s'acabaria?
N'hi ha per donar i per vendre,
però la majoria no ho sabia.
Per això la gent enfollia
en comptes d'omplir els demés d'alegria.
Per això la gent poc a poc es marcia
quan es quedava sense energia.
Per això un espècimen d'un planeta d'un sistema solar, plorava
i t'implora una i mil vegades, que acceptis la seva energia, i
que alliberis la teva de mica en mica, cada dia.
Hi havia una vegada un planeta, on de l'energia en deien amor.
En algún lloc entre el punt i l'absolut
La densitat de la llum,
no ha pogut avui amb la foscor.
Tota la por ha sortit en boca meva,
i ho ha omplert tot de dolor.
Uneixo els punts i la figura,
es indefinida però dura.
Re-punxo el paper a la pelfa,
i el que retallo es una selva.
Els arbres son emocions,
els animals esglaons,
m'esmicolo entre raons,
i m'esvaeixo a tots els racons.
Nedo cap amunt,
o tot està al revés.
Voldria que es sabés,
que soc més que un punt.
Voldria saber-ho jo,
sense passar de punt a l'absolut.
Voldria tenir forma,
i que la forma no se'm mengés.
no ha pogut avui amb la foscor.
Tota la por ha sortit en boca meva,
i ho ha omplert tot de dolor.
Uneixo els punts i la figura,
es indefinida però dura.
Re-punxo el paper a la pelfa,
i el que retallo es una selva.
Els arbres son emocions,
els animals esglaons,
m'esmicolo entre raons,
i m'esvaeixo a tots els racons.
Nedo cap amunt,
o tot està al revés.
Voldria que es sabés,
que soc més que un punt.
Voldria saber-ho jo,
sense passar de punt a l'absolut.
Voldria tenir forma,
i que la forma no se'm mengés.
9.11.08
Shhhh... tinc son
Una copa. Un pensament. Ens discutim i ens paguem. La segona. No entenc que diu. Callo. Calla. Ens ferim. Ho deixem estar. Tres minuts, ens tornem a discutir. Som gat i gos. Ella el gat. Jo no sóc gos. Ens fem pessigolles i riem. Ho fem. Ens discutim. Les quatre de la tarda. Anem tard, sempre. Em crida. La crido. Els dos alhora i fan mal les orelles. Marxem, tard, sempre tard. En la cinquena avinguda ens esperen. Tots. Somriure. Petons. Hipòcrita. Més petons. Parlem. Discutim, bonament, rient. Ens estimem? Si, molt. I tant. Valem, ho volem. Som perfectes, la lluna és dolça i el terra és maco. Hipòcrita. Només sis preguntes més. Que difícil, mai m’ho hagués pensat. Arrenca a parlar. Cap. Mal. No calla. No puc més. Crido i la pego. Els altres marxen. Idiotes. Plora, però no parla. Està guapa, callada. Marxa i la segueixo. Està molt guapa. Set, necessito veure. No vol. Es tanca a l’habitació. Li dic coses boniques. Em deixa passar. Ho fem. Riu. No l’entenc A la merda tot. Marxo. Vuit anys i no l’entenc. Corro ràpid. El pon. El tren de les nou. Soroll. Crits de la gent. Molt soroll. Molt més sorolls. Silènci. Per fi, tothom calla. A deu.
Joc idiota
Una carta sobre la taula. Fa cinc minuts no hauria significat res. Ara és un cor que em destrossa. En té vint-i-un. No em mereixo continuar.
6.11.08
Pomodoro
-Pomodoro! Pomodoro!
Y Pomodoro seguía corriendo pasillo arriba y abajo. Sus paticortas se movían con gracia.
-Pomodorooo! Pare!
Se aguantaba con una mano la enorme capa porque llevaba a un sirviente pigmeo colgando de ella. Con la otra aguantaba la corona, que tenía una horma extraña. A él le parecía obvio que en su cabeza no estaba el problema.
-Éste es mi dictamen! Anotad! Quedan permanentemente prohibidos los espaguetis en todo el reino. Enfrentándose a pena capital cualquiera que infringiera el decreto. Me gusta el tono recio de las leyes.
-Señor, esto último también lo anoto?
