Ser en societat

Sóc sord. Sord i mut. És a dir, no em puc comunicar amb ningú pel camp sonor. Encara més, no sé què són els sons. Quina vida més dura em diuen alguns. D’altres em miren fent gestos amb les mans i se’ls hi entristeixen els ulls. No ho entenc, creuen que allò que tenen és el millor. Que la seva vida és perfecta. “Pobret”, pensen alguns. Jo penso, pobres ignorants que no conèixen la felicitat dels silèncis i omplen l’aire de sons per no reconèixer la seva autèntica por al shhh...

Sóc un indigent. Un indigent poc “arreglat”. És a dir, no tinc casa ni lloc on passar la nit. Encara més, a vegades em costa trobar sopar. La gent pel carrer em mira amb cara de fàstic. Em veuen distant i desgraciat. A algú, fins i tot, li sap greu que jo hagi de viure pel carrer. No ho entenc, creuen que allò que tenen és el millor. Que la seva vida és perfecta. “Si pogués viure com tothom” pensen alguns. Jo penso, pobres aquells que es mouen com robots amunt i avall al ritme patètic d’una societat dictatorial, que han de fer mans i mànigues per comprar un cotxe d’envejar. Que només vegin el camí imposat per algú...

Sóc...