Perfecta imperfecció

Ens discutim amb la salud, hipòcritament, per a la producció d’imatges de perfecció. Som reis d’un engany, massa vell i poc bell, d’un intent indeficient per a creure que som quelcom important i no merament passatgers clandestins que encara no han trobat el veritable “què” de tot plegat. Hipòcritament, ens discutim, som perversament retorçats si bé el negre és més fosc, però, avui, per un estrany motiu que escapa dels nostres coneixements, ens agrada més. Que no ho veiem? No som res, ni negre ni blanc, ens intoxiquem creient-nos més macus, que no ho veieu, som un pur mecanisme funcional creat a partir de regles naturals, un engrenatge més que funciona per fer girar el món. Màquines absurdes que embolcallen les tristeses amb foteses. Que no ho veus? Acabaràs feixuc, pesat, les pells es tornaran dèbil i somortes, els ulls perdran la seva primera eficàcia, les mans ja no tindran la seva força, les cames et fallaran, et faran figa i t’hauras d’aguantar amb una fotesa que ens fa creure que realment som forts. Que no ho veus, passatger indecent? Si, TU que creus que això no t’inconveix, TU, que et mofes de la resta, TU que jugues a ser qui no ets, si, jo també... potser he perdut el nord i no sé qui sóc, però encara em puc mirar al mirall i veure a algú.