Està l'Ali contentíssim d'haver trobat la làmpara màgica que ha trobat ja milions de cops a la seva història, com a mínim un cop per cada nen. La frega, sabent que sortirà el geni i li oferirà tres dessitjos. Així, el geni surt i ho fa.
-Et concediré tres dessitjos. Què dessitges?
-La princesa. -molt segur de si mateix
-Això no podrà ser, Ali.
Estranyat l'Ali es pregunta per què ha canviat el conte després de milions de cops. I es pregunta també si el que està fora de les seves competències és dessitjar-la o si el geni ho ha dit perque en realitat estava fora de les seves pròpies el fer reals els dessitjos de l'Ali.
29.9.08
20.9.08
Projecte conjunt 003
Em sembla genial la idea! :) Si us sembla bé, copio els trosos anteriors, així serà una mica més fàcil pel següent.
Als pocs minuts ja en tenia consciència, però de res no va servir. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes.
Als pocs minuts ja en tenia consciència, però de res no va servir. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes.
19.9.08
Projecte conjunt 002
Em sembla una molt bona idea i com que he anat ràpid he triat prosa... si no us sembla bé sempre podeu versar el que hi ha escrit... jeje Suposo que l'extensió del text que hem d'anar escribint hauria de ser més o menys curts (1 o 2 línies) per què amb un sol retoc no dirigissim masa la trama cap on un de sol creu. Aqui va:
Projecte conjunt 001
Hola! Espero que hagueu tingut unes bones vacances. Ara que comencem a estar tots per aquí volia proposar de fer un text conjunt com el d'unes entrades avall però entre nosaltres. No hi ha cap limitació en paraules, ni per col·laboració ni en total, excepte, potser, que el que algú escriu pugui ser complementat (inclús internament) però no canviat.
A mi personalment m'és igual si és prosa o vers, em semblarà divertit igual, però potser la prosa dóna més joc (en quant a continuitat). Començaré amb una frase que pugui valer per les dues coses i qui vingui darrera soluciona aquest assumpte. Obviament la meva frase no té per què ser la primera, està a les vostres mans.
El català és per defecte.
Si jugueu és que us sembla bé :P
És septembre i les fulles enrogeixen.
A mi personalment m'és igual si és prosa o vers, em semblarà divertit igual, però potser la prosa dóna més joc (en quant a continuitat). Començaré amb una frase que pugui valer per les dues coses i qui vingui darrera soluciona aquest assumpte. Obviament la meva frase no té per què ser la primera, està a les vostres mans.
El català és per defecte.
Si jugueu és que us sembla bé :P
És septembre i les fulles enrogeixen.
18.9.08
A la cuina
Una altre vomitada sense rima, ja em direu que tal.
No faré cap més pastís, trencaré els ous, afegiré aigua a la farina i cremaré la xocolata. Trencaré els ous absurdament i amb això es trencaràn també els inútils règims autoritaris, les regles carents de sentit que regeixen en quina direcció gira el mon.
I quan hagi fet explotar tots els ous, començaré a pintar les parets amb les restes de la fruita podrida i amb les maduixes rojes escriuré, entre gastronomes i escumadores, que l'aire que respiro es meu i que la realitat la pinto com vull.
No faré cap més pastís, trencaré els ous, afegiré aigua a la farina i cremaré la xocolata. Trencaré els ous absurdament i amb això es trencaràn també els inútils règims autoritaris, les regles carents de sentit que regeixen en quina direcció gira el mon.
I quan hagi fet explotar tots els ous, començaré a pintar les parets amb les restes de la fruita podrida i amb les maduixes rojes escriuré, entre gastronomes i escumadores, que l'aire que respiro es meu i que la realitat la pinto com vull.
8.9.08
Estiu en versos
GIGANTES AZULES
Estoy cansado de guisantes,
Y de gente que no entiende
Que de repente pueden despertar gigantes durmientes.
Aunque mi discurso no corte,
No hienda en tu alma, sea romo,
Es tu cerebro, esa pequeña pelota,
La que no comprende
Que es la grandeza del instante,
Y no lo que pretende cuando explota,
Lo que yo altruista dono.
Llevo varios años en medio del océano
Aleteando entre millones de litros
Llevo frío y cansancio hasta el tuétano
Pretendiendo encontrar tierra firme en libros
Pero ya está señores,
He encontrado piso.
Y parece seguir siendo como antes:
Como yo me lo como yo me lo
Quiso el devenir romper ante mí una enorme brecha
No sé adónde llevará pero está prendida la mecha
Me lancé de cabeza a la oscuridad
Y a partir de aquí iré descubriendo la verdad.
Empezando por mí, sin piedad.
Buscar la luz, las palabras como arcabuz,
Repartamos justamente el peso de la cruz.
Llevo varios años en medio del océano
Intentando saciar mi hambre sin fin
Llevo frío y cansancio hasta en el tuétano
Ahora descubro que los gigantes comen kirll
Surca los mares y no te compares, me digo.
Que no tiene igual tu envergadura.
Y si alguien se apura porque siente turbulencias
Es porque parecía tonto pero sé algo más que ciencias.
No es un pez cualquiera, decían ¿no ves lo que abulta?
Y ahora soy la atracción,
La catapulta,
El rey de la pecera.
En este tanque caben galones a placer
Y algunos, con tanto espacio vacío no saben lo que hacer.
4000 años de experiencia y una gran memoria
Si me acompañas te libraré de la diaria noria.
Volverás de ese rincón para contarlo
Habiendo aprendido a hablar por hablar y gozarlo.
**********************************************************
UNA MENTE
“Nuestro creador me dio una mente,
Y una voluntad, me dio la capacidad de elección.
Ah, hermana no piense que estoy loco,
Ha sido muy duro.
Mi condición física es una pequeña parte de una realidad superior”
Bienvenidos a la historia del gris
Y a la difícil tarea de encontrar el perfecto matiz.
A cada paso que doy, la misma situación:
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Albers y la percepción.
Esto es gris elefante.
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Y no te parece alejarte hasta que miras a los flancos
Y no ves a los demás.
Golpeando suavemente los cimientos
hago criba de tus pensamientos.
Y aunque no miento cuando de ti disiento,
Con la razón no me siento
Porque no creo que algo así exista,
Siempre somos algo partidistas.
