L'amor. El meu primer gran amor.

"Provant, provant, u-dos-tres."

>> Ja desde ben petita era una mica puta. Al parvulari es comportava, però sempre que podia s’acostava a la finestreta del lavabo dels nens a tafanejar i, fins i tot, recordo que algún cop va entrar a dins del vestuari d’educació física per mirar-nos d’aprop les titoles. Amb set anyets no entenia ni sabia exactament què tenia sota la bata amb fines ratlles verticals de color rosa, però del que estava segur era que no tenia cap pèl on jo tampoc en tenia i que, al cap i a la fi, tenia alguna cosa diferent amagada.
Aquella mateixa curiositat que tenia ella, la tenia jo també, però ella, observava de manera evident, ja fos per curiositat o pel simple fet d’investigar, com fem tots aquells qui no tenim germans ni germanes.
Allò que de debò la va fer important a la meva vida pocs anys després, va passar en aquelles colònies de març al Brull (un petit poble proper al Montseny).
Estirats tots dos a dalt d’una llitera amb molles malmeses (que grunyíen fent “nygui-nyaga”) i amb la companyia de la tènue llum d’una finestra engabiada, ja en teníem suficient amb el que havíem vist a les pel·lícules per fer d’aquell instant un moment memorable per a les nostres vides. La seva veu era encara més dolça a escassos centímetres de la meva orella, o així m’ho semblava a mi. D’aquesta manera, xiuxuejant-nos paraules que no porten enlloc i tan sols són pròpies d’infants que intenten imitar als pares, amb picaresca i innocència, dos mots tan distants com compenetrables, vam arribar a donar-nos petons, molts petons, tants com vam saber i poder. Alguns, fins i tot amb llengua, saborejant per primera vegada la saliva d’una noia. Era màgic sentir aquella curiositat pel sexe contrari, saber què amagàven les calcetes de la Mafalda i els calçotets de l’heroi de les sèries animades del moment (els meus eren de les “fabuloses Tortugues Ninja”).
En un dels meus intrèpids i a la vegada tímids intents de treure-li la samarreta descolorida de la Minnie, uns petits mugrons rosats van sortir a la llum i la seva voluptuositat era més relevant que la dels propis pits.
De sobte, en sentir passos accelerats, probablement els de la monitora d’activitats, no vaig dubtar en tornar-li a posar la samarreta, com vaig saber.
Vaig saborejar el plaer en uns curts però intensos minuts. Per als dos, va ser el principi d’una relació. Una relació de nens, evidentment. D’aquelles que quan la tieta o la veïna et pregunten si tens novia a l’escola li dius, content, que “sí”. Ens vèiem sovint, de fet, cada dia. Mai, però, vam saber cercar el lloc per consumar el nostre amor. Ni tant sols ens atreviem a petonejar-nos quan jugàvem al ‘conejo de la suerte’.

Els anys van passar i, en anar cadascún a un institut diferent vam perdre relació. La relació. De tant en tant la veia pel barri, sempre agafada de la mà d’un xicot diferent. I amb la mateixa faldilla. Jo, en veure-la, apartava la vista fins que tots dos passàvem de llarg.
Encara recordo amb exactitud, com quan et volta una imatge pel subconscient, els seus mugrons rosats sota la tènue llum d’una petita finestra engabiada, quan follo amb la meva dona. Seguiran tan rosadets com abans?

No vull tornar a pensar en ella mai més.