L'espelma

Diguem-ne que jo ho vaig deixant per aquí per donar-li una mica de vidilla a tot això, i quan s'acabin les vacances... algú apareixerà! O això espero!

El meu primer intent de prosa, si més no un esboç de sentiments vomitats en plena foscor... ja direu quelcom! :)


L'espelma.

Em sento petita, sola, trencada i escampada per mil milions de llocs distants. Em sento buida, aliena, lenta i pesada. Sento que l'estomac s'em cargola, s'esmuny dins del meu ésser i es contrau sense pietat per fer-me saber de males maneres que estic viva. Sento els àcids i els salats massa prop meu, gaire bé dins.

En moments crec que veig la llum, casi em cega, entre recargolaments, vomitades i migranyes tracto d'apropar-me. No era més que una il·lusió, de veritat creies que seria tant fàcil? Això diuen, i se que potser, si ho creiés, ho seria. Però em manca la fé.

L'he buscada desesperadament, creient que algú l'havia amagat sota algún coixí, o potser amb la roba bruta, perquè no la trobés. L'he buscat i m'he arrossegat pel terre tractant de trobar-la, m'he filtrat per les canyeries de la meva persona tractant de veure si estava allà amagada, potser entre el cor i un pulmó, però no ha aparegut.

I se que tot això et sonarà patètic, trist, i desesperant. Tu, que em mires així, tu que ja l'has trobada. Potser m'he equivocat de termes, sempre m'he considerat buscadora d'incerteces, i potser el que hauria de voler ser es una trobadora d'emocions.

Després de tot això, després de la vomitada, puc esbossar un somriure.
Es posible que entre tant terme pessimista, jo, hagi trobat algo. posible que si no se apagar interruptors, pugui per un moment donar de baixa els fusibles i encendre una espelma.

Ho sento si a tu, t'ha causat malestar llegir-me