Y te cuestionaré hasta que desistas,
Porque en eso consiste:
La verdad no existe
Por más que se la busque.
Podría ponerle pegas a todo
Y seguir avanzando contigo codo a codo.
Y no te jodo, o no lo pretendo,
Cuando digo que es un error todo.
Y es un secreto que no vendo si no ofrendo
Porque de tu seguridad dependo
Cuando a ti me enfrento.
Antes en algo creía y lo defendía,
Ahora en cambio siento que de un hilo pendo
Cuando trato de insertar
La no verdad al día a día.
Una astilla más en el pulmón,
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Desperté y a la razón le he echado el guante,
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Y no puedes quejarte si para duespués has ido dejando
Hasta que no has podido más.
Y es que aunque parecía factible eso de ser libre,
A cada respuesta una pregunta sigue.
Y no hay nada con lo que más vibre
Que cuando la formulo,
Simplemente porque dudo.
De todas formas, si tuviera que elegir bando,
Eligiría sin temor el tuyo.
Y así fluyo, siguiendo la corriente,
Y golpeándome de frente
Contra cualquier roca que se presente.
Entonces emerjo a la superficie un instante
E ipso facto me zambuyo.
Y parece que sólo a mí me venzo
Porque nada tengo, nada defiendo,
De mi se aleja tu cabeza y un poco te pierdo.
Pero al final, aunque lo evite en ti confluyo,
Y es normal que pueda parecer seco,
Porque sólo de tus palabras bebo.
Una explicación no vendría a colación,
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Es una ligera ambición, ahondar hasta que la cordura aguante,
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Corres el riesgo de atraparte
Pero empecé una travesía andando
Y de volver no tengo intención.
Así es como me expreso,
Cuando tengo un tiempo para darle al seso.
Escribiendo como un poseso en un bloc al que confieso
Que no he sido quizás como esperabas,
Pero en la punta de la lengua me quemaba.
Y ahora me debo a la tinta que mis errores lava…
****************************************************
Podría ponerte otra vez el speech de Luther King
Para que esto sonara conocido para ti,
Pero no se trata de escucharlo una vez más,
Si no de hacer algo para detener la cuenta atrás.
La verdad puede ser contada, dice McKenna,
Pero tiene que ser entendida para que valga la pena,
Luchar, para abrir nuevos caminos.
Y conseguir que algún día todos seamos uno.
Es de sobras conocido lo ocurrido en la última cena
A Jesús lo liquidaron por promover la vida plena.
Y es que hay alguien por encima de tu cabeza
Que se encarga de que sólo sientas pereza
Cuando lo sepas.
Decía Bob Marley que su misión en el mundo
No era inclinarse ante nadie si no conquierir.
Pero no con las armas si no con un amor profundo
Para dejar a nuestros hijos un mundo en que vivir.
Estoy cansado de guisantes,
Y de gente que no entiende
Que de repente pueden despertar gigantes durmientes.
Aunque mi discurso no corte,
No hienda en tu alma, sea romo,
Es tu cerebro, esa pequeña pelota,
La que no comprende
Que es la grandeza del instante,
Y no lo que pretende cuando explota,
Lo que yo altruista dono.
Llevo varios años en medio del océano
Aleteando entre millones de litros
Llevo frío y cansancio hasta el tuétano
Pretendiendo encontrar tierra firme en libros
Pero ya está señores,
He encontrado piso.
Y parece seguir siendo como antes:
Como yo me lo como yo me lo
Quiso el devenir romper ante mí una enorme brecha
No sé adónde llevará pero está prendida la mecha
Me lancé de cabeza a la oscuridad
Y a partir de aquí iré descubriendo la verdad.
Empezando por mí, sin piedad.
Buscar la luz, las palabras como arcabuz,
Repartamos justamente el peso de la cruz.
Llevo varios años en medio del océano
Intentando saciar mi hambre sin fin
Llevo frío y cansancio hasta en el tuétano
Ahora descubro que los gigantes comen kirll
Surca los mares y no te compares, me digo.
Que no tiene igual tu envergadura.
Y si alguien se apura porque siente turbulencias
Es porque parecía tonto pero sé algo más que ciencias.
No es un pez cualquiera, decían ¿no ves lo que abulta?
Y ahora soy la atracción,
La catapulta,
El rey de la pecera.
En este tanque caben galones a placer
Y algunos, con tanto espacio vacío no saben lo que hacer.
4000 años de experiencia y una gran memoria
Si me acompañas te libraré de la diaria noria.
Volverás de ese rincón para contarlo
Habiendo aprendido a hablar por hablar y gozarlo.
**********************************************************
UNA MENTE
“Nuestro creador me dio una mente,
Y una voluntad, me dio la capacidad de elección.
Ah, hermana no piense que estoy loco,
Ha sido muy duro.
Mi condición física es una pequeña parte de una realidad superior”
Bienvenidos a la historia del gris
Y a la difícil tarea de encontrar el perfecto matiz.
A cada paso que doy, la misma situación:
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Albers y la percepción.
Esto es gris elefante.
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Y no te parece alejarte hasta que miras a los flancos
Y no ves a los demás.
Golpeando suavemente los cimientos
hago criba de tus pensamientos.
Y aunque no miento cuando de ti disiento,
Con la razón no me siento
Porque no creo que algo así exista,
Siempre somos algo partidistas.
Y te cuestionaré hasta que desistas,
Porque en eso consiste:
La verdad no existe
Por más que se la busque.
Podría ponerle pegas a todo
Y seguir avanzando contigo codo a codo.
Y no te jodo, o no lo pretendo,
Cuando digo que es un error todo.
Y es un secreto que no vendo si no ofrendo
Porque de tu seguridad dependo
Cuando a ti me enfrento.
Antes en algo creía y lo defendía,
Ahora en cambio siento que de un hilo pendo
Cuando trato de insertar
La no verdad al día a día.
Una astilla más en el pulmón,
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Desperté y a la razón le he echado el guante,
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Y no puedes quejarte si para duespués has ido dejando
Hasta que no has podido más.
Y es que aunque parecía factible eso de ser libre,
A cada respuesta una pregunta sigue.
Y no hay nada con lo que más vibre
Que cuando la formulo,
Simplemente porque dudo.
De todas formas, si tuviera que elegir bando,
Eligiría sin temor el tuyo.
