Desconnectar

El dono per acabat... però podria no fer-ho.

Al poble no hi ha gaire res, tret del que tu vulguis trobar-hi, com a tot arreu. Carrerons que serpentegen amagan-te el seu final, portes tancades i persianes avall. Cada cop que penso en com n'és de fantasmagòrica la quietud amb aquest fred, apareixen ara un home gran que només deixa de mirar el terra per saludar-me, ara un quinqui amb el mòbil fent sonar un emapetres en veu alta, fora de lloc; ara una dona grassa amb el carro de la compra, que xiuxiueja amb una altra de més edat que treu el cap per una escletxa que hi ha al seu cau.
És curiós com el no res es nega a si mateix. Quan cap d'aquests personatges està en escena, llavors algun ocell canta breument o copso un miol llunyà. He sortit per poder fumar-me un cigarro perquè a casa dels sogres ho tinc prohibit. És tan poc el que hi ha al voltant, que en cada xarrupada el fum prèn un color diferent a la meva boca. A la capital, per la nit, amb la colla i els wisquis, els cigarros cauen l'un rere l'altre sense cap pena ni glòria. En canvi, tot i no haver-ne fumat cap en uns dies, amb aquest en tindré més que suficient. De vegades he esperat massa d'un únic cigarro, d'un llibre en concret, i l'esperança ha vessat el got que la podia contenir i, tot i ser ple, només me n'he adonat de la buidor del vessament. Encara queda mig camí i mig cigarro i ja frego l'orgasme creador. Torço a la dreta del·liberadament per allargar el camí i deixar-me seduir per la poca cosa d'aquestes poques cases. Sortir de casa només ha estat una excusa per trobar una motivació. No és que fumar me l'hagi trobada, però ha fet que el no res s'esfumés.
Si bé és cert que amb un cigarro semblava prou, ara que ja he ejaculat ben bé me'n fumaria un altre.