Felins

Això que pujo és una cosa que va per llarg, però m'agradaria que anessiu comentant alguna cosa perquè està en un procés de reescriptura constant. He deixat algunes notes de coses que he de fer o que apunto. Ho he fet així perque de vegades potser us ajudin a saber què pretenc. Això també és d'agrair que sigui qüestionat.

Estic estirat al llit, enllaçant suposicions que no duen enlloc. Les llargues escates daurades que la cortina pinta al sostre s’inflen, com fa la cortina frenant la brisa però fent avançar el bot, com si fos una vela, i tornant novament al seu lloc. M’incorporo i miro el cel, com pretenent demanar explicacions a qui m’ha destorbat de les meves inútils reflexions.
Una gata a la que conec poc però suficient, camina indiferent entre les teulades i patis de les cases veïnes. Té una cicatriu violenta que li recorre tot el ventre i quan s’estira per desmandrar-se sembla que només pretengui notar la tivantor de la pell nova a la panxa.
És una d’aquelles criatures que sempre tenen la mirada fixe en algun lloc, d’entre els de la seva raça, una de les millors caçadores de ratolins.
En un moment donat atura el setge, fent equilibri sobre una peça metàl·lica i ensuma l’aire. Mira cap a mi, m’aguanta la mirada com si volgués dir alguna cosa, s’estarrufa provodora i segueix el seu camí fins a desaparéixer de la meva vista.
No sé en quin moment concret la Pressa, una de les meves dues gates, se m’ha enfilat a les cames i s’ha posat cómode per ser acaronada, però em sembla que porto fent-ho una estona. A fora encara hi ha llum, en aquell moment en que gairebé deixa d’haver-hi, i a dins de casa amb prou feines puc veure-hi com per no donar-me de cap contra qualsevol cosa. L’empenyo una mica amb la mà, simulant molèstia, fins que la deixo sobre l’edredó i faig intenció de posar-me en moviment. Em toca amb un dels seus palmells molsuts però decideixo no fer-li cas.
A mida que camino pel passadís un llum de la cuina dóna una mica de claror taronja però fa invisible la resta de coses, fins i tot a la Pressa, que camina entre les meves cames fent-me notar la seva cua a prop. Aquest cop ho fa només com si fós una rèmora: té tanta gana com jo. Tots dos sabem que aquesta vida contemplativa nostra té un desgast energètic important.
Mentre saltejo quatre ingredients mal llençats a la paella penso en tot plegat, en el temps que fa que vaig decidir venir a viure sol i el poc que m’ha costat des de llavors aprendre a veure en companyia, encara que només sigui amb dues gates com a gat que sóc.

No sé ben bé com he arribat al portal de casa. De fet sí que ho sé, m’ho puc imaginar. Hauré vingut bandejant d’ombra a ombra, en un maldestre intent de sigil, però l’alcohol ha esborrat màgicament la major part del trajecte.
Després del ball amb tintineig davant la porta del pis, ritual inevitable del borratxo que vol obrir casa seva, m’envaeix una arcada poderosa, incontenible, i corro cap al lavabo. M’ajupo al costat de la tassa, m’aferro amb les dues mans a ella i intento ajudar el meu cos a fer neteja. Passada una estona i una altra arcada sonora però infructuosa accedeixo a posar els genolls a terra: això va per llarg.
Com el gat que s’ha passat la tarda netejant-se el pelatge, invoco la bola de pèls que em regira l’estómac. Faig ús d’aquest estrany coneixement del propi cos al que t’apropen aquestes situacions, convertint en voluntaris moviments que no m’ho havien semblat mai fins ara.
Un instant d’inexplicable benestar i arriba la tromba. L’esforç que suposa el vòmit és una prova més que palpable de la necessitat imperiosa de fer-ho, un indicador del maltracte que l’organisme pateix. Em pregunto si val la pena fer aquesta classe d’experiments tot i que siguin per un bé major quan, de sobte, em sento acompanyat. De reüll em sembla veure dos ulls brillants i quiets a l’entrada del lavabo, però només fins que giro el cap i s’evaporen. L’únic que em sembla veure és un moviment d’aire a la foscor del pasadís, com quan es troben dues bombolles de diferents aires i distorsionen la realitat.
Durant aquests mesos he afinat considerablement la meva visió i la meva intuició. A esglaons desiguals però continus. I això em duu a pensar que provablement aquest foc fatu que m’ha semblat veure fos la Vània, observant-me fins a poder emetre el seu veredicte, el judici. Amb el cap baix i el focus al fons de la tassa, lligo caps com qui troba les respostes de la vida mirant al cul d’un cafè. Al cap i a la fi tot és una deixalla, un pòssum de la existència que quan som capaços d'interpretar ja ha passat.
Les meves gates són en realitat persones. Com a mínim des que les tracto com a tal, cada cop em sembla més cert i sóc capaç d’entendre les seves personalitats. Encenc el llum i veig la meva cara tota pàl·lida i em sembla una fisonomia nova, com si la veiés amb uns altres ulls, com si la veiés amb els ulls d’una altra persona, la Vània. Em faig la pena que provablement li hagi fet a ella. Una pena poc comprensiva.
(falta fragment)

somni
semiconsciencia
I a mida que m'allunyo el perdo com s'aprimen els fils de mozzarella quan agafes una porció.
La vida entra a mi com per una cinta de 8mm malmesa. Sobrexposada. Llenço el llibre que ha dormit sobre el meu pit a la pila de llibres de contraportada sobreprometedora. Si algun cop veieu un gat vagarejar per una biblioteca de ben segur que és perquè sempre hi ha ratolins amb els que jugar aprop.
Porta oberta vània donant lliçons.

He sortit de casa amb la jaqueta posada i el sol de mitja tarda sembla arrapar-se al negre com un nen malcriat que t'estira perque li facis cas. L'error de càlcul és degut a que al cau ombrívol del que surto hi havia una humitat de tendresa irritant.
Jaqueta en mà i just quan començava a agraïr el que fa un moment havia desestimat, m'ensorro com un Samsa qualsevol. De forat, en forat. De la grisor de les parets dels passadissos sembla sorgir una substància invisible que manté el formigueig controlat i sense gaires interrupcions. En silenci i acompassadament tots troben el seu camí d'entre el no res i cap al no res. M'inspiro: ja entenc el Metropolità de les sigles. Haver caigut de nou al núvol de fum vol dir sortir-ne una mica més preparat pel que vindrà. Tot això em sembla, doncs, un tràmit durant el qual puc endrapar algunes paraules i prou.
Tot això ho faig pel que he sentit, d'un lloc on hi desfilen gates agosarades. No tinc cap estratagema preparada però confio en l'estar a l'aguait. El que més m'excita de tot això és estar buscant activament. És el fet d'estar fent alguna cosa que no és realment necessària el que et permet reduir els batecs del cor. I en realitat no vull posar en dubte la opinió general sobre els meus actes, però per si ara alguna orella més ha de sentir-ho: tenir la necessitat d'obrir la caixa d'Schroedinger no vol dir necessàriament que a aquest neguit li segueixi una esperança. És curiositat pels meus semblants.
Així com no tinc por al silenci, les esperes se'm fan agraïdes. El més provable és que no apareixi. Més val. Suposo que hauria estat un altre malentès. Ben mirat, força absurd per part meva esgrimir, encara que sigui en defènsa pròpia o voluntat dialogant, l'argument principal del malentès.

Dia a dia amb la pressa. Presentació.

Presentació de caduna
Posar-li collar
Fòbia