-Pigmeo ignorante! Tu topicismo me obliga a decapitarte!
Y mientras la cabeza del pigmeo rodaba...
-Señor, la reducimos?
-Por qué esclavizaré pigmeos primitivos?! El cero es irreductible, patanes! Llevad inmediatamente a imprimir las octavillas!
-Señor Pomodoro, con todos nuestros respetos no puede prohibir los espaguetis. Los 371 decretos alimenticios que usted ha instaurado provocan que esa sea la única alimentación energética permitida del reino.
Explotó silenciosamente de obvio que le parecía todo.
-¡Serán 1000 si hace falta! Energía dices?! Pero si tengo un pueblo de amebas! Que se fagociten unas a otras! El ventanal será un gran microscopio! Cuando volváis de hacer pública la información traed palomitas con vosotros!-y empezó a golpear con su cetro, como si fuera una lanza, todo el mobiliario de la estancia, mientras gritaba-Lobos! Lobos!
-Señor, no podría usted valorar al menos la posibilidad de prohibir solamente las salsas, o alguna de ellas...
Arrancó una carrera de furia con tan mal pie que debajo de éste había la capa. La corona saltó por los aires y él se desparramó contra el suelo. Con la nariz sangrando recorrió los metros que le quedaban y golpeó con furia al protosirviente.
-Dilo! Dilo si te atreves, maldito! Que prohíba alguna de las salsas? Que prohiba la de tomate quieres decir? A cuál de todos vosotros se la ocurrido tal asunto! Que dé un paso al frente!
Amenazaba a uno de ellos con el cepo que parecían las púas de la corona utilizada a tal efecto. Ponía su cara sobre ella como si tentara a las fauces de un cocodrilo, estaba dispuesto a dar su vida por ello.
-Qué otra cosa puedo hacer, decidme personajes simiescos?! Prohibirme a mí mismo? Ultraje! Por el bien? Quiénes sois los saboteadores indefensos?!
Se acercó a una pared sin darles la espalda y se puso a reptar por ella con la cabeza muy pegada al muro. El cetro y la corona iban golpeando los relieves de la piedra.
-Barbarie! Acometéis contra mí! Mi integridad está siendo diezmada cada vez que alguien me echa en sus espaguetis! Y queréis cortarme las opciones que tengo de guarecerme!
Uno de ellos levantó la mano.
-Haga usted una prohibición amplia, un compendio de todas las que hay esparcidas por el despacho.
-Los vegetales!-dijo otro.
-Las salsas...-repitió el que se frotaba la cabeza.
-Minúsculos! Insectos!
Bateó los tinteros. Mojó los dedos en la enorme mancha de la pared.
-Eso sería mostrarme débil! Aceptar el hartazgo que supone ser la comida y comidilla del pueblo a diario!
Ninguno dijo nada. Se miró los dedos. Los mostró tembloroso transmitiendo menos de lo que probablemente pensaba. La locura apaciguada. Se abalanzó hacia un trozo de pared limpia y escribió con la tinta que tenía entre las manos un decreto en el que se prohibía a sí mismo. Lo hizo deprisa y con pulso firme. Y de tanto que se lo creía murió al instante.
Y Pomodoro seguía corriendo pasillo arriba y abajo. Sus paticortas se movían con gracia.
-Pomodorooo! Pare!
Se aguantaba con una mano la enorme capa porque llevaba a un sirviente pigmeo colgando de ella. Con la otra aguantaba la corona, que tenía una horma extraña. A él le parecía obvio que en su cabeza no estaba el problema.
-Éste es mi dictamen! Anotad! Quedan permanentemente prohibidos los espaguetis en todo el reino. Enfrentándose a pena capital cualquiera que infringiera el decreto. Me gusta el tono recio de las leyes.
-Señor, esto último también lo anoto?
-Pigmeo ignorante! Tu topicismo me obliga a decapitarte!
Y mientras la cabeza del pigmeo rodaba...
-Señor, la reducimos?
-Por qué esclavizaré pigmeos primitivos?! El cero es irreductible, patanes! Llevad inmediatamente a imprimir las octavillas!
