De les distàncies

Ho volia tot blanc. La Margot comprava només objectes blancs i quan s'embrutaven o groguejaven pel Sol els comprava de nou. Duia, a una butxaca del seu moneder blanc, una pedra igual de blanca. Li donava sort, deia.
Un dia un amic seu la va veure trista i, en preguntar-li, es va enterar de que era perque, de portar-hi monedes, la pedra s'hi havia anat fregant i s'havia tornat d'un lleuger gris metàl·lic.
La Margot intentava emblanquir-la de nou fregant fortament amb el seu dit gros mentre plorava: aquesta no puc comprar-la de nou, aquesta és especial.
L'amic va entendre que la sensibilitat de Margot al blanc la feia gairebé una inuit. Va agafar el mocador d'ella, blanc refulgent, el va doblegar fent-ne una bena, i mentre ho feia tots dos entornaven els ulls per guarir-se de tanta llum que s'hi reflectia. Amb cura el va lligar al cap de la Margot, tapant-li els ulls.
-Què veus?
Comprenent, va callar de por. Apretava dins la mà la seva pedra més blanca que mai.