Y así fluyo, siguiendo la corriente,
Y golpeándome de frente
Contra cualquier roca que se presente.
Entonces emerjo a la superficie un instante
E ipso facto me zambuyo.
Y parece que sólo a mí me venzo
Porque nada tengo, nada defiendo,
De mi se aleja tu cabeza y un poco te pierdo.
Pero al final, aunque lo evite en ti confluyo,
Y es normal que pueda parecer seco,
Porque sólo de tus palabras bebo.
Una explicación no vendría a colación,
Dos pasos por delante un gris más oscuro y elegante.
Es una ligera ambición, ahondar hasta que la cordura aguante,
Y por su parte el blanco va quedando atrás
Corres el riesgo de atraparte
Pero empecé una travesía andando
Y de volver no tengo intención.
Así es como me expreso,
Cuando tengo un tiempo para darle al seso.
Escribiendo como un poseso en un bloc al que confieso
Que no he sido quizás como esperabas,
Pero en la punta de la lengua me quemaba.
Y ahora me debo a la tinta que mis errores lava…
****************************************************
Podría ponerte otra vez el speech de Luther King
Para que esto sonara conocido para ti,
Pero no se trata de escucharlo una vez más,
Si no de hacer algo para detener la cuenta atrás.
La verdad puede ser contada, dice McKenna,
Pero tiene que ser entendida para que valga la pena,
Luchar, para abrir nuevos caminos.
Y conseguir que algún día todos seamos uno.
Es de sobras conocido lo ocurrido en la última cena
A Jesús lo liquidaron por promover la vida plena.
Y es que hay alguien por encima de tu cabeza
Que se encarga de que sólo sientas pereza
Cuando lo sepas.
Decía Bob Marley que su misión en el mundo
No era inclinarse ante nadie si no conquierir.
Pero no con las armas si no con un amor profundo
Para dejar a nuestros hijos un mundo en que vivir.
6.9.08
L'espelma
Diguem-ne que jo ho vaig deixant per aquí per donar-li una mica de vidilla a tot això, i quan s'acabin les vacances... algú apareixerà! O això espero!
El meu primer intent de prosa, si més no un esboç de sentiments vomitats en plena foscor... ja direu quelcom! :)
L'espelma.
Em sento petita, sola, trencada i escampada per mil milions de llocs distants. Em sento buida, aliena, lenta i pesada. Sento que l'estomac s'em cargola, s'esmuny dins del meu ésser i es contrau sense pietat per fer-me saber de males maneres que estic viva. Sento els àcids i els salats massa prop meu, gaire bé dins.
En moments crec que veig la llum, casi em cega, entre recargolaments, vomitades i migranyes tracto d'apropar-me. No era més que una il·lusió, de veritat creies que seria tant fàcil? Això diuen, i se que potser, si ho creiés, ho seria. Però em manca la fé.
L'he buscada desesperadament, creient que algú l'havia amagat sota algún coixí, o potser amb la roba bruta, perquè no la trobés. L'he buscat i m'he arrossegat pel terre tractant de trobar-la, m'he filtrat per les canyeries de la meva persona tractant de veure si estava allà amagada, potser entre el cor i un pulmó, però no ha aparegut.
I se que tot això et sonarà patètic, trist, i desesperant. Tu, que em mires així, tu que ja l'has trobada. Potser m'he equivocat de termes, sempre m'he considerat buscadora d'incerteces, i potser el que hauria de voler ser es una trobadora d'emocions.
Després de tot això, després de la vomitada, puc esbossar un somriure.
Es posible que entre tant terme pessimista, jo, hagi trobat algo. posible que si no se apagar interruptors, pugui per un moment donar de baixa els fusibles i encendre una espelma.
Ho sento si a tu, t'ha causat malestar llegir-me
El meu primer intent de prosa, si més no un esboç de sentiments vomitats en plena foscor... ja direu quelcom! :)
L'espelma.
Em sento petita, sola, trencada i escampada per mil milions de llocs distants. Em sento buida, aliena, lenta i pesada. Sento que l'estomac s'em cargola, s'esmuny dins del meu ésser i es contrau sense pietat per fer-me saber de males maneres que estic viva. Sento els àcids i els salats massa prop meu, gaire bé dins.
En moments crec que veig la llum, casi em cega, entre recargolaments, vomitades i migranyes tracto d'apropar-me. No era més que una il·lusió, de veritat creies que seria tant fàcil? Això diuen, i se que potser, si ho creiés, ho seria. Però em manca la fé.
L'he buscada desesperadament, creient que algú l'havia amagat sota algún coixí, o potser amb la roba bruta, perquè no la trobés. L'he buscat i m'he arrossegat pel terre tractant de trobar-la, m'he filtrat per les canyeries de la meva persona tractant de veure si estava allà amagada, potser entre el cor i un pulmó, però no ha aparegut.
I se que tot això et sonarà patètic, trist, i desesperant. Tu, que em mires així, tu que ja l'has trobada. Potser m'he equivocat de termes, sempre m'he considerat buscadora d'incerteces, i potser el que hauria de voler ser es una trobadora d'emocions.
Després de tot això, després de la vomitada, puc esbossar un somriure.
Es posible que entre tant terme pessimista, jo, hagi trobat algo. posible que si no se apagar interruptors, pugui per un moment donar de baixa els fusibles i encendre una espelma.
Ho sento si a tu, t'ha causat malestar llegir-me
4.9.08
Digue'm que si
Nois, esteu vius? Ningú apareix per aquí!! Bé, us deixo això, ho vaig escriure fa un mes o així, en un moment delicat. Doneu senyals de vida!! :)
Digue'm que si
Em pasejo pel buit
i olisquejo l'abisme;
tinc por de caure,
però és tan gran l'atracció...
Perdona, no t'he vist ni sentit
em bloqueja l'estravisme
vols que em deixi caure?
m'agafaràs? És tan gran l'atracció?
Digue'm que si
Em pasejo pel buit
i olisquejo l'abisme;
tinc por de caure,
però és tan gran l'atracció...
Perdona, no t'he vist ni sentit
em bloqueja l'estravisme
vols que em deixi caure?
m'agafaràs? És tan gran l'atracció?
