Projecte conjunt 013

La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos, la lluna ens somreia i ens picava l'ullet. No obstant, vam saber arribar a l'hotelet on ella treballava. Hazte la simpática -em va xiuxiuejar ella-, sense semblar articular cap paraula però, això sí, somrient de galta a galta. Passar per davant de la recepció aguantant el riure encara ens del·latava més. El vell de darrera del taulell va mirar de sobte, però va perdonar-nos fent que tancava lleugerament els ulls. Esperàvem immòbils l'ascensor. La llum vermella del mateix bategava un sístole i diàstole incansable. En obrir-se la porta em va deixar passar amb un gest de complicitat que vaig entendre a la perfecció. Ja erem a dins. Una angoixosa capsa forrada d'algun color metàl·lic ens endinsava mentre les portes es tancàven en un abrumador i estrany silenci. De sobte vaig sentir com la seva mà esquerra, carinyosament, acariciava la meva galta també esquerra. L'ascensor pujava i pujava. Jo em mostrava tímida, però de sobte, en un moviment ràpid no vaig dubtar en petonejar-me amb ella com mai ho havia fet. Em sentia lliure i sent sincera, estava ardent. D'aquesta manera va començar tot. I així va acabar. Em vaig veure estirada al llit d'una habitació amb vistes al mar, tot enlluernat pel sol naixent i blancament nua. Bang! Ho havia fet. Instintivament i com guiada per un impuls elèctric. No hauria pogut continuar amb ella, extreia tanta bondat de mi que me n'hauria deixat sense. Els meus sentiments vivien una sensació de contradicció. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols abraçaven en la velocitat el braç executor garrativat. 'Hasta luego', li vaig dir al vell de l'entrada amb molta seguretat, com si res hagués passat. Als pocs minuts ja en tenia consciència. Pocs però insuficients, perque de res no va servir. La suavitat de la meva pell ja no hi era. Ni molt menys la de la seva. Sempre he pensat que el futur és aspre. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Fa un fred estrany aquests dies. Una fulla a galta i galta a un banc amb el cafè calent entre les mans. El temps passa lentament, el rellotje antic de la cafeteria fa un tic-tac sossegat, però ja fa dues setmanes que ell va marxar, sol i distorsionat. Estava caminant, ara, per un camí ardu, amb la cara humida i els ulls entornats, encongides les seves ninetes com si cada dia aquella debilitat l'anés afligint més fins que acabés per deixar-lo quiet, paralitzat per sempre davant la vida. La infidelitat l'havia desfet. En canvi, semblava impermeable a la meva atrocitat dissimulada que, des de llavors, va en augment. M'agrada l'efimeritat.