He creat una etiqueta pel projecte conjunt i he afegit les etiquetes a la columna. He etiquetat els antics. Si vosaltres tb ho feu a partir d'ara després es podrà fer un seguiment fàcilment.
La vaig conèixer massa tard, a la nit. El món ballava sota els nostres peus borratxos. Ho havia fet amb ella. Instintivament, com guiat per un impuls elèctric. Vaig sortir corrent d'aquella habitació mentre el fum i la pols m'abraçaven en la velocitat. Als pocs minuts ja en tenia consciència, pocs però suficients; de res no va servir.
Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
30.10.08
Melodías
Érase una melodía seria, gravísima. Lo era tanto que sólo la escuchaban los perros, por eso de que pueden oír ultrasonidos.
Érase otra vez una melodía divertida, agudísima. Y lo era también tanto que en las cenas hasta rompía las copas. Era como un niño llorón en un vuelo intercontinental.
Érase una vez más una melodía neutral, átona. Cómo no, lo era tanto que los oyentes se dormían. La ponían en las convenciones de durmientes, los tanatorios.
Érase que te reera una melodía temeraria, disonante. Tanto así, que cuando la gente hablaba en las reuniones pensaba que estaba mintiendo. Así era.. la melodía.
Érase por último una melodía amigable, armónica. Sí, lo era tanto. Los pájaros se posaban en los alféizares a hacer los coros. Y algún hombre también.
Érase otra vez una melodía divertida, agudísima. Y lo era también tanto que en las cenas hasta rompía las copas. Era como un niño llorón en un vuelo intercontinental.
Érase una vez más una melodía neutral, átona. Cómo no, lo era tanto que los oyentes se dormían. La ponían en las convenciones de durmientes, los tanatorios.
Érase que te reera una melodía temeraria, disonante. Tanto así, que cuando la gente hablaba en las reuniones pensaba que estaba mintiendo. Así era.. la melodía.
Érase por último una melodía amigable, armónica. Sí, lo era tanto. Los pájaros se posaban en los alféizares a hacer los coros. Y algún hombre también.
projecte conjunt 006
Cada cop veig menys clar el final/continuació d'aquest relat/conte, es posa emocionant!
29.10.08
TU
Aquest text ja el tenia per allà la carpeta de desats, però em va quedar un bon regust... era com una mena de proba de màxima aproximació al lector. La primera persona és propera perquè tu entres dins del personatge, però i la segona? en aquesta tu no entres dins el personatge, ell entra dins teu... Luis Sepúlveda té algun conte..."proper"
Se t'acosta aquella dona a la qual sols, sense saber ben bé el perquè, anomenar tieta quan realment la teva tieta és una noia ben diferent. Et fa un petó amb aquells llavis molsuts pintats de roig passió. T'estira les galtes i et felicita. Posa't bé, somriu, "lluís". Fantàstic, una foto de catàleg. La teva altre "tieta" ara t'arregla el cabell i et diu que fins i tot el teu gran dia has d'anar amb aquests aires de deixadesa. La ignores, però li fas un petó i l'abraces bé. Et cou per dins tota aquest fanfarroneig aquesta disfressa d'elegància. Saps ben bé que tu allà, de fet, no hi pintes res. Ets una titella més del gran show. Però, ¿què has de fer? ¿res? Clar que no. No fas res ni mai faràs res perquè calles i emmudeixes tornan-te a colocar bé el coll de la camisa. Ara et va gran. Et deus haver aprimat. O ho fa aquest dia de calor. Perquè avui en lloc de ploure com van dir els homes i dones del temps, fa sol. I quin sol que fa déu meu. Però tant i fa el sol, de fet el que més et molesta és la corbata. Si, la corbata és el que t'apreta massa i no és pas que la camisa et vagi gran. ¿I aquest anell? T'enrius d'aquest anell. Sembla del teu avi o del besavi fins i tot. ¿Que no et fa vergonya anar així pel món? T'és igual. Avui ja tot t'és igual. Fins i tot la corbata et deixa respirar una mica més del que creies fa dos segons. Els papes. Que guapos que s'han posat. Tot per tu, no et pots pas queixar. Però fet i fet, tu també vas així per ells, per tant ells tampoc es podran queixar. I el desgraciat aquest vinga a disparar fotos. Però el pitjor de tot són els familiars, són ells qui demanen les fotos i el vídeo. Fes una tonteria per les tomes falses va. Molt bé! Però tot passa ràpid. No ho entens. Ho tenies tot controlat. Fa mitja hora encara quedava mitja hora i tenies temps de moltes coses, però ara ja no queda res. Ja fas tard. Vinga afanya't que fas tard! La mare t'empaita i et fa els retocs. Ring. Sona el telèfon i es per a tu. ¿Qui et truca a aquestes hores? Es tard que o ho enten la gent. Ja et torna a quedar gran la camisa i la corbata t'apreta. Respons al telefon amb una veueta escanyada per la corbata. Així que optes per quasi només escoltar. Però a la segona paraula es talla la comunicació. No has pogut saber ni qui era. La teva "iaia" ha penjat. És tard. Què fas entretenin-te amb el telèfon. Aquest joven d'avui en dia. Bé. Has controlat la situació. T'empenyen a dins del negre cotxe descapotable nou de fa dos dies i et porten a l'església. L'església. No ets creien. De fet ni els respectes als creiens. Els acuses de que el seu mínim intelectualisme científic sigui el promotor de lligams tant forts a fes tant estúpides. Però vas a l'església. I rius. Només faltaria que entressis amb mala cara. Ja no et molesta la corbata. Però aquest vel. S'encalla a tot arreu. I el maquillatge. Es maco. Es molt maco el maquillatge. Un toc. Només un toc i ha quedat perfecte. Estàs esplèndida amb aquest vestit. Els convidats et miren com travesses aquell passadís amb catifa vermella. El capellà. És pessat. Ja ho sabies que és pessat. Però no t'ha importat gaire fins ara. Xerra, xerra, xerra. Que collons diu ara de que un dia em farà macarrons, si no m'agraden els macarrons. I jo li fare un pollastre. Però si és vegetarià. Tant i fa. Entones una cançoneta dins del teu cap. És dolça, suau, et deixa respirar en un magatzem de núvols. Visca els núvis. Apartes la cervesa del teu davant. Mira...millor no ens casem. Encara no estem preparats. Ja et sents millor.