9.7.08
El cadaver exquisito
¿Alguna vez habeis jugado a eso de que cada persona escriba una frase y acabe saliendo un texto bizarro pero fascinante? Así es una tarde en Berlín lluvioso. Siguiendo con la dinámica de "El cadaver exquisito" os dejamos la ilustración que acompaña a la poesía.
El sol sobaba las pieles,
calientes, turgentes y sedantes,
arrebatadores soñadores, hambrientos
de colores oscuros.
Te fumo como a los puros,
havaneros navegaban por el mar,
hediondos como mi ombligo
y tu oreja.
Así escuchaba la vieja pelleja,
mediterranea que dormitaba y tenía apnea,
terrorífica, profunda
y altamente desconcertante.
( Veda, Roger, SerieB )
El sol sobaba las pieles,
calientes, turgentes y sedantes,
arrebatadores soñadores, hambrientos
de colores oscuros.
Te fumo como a los puros,
havaneros navegaban por el mar,
hediondos como mi ombligo
y tu oreja.
Así escuchaba la vieja pelleja,
mediterranea que dormitaba y tenía apnea,
terrorífica, profunda
y altamente desconcertante.
( Veda, Roger, SerieB )
5.7.08
El Cos
Quan el cos es torna una pansa
i el cervell es licua
arriba l'eterna anyorança
i la vida es torna un tant més oblicua
Digues que em desitges com abans,
Toca'm, mira'm, parla'm amb els ulls
lliga'm a tu de peus i mans
i estimem-nos sense orgulls.
i el cervell es licua
arriba l'eterna anyorança
i la vida es torna un tant més oblicua
Digues que em desitges com abans,
Toca'm, mira'm, parla'm amb els ulls
lliga'm a tu de peus i mans
i estimem-nos sense orgulls.
22.6.08
Perfecta imperfecció
Ens discutim amb la salud, hipòcritament, per a la producció d’imatges de perfecció. Som reis d’un engany, massa vell i poc bell, d’un intent indeficient per a creure que som quelcom important i no merament passatgers clandestins que encara no han trobat el veritable “què” de tot plegat. Hipòcritament, ens discutim, som perversament retorçats si bé el negre és més fosc, però, avui, per un estrany motiu que escapa dels nostres coneixements, ens agrada més. Que no ho veiem? No som res, ni negre ni blanc, ens intoxiquem creient-nos més macus, que no ho veieu, som un pur mecanisme funcional creat a partir de regles naturals, un engrenatge més que funciona per fer girar el món. Màquines absurdes que embolcallen les tristeses amb foteses. Que no ho veus? Acabaràs feixuc, pesat, les pells es tornaran dèbil i somortes, els ulls perdran la seva primera eficàcia, les mans ja no tindran la seva força, les cames et fallaran, et faran figa i t’hauras d’aguantar amb una fotesa que ens fa creure que realment som forts. Que no ho veus, passatger indecent? Si, TU que creus que això no t’inconveix, TU, que et mofes de la resta, TU que jugues a ser qui no ets, si, jo també... potser he perdut el nord i no sé qui sóc, però encara em puc mirar al mirall i veure a algú.
18.6.08
Síndrome de la imperfecta perfecció
Bé, després d'una llarga hivernació estival aquí ve un altre escrit.
Síndrome de la imperfecta perfecció
Tendresa. Follia. Ferros a les dents. Dolçor. Petó a mitjanit. Foscor. Fum. Finestra entreoberta. Melòdic. Alcohol. Petó a migdia. Gust a menta. Adéu. Llavis resecs. Pigues. Un tros massa, un tros poc. Aspre. La lluna en discòrdia. Negre. Crits. Un drap vermell. Aixut. Perenne. La nit. Tremolosa. Pastís de xocolata i mel. Nou. Suau. Aviat.
De fum en negre nit i la follia que el prenia, en una discòrdia llunar, un drap roig en mans. Petó a mig dia, aviat. Massa tros pel poc alcohol i foscor i fum i follia amb crits i negre nit i un drap vermell, aixut i xocolata amb mel i no res. Adéu.
Síndrome de la imperfecta perfecció
Tendresa. Follia. Ferros a les dents. Dolçor. Petó a mitjanit. Foscor. Fum. Finestra entreoberta. Melòdic. Alcohol. Petó a migdia. Gust a menta. Adéu. Llavis resecs. Pigues. Un tros massa, un tros poc. Aspre. La lluna en discòrdia. Negre. Crits. Un drap vermell. Aixut. Perenne. La nit. Tremolosa. Pastís de xocolata i mel. Nou. Suau. Aviat.
De fum en negre nit i la follia que el prenia, en una discòrdia llunar, un drap roig en mans. Petó a mig dia, aviat. Massa tros pel poc alcohol i foscor i fum i follia amb crits i negre nit i un drap vermell, aixut i xocolata amb mel i no res. Adéu.
20.5.08
Esclat
M'agradaria sentir-me així durant més moments a la meva vida, saber que puc caure d'esquenes i que les mans d'algú... (d'Ell) m'agafaràn abans de que caigui a terra i em trenqui...
Esclat
Un esclat d'emocions em posseix
No ho puc evitar, que he de fer?
Perdo l'equilibri, no em queda cap eix
em perdo al meu propi savoir faire.
Encara em cauen llàgrimes sensitives
només puc, humilment, reconeixer
que quan em mires em captives
la por marxa, em deixa creixer
amagada entre caricies furtives.
Esclat
Un esclat d'emocions em posseix
No ho puc evitar, que he de fer?
Perdo l'equilibri, no em queda cap eix
em perdo al meu propi savoir faire.
Encara em cauen llàgrimes sensitives
només puc, humilment, reconeixer
que quan em mires em captives
la por marxa, em deixa creixer
amagada entre caricies furtives.
17.5.08
confessió d'escriptor
continuu intentant entendre la poesia...
Confessió d’escriptor
El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Res, no dir res, caure en l’engany
D’aquell qui parla explicant
I explicant
Narrant flirts incerts
Flirts que no existeixen!
Ell ho sap, malgrat això,
HO EXPLICA!
El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Explicar massa, auto-definir-me
Tot i que sóc indefinible,
Contestar les preguntes inquestionables.
Perdre el nord i divagar perdut
I escriure menys del que explico,
Pecar de sintetització i fer-me…
Fer-me escuet, faltat d’interès.