-Señor Pomodoro, con todos nuestros respetos no puede prohibir los espaguetis. Los 371 decretos alimenticios que usted ha instaurado provocan que esa sea la única alimentación energética permitida del reino.
Explotó silenciosamente de obvio que le parecía todo.
-¡Serán 1000 si hace falta! Energía dices?! Pero si tengo un pueblo de amebas! Que se fagociten unas a otras! El ventanal será un gran microscopio! Cuando volváis de hacer pública la información traed palomitas con vosotros!-y empezó a golpear con su cetro, como si fuera una lanza, todo el mobiliario de la estancia, mientras gritaba-Lobos! Lobos!
-Señor, no podría usted valorar al menos la posibilidad de prohibir solamente las salsas, o alguna de ellas...
Arrancó una carrera de furia con tan mal pie que debajo de éste había la capa. La corona saltó por los aires y él se desparramó contra el suelo. Con la nariz sangrando recorrió los metros que le quedaban y golpeó con furia al protosirviente.
-Dilo! Dilo si te atreves, maldito! Que prohíba alguna de las salsas? Que prohiba la de tomate quieres decir? A cuál de todos vosotros se la ocurrido tal asunto! Que dé un paso al frente!
Amenazaba a uno de ellos con el cepo que parecían las púas de la corona utilizada a tal efecto. Ponía su cara sobre ella como si tentara a las fauces de un cocodrilo, estaba dispuesto a dar su vida por ello.
-Qué otra cosa puedo hacer, decidme personajes simiescos?! Prohibirme a mí mismo? Ultraje! Por el bien? Quiénes sois los saboteadores indefensos?!
Se acercó a una pared sin darles la espalda y se puso a reptar por ella con la cabeza muy pegada al muro. El cetro y la corona iban golpeando los relieves de la piedra.
-Barbarie! Acometéis contra mí! Mi integridad está siendo diezmada cada vez que alguien me echa en sus espaguetis! Y queréis cortarme las opciones que tengo de guarecerme!
Uno de ellos levantó la mano.
-Haga usted una prohibición amplia, un compendio de todas las que hay esparcidas por el despacho.
-Los vegetales!-dijo otro.
-Las salsas...-repitió el que se frotaba la cabeza.
-Minúsculos! Insectos!
Bateó los tinteros. Mojó los dedos en la enorme mancha de la pared.
-Eso sería mostrarme débil! Aceptar el hartazgo que supone ser la comida y comidilla del pueblo a diario!
Ninguno dijo nada. Se miró los dedos. Los mostró tembloroso transmitiendo menos de lo que probablemente pensaba. La locura apaciguada. Se abalanzó hacia un trozo de pared limpia y escribió con la tinta que tenía entre las manos un decreto en el que se prohibía a sí mismo. Lo hizo deprisa y con pulso firme. Y de tanto que se lo creía murió al instante.
5.11.08
Les estrelles es multiplicàren
Aquest text no és meu, és d'una de les persones amb les que vaig escriure allò del "cadaver exquisito". A Éll li agradaria molt colaborar a aquest blog, i he pensat que a vosaltres us podria agradar llegir l'últim que ha escrit. Ja direu! :D
Les estrelles es multiplicàren
La nit era freda
però jo no tenia gens de fred.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se.
Aquella nit el vent bufaba a favor nostre.
El cel em parlaba obrint-se daurat, entre la fosca.
Els arbres i les plantes lluïen una harmonia perfecta, tot era equil·librat.
No teniem temps per perdre dins la fabrica de pors o el que es el mateix; el passat.
Quan el present brilla prou, a ningú l'importa d'on vens ni cap on et portaràn els vents. Quan vaig saber que tot era perfecte em vaig adonar que ho habia sigut sempre i que només els meus ulls m'habien enganyat.
La nit era freda, però mai he vist un cel tant bonic. Sovint la tempesta dins em fa creure que fora plou. Em permeto el luxe de sentir-me desgraciat, un luxe que com altres em fa perdre de vista el que sempre he tingut al costat.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se. Ja no tinc esma per dir que encara no tinc el que vull, perque ara sé que ho tinc tot i sembla que m'esclatará el cor.
