“sou uns titelles absorts. uns tanoques embaucats pel no-res. el motor central d'una societat paradigmàtica. sou blasfems, arrogants, hipòcrites, petja curts, ignorants, carallots i malalts mentals. sou tot allò que es necessita per crear masses indestructibles de creences il·luminades i poques paraules. que no us n'adoneu? feu rumbs incerts a diari, sense saber quan vau començar ni el perquè. ja teniu resposta, teniu un punt extern que us explica, ja podeu riure i creure la mediatització d'una història.
sou simples, no us adoneu que us enganya? camineu inconcients i us aferreu a ella amb dos peus creient que us estima i us transporta, creient que us canvia de lloc sense esforç. MENTIDA. només us maltracte, se'n riu de vosaltres entre les seves reixes, cada esglaó metàlic un petit insult cap a la vostra persona. pobres il·lusos. us voldria tenir víctimes per sempre més de les seves dents, menjar-vos: començant pels peus fins arribar a l'extrem de l'últim cabell. tranquils, tot pot tenir solució encara, jo l'he trobat. tots tenim un altre camí, just al costat, només un petit esforç per deixar de ser l'esclau que ets. jo ja he escollit."
11.5.08
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Entradas
no n'estic gaire convençut: sigueu realment crítics!
ResponderEliminaruhmm... el primer paràgraf, tot i el to, sembla més conscient que el segon. Al segon baixa de les alçades i recorre fins i tot a les majúscules, als crits, al populisme. Si és el que pretenies, que se sentís una mica impotent pel que ha descobert, llavors en la meva opinió hauria de quedar més reflexat.
ResponderEliminarD'altra banda, i ho dic per experiència, la falta de context, el discurs eteri, està situat al mateix pla que les barres de la garjola.
Per veure el vestit nou de l'emperador hi havies d'estar disposat.
M'agrada la primera part, es crítica i enèrgica. Em recorda molt a Mataró- LLavaneres un poema de Jordi Cornudella, que va musicar en Gerard Quintana (Que ves per on, també va musicar a Enric Cassasses, coincidències?)
ResponderEliminarCap a la segona part es cert que costa una mica més de creure que sigui el camí escollit... diria que et veig una mica feble, cansat de lluitar, diria que coneixes el camí, però has hagut de fer una pausa abans d'agafar-lo perque estas esgotat. (són tot modestes opinións personals, eh?)
De totes maneres, m'agrada... suposo que per l'optimisme final de veure que algú, faci el que faci ja ha pres l'elecció de sortir-se de tot això.
Jejeje; la casualitat no existeix, tot és fruit d'una causalitat! Tenia una història bastant allunyada de com va acabar i amb un estil molt clar; tot dins del cap. M'agrada molt la cançó Mataró-Llavaneres i em mou (vaig començar a llegir Cassases per Quintana i per un home que el coneix i que també és un crac); aquell dia suposo que devia tenir una mica d'exaltació amb tot plegat i vaig exposar-ho tot en el primer paràgraf, però després vaig dir... merda... la meva història no era això i ho vaig intentar arreglar amb celo, però... com ja vaig dir no vaig quedar gaire convençut, no vaig obtenir ni una bona crítica ni una bona història, tot va quedar a mitges i veig que tots ho heu notat!
ResponderEliminar