NO ENTENC!
El full en blanc em fa por.
Per això sempre l’omplo.
Confessió d’escriptor
El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Res, no dir res, caure en l’engany
D’aquell qui parla explicant
I explicant
Narrant flirts incerts
Flirts que no existeixen!
Ell ho sap, malgrat això,
HO EXPLICA!
El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Explicar massa, auto-definir-me
Tot i que sóc indefinible,
Contestar les preguntes inquestionables.
Perdre el nord i divagar perdut
I escriure menys del que explico,
Pecar de sintetització i fer-me…
Fer-me escuet, faltat d’interès.
NO ENTENC!
El full en blanc em fa por.
Per això sempre l’omplo.
14.5.08
Fugir
Vull fugir de mi
mirar amb altres ulls
deixar enrera la desconfiança
la rabia, el dolor
i l'absurda anyorança
de la infantesa perduda
Vull fugir de mi
viure sense orgulls
plena d'una nova esperança
sense ira ni rencor
deixar enrera la venjança
que em fa viure perduda.
Vull fugir de mi,
per trobar-me.
mirar amb altres ulls
deixar enrera la desconfiança
la rabia, el dolor
i l'absurda anyorança
de la infantesa perduda
Vull fugir de mi
viure sense orgulls
plena d'una nova esperança
sense ira ni rencor
deixar enrera la venjança
que em fa viure perduda.
Vull fugir de mi,
per trobar-me.
12.5.08
esbós o inici d'alguna cosa
suposo, albert, que el fet que escrivim aquí és prou com per mostrar la nostra inseguretat (i no contemplo la part negativa del seu significat).
és difícil posar els límits entre el monòleg amb resposta i el diàleg esqüet, però a mi em sembla que les entrades del blog funcionen més com el primer i haurien de ser com a mínim més del segon.
m'agradaria ser rebatut, un cop i un altre fins a quedar sense alè. sentir que sóc massa exigent, que em posen la mà a la cara.
no escric perque vulgui ser escriptor.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
Escrivia i pensava moltes coses, però una de les que li havia arribat a dir n'hi parlava: ara se sentia acotxada pel que jo creia que era la meva complexitat.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se. Dubtant, com si s'anés fent partícep dels meus pensaments a mesura que parlava.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
I els seus ulls deien que havia entès a la perfecció la manera que havien sortit triades les paraules de la meva boca. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya l'acceleració que suposa donar una altra volta infinitessimal a l'espiral.
és difícil posar els límits entre el monòleg amb resposta i el diàleg esqüet, però a mi em sembla que les entrades del blog funcionen més com el primer i haurien de ser com a mínim més del segon.
m'agradaria ser rebatut, un cop i un altre fins a quedar sense alè. sentir que sóc massa exigent, que em posen la mà a la cara.
no escric perque vulgui ser escriptor.
-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
Escrivia i pensava moltes coses, però una de les que li havia arribat a dir n'hi parlava: ara se sentia acotxada pel que jo creia que era la meva complexitat.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se. Dubtant, com si s'anés fent partícep dels meus pensaments a mesura que parlava.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
I els seus ulls deien que havia entès a la perfecció la manera que havien sortit triades les paraules de la meva boca. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya l'acceleració que suposa donar una altra volta infinitessimal a l'espiral.
11.5.08
mite de la caverna (reescriptura
“sou uns titelles absorts. uns tanoques embaucats pel no-res. el motor central d'una societat paradigmàtica. sou blasfems, arrogants, hipòcrites, petja curts, ignorants, carallots i malalts mentals. sou tot allò que es necessita per crear masses indestructibles de creences il·luminades i poques paraules. que no us n'adoneu? feu rumbs incerts a diari, sense saber quan vau començar ni el perquè. ja teniu resposta, teniu un punt extern que us explica, ja podeu riure i creure la mediatització d'una història.
sou simples, no us adoneu que us enganya? camineu inconcients i us aferreu a ella amb dos peus creient que us estima i us transporta, creient que us canvia de lloc sense esforç. MENTIDA. només us maltracte, se'n riu de vosaltres entre les seves reixes, cada esglaó metàlic un petit insult cap a la vostra persona. pobres il·lusos. us voldria tenir víctimes per sempre més de les seves dents, menjar-vos: començant pels peus fins arribar a l'extrem de l'últim cabell. tranquils, tot pot tenir solució encara, jo l'he trobat. tots tenim un altre camí, just al costat, només un petit esforç per deixar de ser l'esclau que ets. jo ja he escollit."
sou simples, no us adoneu que us enganya? camineu inconcients i us aferreu a ella amb dos peus creient que us estima i us transporta, creient que us canvia de lloc sense esforç. MENTIDA. només us maltracte, se'n riu de vosaltres entre les seves reixes, cada esglaó metàlic un petit insult cap a la vostra persona. pobres il·lusos. us voldria tenir víctimes per sempre més de les seves dents, menjar-vos: començant pels peus fins arribar a l'extrem de l'últim cabell. tranquils, tot pot tenir solució encara, jo l'he trobat. tots tenim un altre camí, just al costat, només un petit esforç per deixar de ser l'esclau que ets. jo ja he escollit."
30.4.08
L'ànima
Gràcies nois, per fer-me un forat a aquest espai.
A veure que us semblen les meves paranoies... :)
L'ànima.
se'm cau l'anima a trossos
al saber que no hi ets
em falta l'aire i em tremolen els ossos.
Per pasar el temps empenyo parets
I els musculs es transformen minuciosos,
en vidres de gel, trencats i freds.
Ja no som aquells nens pecaminosos,
Però és primavera, els arbres son verds
encara podem sortir, i menjar dolços.
A veure que us semblen les meves paranoies... :)
L'ànima.
se'm cau l'anima a trossos
al saber que no hi ets
em falta l'aire i em tremolen els ossos.
Per pasar el temps empenyo parets
I els musculs es transformen minuciosos,
en vidres de gel, trencats i freds.
Ja no som aquells nens pecaminosos,
Però és primavera, els arbres son verds
encara podem sortir, i menjar dolços.
25.4.08
Astronímia
Hmm... no volia pujar aquest text però l'últim de l'albert no sé per què m'hi ha fet pensar. Us el deixo.
Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.
Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.
