esbós o inici d'alguna cosa

suposo, albert, que el fet que escrivim aquí és prou com per mostrar la nostra inseguretat (i no contemplo la part negativa del seu significat).
és difícil posar els límits entre el monòleg amb resposta i el diàleg esqüet, però a mi em sembla que les entrades del blog funcionen més com el primer i haurien de ser com a mínim més del segon.
m'agradaria ser rebatut, un cop i un altre fins a quedar sense alè. sentir que sóc massa exigent, que em posen la mà a la cara.
no escric perque vulgui ser escriptor.

-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
Escrivia i pensava moltes coses, però una de les que li havia arribat a dir n'hi parlava: ara se sentia acotxada pel que jo creia que era la meva complexitat.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se. Dubtant, com si s'anés fent partícep dels meus pensaments a mesura que parlava.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
I els seus ulls deien que havia entès a la perfecció la manera que havien sortit triades les paraules de la meva boca. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya l'acceleració que suposa donar una altra volta infinitessimal a l'espiral.