La nit era freda, i en la fosca vaig reneixer i per primer cop en vida, vaig veure el cel i vaig dibuixar un somriure etern.
Roger Mercader, Novembre 2008
Les estrelles es multiplicàren
La nit era freda
però jo no tenia gens de fred.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se.
Aquella nit el vent bufaba a favor nostre.
El cel em parlaba obrint-se daurat, entre la fosca.
Els arbres i les plantes lluïen una harmonia perfecta, tot era equil·librat.
No teniem temps per perdre dins la fabrica de pors o el que es el mateix; el passat.
Quan el present brilla prou, a ningú l'importa d'on vens ni cap on et portaràn els vents. Quan vaig saber que tot era perfecte em vaig adonar que ho habia sigut sempre i que només els meus ulls m'habien enganyat.
La nit era freda, però mai he vist un cel tant bonic. Sovint la tempesta dins em fa creure que fora plou. Em permeto el luxe de sentir-me desgraciat, un luxe que com altres em fa perdre de vista el que sempre he tingut al costat.
Les estrelles del cel començaren a multiplicar-se. Ja no tinc esma per dir que encara no tinc el que vull, perque ara sé que ho tinc tot i sembla que m'esclatará el cor.
La nit era freda, i en la fosca vaig reneixer i per primer cop en vida, vaig veure el cel i vaig dibuixar un somriure etern.
Roger Mercader, Novembre 2008
Amigo risueño
[...]
Remites a un pasado hermoso, blanco, hazañoso,
sin derecho a llenar con su magno recuerdo
el vacío de un presente que a ojos lejos parece enojo,
pero, ¿acaso no sabes, risueño amigo,
cómo cambia una pluma una realidad inerte
-aun sea ésta rígida, afligida o compungida-
con una simple y veloz trazada
sobre cualquier papel arrugado que el poeta haya encontrado,
en una mirada alegre, vivorosa y exelente,
o en un júbilo loco, eufórico y caliente?
¿No sabes que convertimos las injurias y penurias
en fábulas con símbolos donde no hay malos lobos
e incluso en vasos huecos que guardan aún sentido?
Pero la vida, ¿qué es sino una parábola
que sube y baja y vuelve feroz a elevarse
para poder embestir hacia el suelo?
[...]
Remites a un pasado hermoso, blanco, hazañoso,
sin derecho a llenar con su magno recuerdo
el vacío de un presente que a ojos lejos parece enojo,
pero, ¿acaso no sabes, risueño amigo,
cómo cambia una pluma una realidad inerte
-aun sea ésta rígida, afligida o compungida-
con una simple y veloz trazada
sobre cualquier papel arrugado que el poeta haya encontrado,
en una mirada alegre, vivorosa y exelente,
o en un júbilo loco, eufórico y caliente?
¿No sabes que convertimos las injurias y penurias
en fábulas con símbolos donde no hay malos lobos
e incluso en vasos huecos que guardan aún sentido?
Pero la vida, ¿qué es sino una parábola
que sube y baja y vuelve feroz a elevarse
para poder embestir hacia el suelo?
[...]
"Las horas antes de un cumpleaños"
-Finales de octubre del 2008
4.11.08
projecte conjunt 008
No m'havia mort, companys...
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. No obstant, vam saber arribar a l'hotel on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, i sense articular cap paraula (això sí) somrient de galta a galta, de sobte, em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot nua.
Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiada per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
3.11.08
Desorden literario
Algún inepto del otro turno que había prestado ninguna atención a sus actos, había cometido un error tipográfico cuando rotulaba la sección de filosofía. Ahora el resto de libros de la biblioteca se agolpaba delante del mostrador, amontonados desde el suelo hasta el techo, removiéndose. Los tomos más grandes vociferaban todos a la vez haciendo incomprensible su queja. Al parecer pedían la abolición de la diferenciación categórica por ser la causante del malentendido. Los más ligeros y algunos de tapa blanda saltaban aquí y allá sumando silenciosamente alboroto a la situación, apoyando la moción.
¿Libres? ¡Sois todos libros! ¡Cautivos para siempre de vuestras palabras!
¿Libres? ¡Sois todos libros! ¡Cautivos para siempre de vuestras palabras!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