20.4.08
Fonaments educatius en societat
El primer dia arriben els tres nens (el nom dels quals careix de total importància pel que els anomenarem A, B i C) de 6 anys i a cadascú se'ls mana una feina. Els tres la compleixen en escreix pel que, com a premi, se'ls gratifica amb una piruleta. El següent dia succeeix exactament el mateix, el tercer igual i el quart, però al cinquè dia un d'ells, l'A, es mostre insatifet amb la tasca que se li ha otorgat i no la compleix. L'educador, però, gratifica per igual el seu incompliment del manament que el compliment dels altres dos. El sisè dia tots compleixen. El setè dia l'A torna a estar desconforme amb l'activitatm, però igualment se li continua donant la piruleta de sempre. El quincè dia ni l'A ni el B fan cap de les feines que se'ls mana, en C, però, carrega amb la feina d'ambdues persones, fent, així, esgotadora l'activitat diària. El vintè dia continuen rebent tots tres una piruleta i és només en C qui compleix el tracte.
Deu anys més tard en C treballa en una gran empresa col·locant bastonets als carmels que surten d'una màquina. L'A i en B se'l miren, paren la mà i cobren els beneficis de l'empresa.
Deu anys més tard en C treballa en una gran empresa col·locant bastonets als carmels que surten d'una màquina. L'A i en B se'l miren, paren la mà i cobren els beneficis de l'empresa.
11.4.08
L'amor. El meu primer gran amor.
"Provant, provant, u-dos-tres."
Aquella mateixa curiositat que tenia ella, la tenia jo també, però ella, observava de manera evident, ja fos per curiositat o pel simple fet d’investigar, com fem tots aquells qui no tenim germans ni germanes.
Allò que de debò la va fer important a la meva vida pocs anys després, va passar en aquelles colònies de març al Brull (un petit poble proper al Montseny).
Estirats tots dos a dalt d’una llitera amb molles malmeses (que grunyíen fent “nygui-nyaga”) i amb la companyia de la tènue llum d’una finestra engabiada, ja en teníem suficient amb el que havíem vist a les pel·lícules per fer d’aquell instant un moment memorable per a les nostres vides. La seva veu era encara més dolça a escassos centímetres de la meva orella, o així m’ho semblava a mi. D’aquesta manera, xiuxuejant-nos paraules que no porten enlloc i tan sols són pròpies d’infants que intenten imitar als pares, amb picaresca i innocència, dos mots tan distants com compenetrables, vam arribar a donar-nos petons, molts petons, tants com vam saber i poder. Alguns, fins i tot amb llengua, saborejant per primera vegada la saliva d’una noia. Era màgic sentir aquella curiositat pel sexe contrari, saber què amagàven les calcetes de la Mafalda i els calçotets de l’heroi de les sèries animades del moment (els meus eren de les “fabuloses Tortugues Ninja”).
En un dels meus intrèpids i a la vegada tímids intents de treure-li la samarreta descolorida de la Minnie, uns petits mugrons rosats van sortir a la llum i la seva voluptuositat era més relevant que la dels propis pits.
De sobte, en sentir passos accelerats, probablement els de la monitora d’activitats, no vaig dubtar en tornar-li a posar la samarreta, com vaig saber.
Vaig saborejar el plaer en uns curts però intensos minuts. Per als dos, va ser el principi d’una relació. Una relació de nens, evidentment. D’aquelles que quan la tieta o la veïna et pregunten si tens novia a l’escola li dius, content, que “sí”. Ens vèiem sovint, de fet, cada dia. Mai, però, vam saber cercar el lloc per consumar el nostre amor. Ni tant sols ens atreviem a petonejar-nos quan jugàvem al ‘conejo de la suerte’.
Els anys van passar i, en anar cadascún a un institut diferent vam perdre relació. La relació. De tant en tant la veia pel barri, sempre agafada de la mà d’un xicot diferent. I amb la mateixa faldilla. Jo, en veure-la, apartava la vista fins que tots dos passàvem de llarg.
Encara recordo amb exactitud, com quan et volta una imatge pel subconscient, els seus mugrons rosats sota la tènue llum d’una petita finestra engabiada, quan follo amb la meva dona. Seguiran tan rosadets com abans?
No vull tornar a pensar en ella mai més.
30.3.08
3er
no entenc la poesia...
Poema apoteòsic de la apoteòsica sortida del meu gran gra
De tots un gra massa,
si més no un gra més,
de puç puç i un pulsim de greix,
blanc i malèfic com la sang del personal.
Sol de ben segur que millor,
acompanyat d’un gra més,
ja res és com era ni serà
allò que havia estat.
Llunàtics que donen voltes
per https, on, entre píxels,
distingeixen el mugro d’una menor,
aixequen la faldilla amb un clic.
Polítics que han oblidat el seu servei,
el pensament és difícil,
tot seria molt, molt més fàcil,
sense aquest gran gra.
Chup chup chup em fa la mossa
que per 20 euros es baixa les calces,
per descobrir-me el seu interior...
el seu pitjor jo, becs quina angúnia.
Dos, tres ampolles més,
que a la festa tot hi val,
ara per tu ara per mi,
i no val això de no puc més.
Ara de gas, ara de vichy,
pero no catalàn por favor!
que la veu el contamina,
i fa podor a gra sofreixit.
D’un gra més ja li fa cua,
ara es perllonga per tot allò
que en podriem anomenar
“home”.
Al vi pa i al pa vi,
que a l’ull ja li ha tocat la dent,
i les cadires fugen corrents.
churupchupcup.
Una mosca borinera,
en mig del plat de macarrons,
un gram de xocolata,
per un gra més!
El gran gra de més,
es va desgranar i en va fer una flor,
rosa blanca de punxes vermelles,
i de bon grat el gran gra ja no hi és.
Poema apoteòsic de la apoteòsica sortida del meu gran gra
De tots un gra massa,
si més no un gra més,
de puç puç i un pulsim de greix,
blanc i malèfic com la sang del personal.
Sol de ben segur que millor,
acompanyat d’un gra més,
ja res és com era ni serà
allò que havia estat.
Llunàtics que donen voltes
per https, on, entre píxels,
distingeixen el mugro d’una menor,
aixequen la faldilla amb un clic.
Polítics que han oblidat el seu servei,
el pensament és difícil,
tot seria molt, molt més fàcil,
sense aquest gran gra.
