Terra movedissa

Tinc alguna cosa metàl·lica davant la cara. Cada cop que expiro, amb la punta del nas noto com s'hi adhereix el vaf. No sé què és perquè altres moltes coses s'hi amunteguen al voltant i no hi ha llum. Hauria de saber-ne alguna cosa més. Moc amb dificultat el braç, fent que aquest estrany univers que m'envolta es recol·loqui sorollosament. Els meus dits acaronen el buit i el meu cap genera la gravetat. Aparto el mig metre d'andròmines sota el que em trobo. M'incorporo. Fins on m'arriba la vista només hi ha un immens escampall d'objectes diversos, amb una superfície bastant enrasada que només pertorba el rastre de la meva espècie de resurrecció. Esbufego de cansament tan sols de pensar en com de lluny queda el que sigui que hi ha més enllà, i trio una direcció. Potser la menys fressada, la que em sembla més groga, o vermella; una com qualsevol. Em desequilibro quan, sota el primer pas, cruixeixen les varilles de vímet d'un globus de paper, que s'estripa. M'afermo. Em passa pel cap la opció de modificar el rumb que acabo de triar: no vull trepitjar res més. Viro uns quants graus però el panorama és similar. Faig un altre pas i peu a alguna cosa que trontolla. Malgrat haver de ser un pas amb cura, suportarà el meu pes. En faig un altre i alguna cosa espetega al terra. No vull mirar, si sé què és potser em sabrà greu. L'horitzó segueix inalterat. Un segon i camino. La meva marxa genera un soroll buit, com d'entrexocar de cranis.