Astronímia

Hmm... no volia pujar aquest text però l'últim de l'albert no sé per què m'hi ha fet pensar. Us el deixo.

Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.