Chup chup chup em fa la mossa
que per 20 euros es baixa les calces,
per descobrir-me el seu interior...
el seu pitjor jo, becs quina angúnia.
Dos, tres ampolles més,
que a la festa tot hi val,
ara per tu ara per mi,
i no val això de no puc més.
Ara de gas, ara de vichy,
pero no catalàn por favor!
que la veu el contamina,
i fa podor a gra sofreixit.
D’un gra més ja li fa cua,
ara es perllonga per tot allò
que en podriem anomenar
“home”.
Al vi pa i al pa vi,
que a l’ull ja li ha tocat la dent,
i les cadires fugen corrents.
churupchupcup.
Una mosca borinera,
en mig del plat de macarrons,
un gram de xocolata,
per un gra més!
El gran gra de més,
es va desgranar i en va fer una flor,
rosa blanca de punxes vermelles,
i de bon grat el gran gra ja no hi és.
28.3.08
24.3.08
Pensé en escribir
Un buen día, años más tarde, me dispuse a escribir desde mi nueva estancia de alquiler, pero ni siquiera sabía cómo emprender el viaje. Cansada de esperar, la antigua silla de ruedas que soportaba mis ochenta y tantos kilos me vaciló y se rompió. Exaltada me levanté del suelo (pues caí torpemente) y me acomodé diligente, con los brazos cruzados, mirando por la ventana de la que hasta entonces no había visto más allá de los cristales.
Observando el carrer Provença comprendí que hay que aprender a recrearse, a llorar y a sonreír a la vez por todas aquellas cosas que sólo con observarlas fulguran e irradian tentativas que ni el respetable paso de los años borrará. Los minutos pasaban de manera intencionada y desafiante ante un ensordecedor movimiento de vehículos que escupían gases malolientes, ante la abrumadora incomunicación con las gentes que corrían enfurecidas por llegar tarde a trabajar.
Absorbiendo el aroma de ese placentero momento y enganchándome a ese gustoso relámpago de tregua conmigo misma, volví a pensar en que tenía que empezar a escribir, pero no sabía aún por dónde emprender el viaje.
17.3.08
13.3.08
2n
Hola? Hi ha algú en aquest bloc?? Bé, veient que ningú dona senyals de vida he decidit tornar a escriure jo mateix... Aquest, així com l'altre, també és una primera escriptura. Espero aconseguir el meu propòsit, fer reflexionar una mica sobre aquest tema. Us heu adonat que diuen coses més lúcides les persones de l'anunci d'aquarius que moltes altres persones "sanes"?
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
14.2.08
Primer
Aquest és un bloc per dir tot allò que penseu sobre literatura i/o disseny! Tothom pot escriure i penjar els seus contes/articles i opinar de manera constructiva sobre qualsevol escrit dels altres.
Jo començaré posant un petit conte. Heu de tenir en present que és una primera escriptura ràpida i tant els temps verbals com l'ús de pimera i tercera persona cauen per tot arreu. Però crec que deixant de banda aquests detalls que s'han d'arreglar, es pot criticar (de manera compasiva i constructiva).
Viatge (provisional)
Dues mudes, unes sabates fosques, la perruca i la pistola. Des que el diable en persona li va dir que comencés a fer la maleta no ha deixat de donar voltes a què ha de donar més valor i emportar-se. Va buscar la maleta més gran que tenia, però degut a que en la separació del seu darrer matrimoni la pertanyensa de totes les posesions comunes van passar a ser propietat d’ella, ell es va quedar sense absolutament res. La maleta que va trobar més voluminosa fou la que li havia regalat sa mare en el seu dotzè aniversari. Una muda, les sabates de fer esport, la pistola i la nina inflable. No ho tenia del tot clar. Per a ell anar a l’infern era anar al no res, no acabava d’entendre perquè collons havia de fer la maleta. Si era com a totes les pel·lícules l’havien representat, potser el més encertat seria portar una crema solar i unes olleres de sol, amb aquells ulls clars que ell té. Però, i si, pel contrari, l’infern era un lloc fred i deixat? Ningú ho podia haver representat amb total exactitut ja que ningú n’ha tornat mai d’allà baix. O potser és a dalt i el paradís està a baix? A fi de comptes tant era, la importància de tot plegat no requeia en els elements constituients de la maleta, si no, més aviat, en el fet de la seva mort. Com passaria? Tenia molts números per a ser assasinat per la nova parella de la seva dona. Amb els frens tallats, o amb un ganivet de cuina ben esmolat. Quan? Si li havien dit que fes la maleta, allò havia de passar aviat. La solució seria ben sencilla, quedant-se tancat a casa res no li podia passar. Era capaç d’enganyar a la mort, allò que tants havien probat i ningú ho havia aconseguit anteriorment. Era inútil, hores d’ara, fer la maleta quan sabia del cert que no hauria de marxar.
Tres dies i res. Fins quan m’havia de quedar a casa? Qui sap si el destí s’espera fins a la seva gran oportunitat i llavors és quan realment actua. Potser fora el temps s’havia deturat esperant la meva gran aparició en escena. Era estrany, en tres dies ningú m’havia trobat en falta. Cert que no sóc persona de grans amistats, però ni tant sols m’havien reclamat de la feina, potser es que veritablement ja no tenia feina. Tot m’havia estat près des del moment en que vaig negar la meva mort i em vaig recloure estoic a casa. Cert era que no m’havia hagut de preocupar severament per la maleta que tants maldecaps m’havia portat.
Sis dies. No tenia solució. Havia de sortir d’aquell cau. Ja no tenia aliments, s’ho havia administrat tant bé com havia pogut, però la nevera s’havia buidat i en l’armari de les galetes sols i quedava la pols. Amb la perruca al cap i la pistola a la butxaca va obrir la porta i va divisar la llum per el pati de llum de l’escala. Sis pisos a peu, la porta metàlica sempre oberta, un diari a terra tot seguia el seu ritme, el món no havia parat. Ell era l’únic que havia deixat de donar voltes. Va anar a buscar menjar al queviures del costat. Arròs, diuen que és l’aliment dels pobres, doncs més pobre que ell en aquell moment no hi havia ningú, doncs m’ho havia deixat tot dins de casa. Dues centes pessetes. Els va demanar que li apuntessin, en el moment en què pogués els portaria els diners. Ells sorpresos per la seva cara, li van negar, doncs no concedient préstecs a desconeguts.
