Encara no el sé...

Es deia Julie, era francesa. Ens creuavem cada dia sortint del tren. Ens miravem d’esquitllada, deixavem anar els nostres pensaments i ens endinsavem, cadascú al seu món il·lusori. Cada dia el mateix, els seus melucs movent-se a banda i banda del meu cap, els seus llavis petonejant cada racó del meu cos, la seva cintura entre les meves mans, el seu cos real que marxa. Després de dos setmanes vaig pendre valentia i de bon matí em vaig fer el propòsit de dirigir-me a ella. Allà estava caminant ràpidament quan just abans de tenir temps d’obrir la boca per pronunciar qualsevulla sil·laba em va preguntar: “vols acompanyar-me avui?”. Sense paraules amb la perplexitat a flor de pell vaig asentir amb un moviment indefinit de cap. 

Vaig seguir-la mitja passa per darrera, degut a la seva velocitat atlètica i a la meva deficiència de llargada a la part inferior del meu cos; sense dir paraula. Finalment va parar em va mirar i em va dir:”Adéu” i va entrar en unes oficines. Ja feia tard a la feina i no era de bon veure fer tard en aquell cau de llops, pel que els vaig trucar i els vaig informar de la meva gran malaltia pulmonar que segurament al dia següent ja estaria curada. Sense res a fer més que perdre el temps vaig entrar a un bar a prendre una cerveseta i una tapeta de bon matí. Mitja hora més tard ja estava cansat de les rates que es passejaven pels meus peus i quan vaig sortir allà estava ella. La cama creuada en el banc  amb la mirada perduda fins que es va adonar que jo era allà, es va aixecar i agafant-me pel braç es va posar a correr: “Porto mitja hora perdent el temps esperant que tornis”. Quan vaig intentar respondre a la falsa acusació que no acabava de creure ja estavem entrant a una habitació i m’estava treient la roba... corbata fora, camisa fora, pantalons fora... vaig fer exactement el mateix amb el seu cos fins que els dos vam quedar completament nus tocant suaument pell contra pell. Vaig abraçar-la i la vaig penetrar fortament, feu un gemec i... els seus ulls van començar un procés de deformació inimaginable. El seu cabell s’endinsava en les profunditats del seu cap gelatinós. Els pits es pensien i es perllongaven fins arribar ben bé a l’alçada del cul. En questió de dos minuts el seu cos es va esfondre sense deixar ni un pel arrissat. M’estava tornant boig? Potser era com en una pel·lícula d’aquestes de Hollywood en que tot és part de la imaginació del protagonista, però la roba continuava rebregada pel terra. Vaig agafar la bossa de mà i en vaig treure la cartera: 20 euros i un DNI, es deia Julie, era francesa. La veritat és que tant feia com es digués l’important de debò es que jo no havia tingut el meu final desitjat.