Desconegut? Qui? Cada dos dies hi anava, sabien el meu nom, el què menjava, fins i tot les revistes eròtiques que em comprava. Però no em podien concedir un prestec dues centes míseres pessetes. Era absurt.
Va treure la pistola i amb el canó fermament apuntant a l’encarregat li va tornar a demanar que li apuntés que demà o demà passat li tornaria. Tremolós l’home de bigoti blanc li digué que tant era que no calia que els hi tornés, un regal de la casa. Va sortir directe cap a casa, tenia fam, l’arròs a les mans li cremava. Va pujar els sis pisos amb una velocitat esfereidora. Intentà obrir, no podia, la clau no entrava. Fent força, de costat, al revés. No hi havia manera. Però, com per art de màgia la porta es va entreobrir. Una cadena aguardava que la distància entre el marc de la porta i la porta en si n fos superior de quince centímetres. Aquesta era, però, distància suficient per entreveure dos ulls atents. Qui era? L’amo de la casa. I ell? L’amo de la casa. Des de la reraguarda l’home pelroig va explicar que ja feia quatre anys que vivia en aquella casa i va tancar sobtadament la porta. Va trucar a la porta i aquesta es va tornar obrir.
- Perdoni, em pot donar una maleta siusplau?
Jo començaré posant un petit conte. Heu de tenir en present que és una primera escriptura ràpida i tant els temps verbals com l'ús de pimera i tercera persona cauen per tot arreu. Però crec que deixant de banda aquests detalls que s'han d'arreglar, es pot criticar (de manera compasiva i constructiva).
Viatge (provisional)
Dues mudes, unes sabates fosques, la perruca i la pistola. Des que el diable en persona li va dir que comencés a fer la maleta no ha deixat de donar voltes a què ha de donar més valor i emportar-se. Va buscar la maleta més gran que tenia, però degut a que en la separació del seu darrer matrimoni la pertanyensa de totes les posesions comunes van passar a ser propietat d’ella, ell es va quedar sense absolutament res. La maleta que va trobar més voluminosa fou la que li havia regalat sa mare en el seu dotzè aniversari. Una muda, les sabates de fer esport, la pistola i la nina inflable. No ho tenia del tot clar. Per a ell anar a l’infern era anar al no res, no acabava d’entendre perquè collons havia de fer la maleta. Si era com a totes les pel·lícules l’havien representat, potser el més encertat seria portar una crema solar i unes olleres de sol, amb aquells ulls clars que ell té. Però, i si, pel contrari, l’infern era un lloc fred i deixat? Ningú ho podia haver representat amb total exactitut ja que ningú n’ha tornat mai d’allà baix. O potser és a dalt i el paradís està a baix? A fi de comptes tant era, la importància de tot plegat no requeia en els elements constituients de la maleta, si no, més aviat, en el fet de la seva mort. Com passaria? Tenia molts números per a ser assasinat per la nova parella de la seva dona. Amb els frens tallats, o amb un ganivet de cuina ben esmolat. Quan? Si li havien dit que fes la maleta, allò havia de passar aviat. La solució seria ben sencilla, quedant-se tancat a casa res no li podia passar. Era capaç d’enganyar a la mort, allò que tants havien probat i ningú ho havia aconseguit anteriorment. Era inútil, hores d’ara, fer la maleta quan sabia del cert que no hauria de marxar.
Tres dies i res. Fins quan m’havia de quedar a casa? Qui sap si el destí s’espera fins a la seva gran oportunitat i llavors és quan realment actua. Potser fora el temps s’havia deturat esperant la meva gran aparició en escena. Era estrany, en tres dies ningú m’havia trobat en falta. Cert que no sóc persona de grans amistats, però ni tant sols m’havien reclamat de la feina, potser es que veritablement ja no tenia feina. Tot m’havia estat près des del moment en que vaig negar la meva mort i em vaig recloure estoic a casa. Cert era que no m’havia hagut de preocupar severament per la maleta que tants maldecaps m’havia portat.
Sis dies. No tenia solució. Havia de sortir d’aquell cau. Ja no tenia aliments, s’ho havia administrat tant bé com havia pogut, però la nevera s’havia buidat i en l’armari de les galetes sols i quedava la pols. Amb la perruca al cap i la pistola a la butxaca va obrir la porta i va divisar la llum per el pati de llum de l’escala. Sis pisos a peu, la porta metàlica sempre oberta, un diari a terra tot seguia el seu ritme, el món no havia parat. Ell era l’únic que havia deixat de donar voltes. Va anar a buscar menjar al queviures del costat. Arròs, diuen que és l’aliment dels pobres, doncs més pobre que ell en aquell moment no hi havia ningú, doncs m’ho havia deixat tot dins de casa. Dues centes pessetes. Els va demanar que li apuntessin, en el moment en què pogués els portaria els diners. Ells sorpresos per la seva cara, li van negar, doncs no concedient préstecs a desconeguts.
Desconegut? Qui? Cada dos dies hi anava, sabien el meu nom, el què menjava, fins i tot les revistes eròtiques que em comprava. Però no em podien concedir un prestec dues centes míseres pessetes. Era absurt.
Va treure la pistola i amb el canó fermament apuntant a l’encarregat li va tornar a demanar que li apuntés que demà o demà passat li tornaria. Tremolós l’home de bigoti blanc li digué que tant era que no calia que els hi tornés, un regal de la casa. Va sortir directe cap a casa, tenia fam, l’arròs a les mans li cremava. Va pujar els sis pisos amb una velocitat esfereidora. Intentà obrir, no podia, la clau no entrava. Fent força, de costat, al revés. No hi havia manera. Però, com per art de màgia la porta es va entreobrir. Una cadena aguardava que la distància entre el marc de la porta i la porta en si n fos superior de quince centímetres. Aquesta era, però, distància suficient per entreveure dos ulls atents. Qui era? L’amo de la casa. I ell? L’amo de la casa. Des de la reraguarda l’home pelroig va explicar que ja feia quatre anys que vivia en aquella casa i va tancar sobtadament la porta. Va trucar a la porta i aquesta es va tornar obrir.
- Perdoni, em pot donar una maleta siusplau?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