Se t'acosta aquella dona a la qual sols, sense saber ben bé el perquè, anomenar tieta quan realment la teva tieta és una noia ben diferent. Et fa un petó amb aquells llavis molsuts pintats de roig passió. T'estira les galtes i et felicita. Posa't bé, somriu, "lluís". Fantàstic, una foto de catàleg. La teva altre "tieta" ara t'arregla el cabell i et diu que fins i tot el teu gran dia has d'anar amb aquests aires de deixadesa. La ignores, però li fas un petó i l'abraces bé. Et cou per dins tota aquest fanfarroneig aquesta disfressa d'elegància. Saps ben bé que tu allà, de fet, no hi pintes res. Ets una titella més del gran show. Però, ¿què has de fer? ¿res? Clar que no. No fas res ni mai faràs res perquè calles i emmudeixes tornan-te a colocar bé el coll de la camisa. Ara et va gran. Et deus haver aprimat. O ho fa aquest dia de calor. Perquè avui en lloc de ploure com van dir els homes i dones del temps, fa sol. I quin sol que fa déu meu. Però tant i fa el sol, de fet el que més et molesta és la corbata. Si, la corbata és el que t'apreta massa i no és pas que la camisa et vagi gran. ¿I aquest anell? T'enrius d'aquest anell. Sembla del teu avi o del besavi fins i tot. ¿Que no et fa vergonya anar així pel món? T'és igual. Avui ja tot t'és igual. Fins i tot la corbata et deixa respirar una mica més del que creies fa dos segons. Els papes. Que guapos que s'han posat. Tot per tu, no et pots pas queixar. Però fet i fet, tu també vas així per ells, per tant ells tampoc es podran queixar. I el desgraciat aquest vinga a disparar fotos. Però el pitjor de tot són els familiars, són ells qui demanen les fotos i el vídeo. Fes una tonteria per les tomes falses va. Molt bé! Però tot passa ràpid. No ho entens. Ho tenies tot controlat. Fa mitja hora encara quedava mitja hora i tenies temps de moltes coses, però ara ja no queda res. Ja fas tard. Vinga afanya't que fas tard! La mare t'empaita i et fa els retocs. Ring. Sona el telèfon i es per a tu. ¿Qui et truca a aquestes hores? Es tard que o ho enten la gent. Ja et torna a quedar gran la camisa i la corbata t'apreta. Respons al telefon amb una veueta escanyada per la corbata. Així que optes per quasi només escoltar. Però a la segona paraula es talla la comunicació. No has pogut saber ni qui era. La teva "iaia" ha penjat. És tard. Què fas entretenin-te amb el telèfon. Aquest joven d'avui en dia. Bé. Has controlat la situació. T'empenyen a dins del negre cotxe descapotable nou de fa dos dies i et porten a l'església. L'església. No ets creien. De fet ni els respectes als creiens. Els acuses de que el seu mínim intelectualisme científic sigui el promotor de lligams tant forts a fes tant estúpides. Però vas a l'església. I rius. Només faltaria que entressis amb mala cara. Ja no et molesta la corbata. Però aquest vel. S'encalla a tot arreu. I el maquillatge. Es maco. Es molt maco el maquillatge. Un toc. Només un toc i ha quedat perfecte. Estàs esplèndida amb aquest vestit. Els convidats et miren com travesses aquell passadís amb catifa vermella. El capellà. És pessat. Ja ho sabies que és pessat. Però no t'ha importat gaire fins ara. Xerra, xerra, xerra. Que collons diu ara de que un dia em farà macarrons, si no m'agraden els macarrons. I jo li fare un pollastre. Però si és vegetarià. Tant i fa. Entones una cançoneta dins del teu cap. És dolça, suau, et deixa respirar en un magatzem de núvols. Visca els núvis. Apartes la cervesa del teu davant. Mira...millor no ens casem. Encara no estem preparats. Ja et sents millor.
27.10.08
Diferències
La societat japonesa és reprimida. S'expressen amb tot el respecte que els agradaria rebre i per això no ho fan. La gent ja no sap què vol dir. No entèn el que vol dir aquest silenci. Alguns ho expressen com fredor en el tracte. Abans de matar es suiciden, s'aïllen, implosionen en la seva existència: són viciosos i depressius. Uns juguen i altres fumen, beuen o es droguen, són pocs els que s'exerciten però ho fan amb deliri, són alguns menys els que llegeixen, els que fan coses amb les mans. Molts trenquen plats o paguen per cridar. La majoria cerca pàgines web amb perversions diverses. Busquen artificialment més oxigen del que la ciutat els dóna. N'hi ha que fins i tot es disfrassen cada dia. Són grillats.
Dubto que m'haguessis cregut si deia des d'un bon principi que parlava de la societat a la que vius. Nega-ho.
Dubto que m'haguessis cregut si deia des d'un bon principi que parlava de la societat a la que vius. Nega-ho.
De les distàncies
Ho volia tot blanc. La Margot comprava només objectes blancs i quan s'embrutaven o groguejaven pel Sol els comprava de nou. Duia, a una butxaca del seu moneder blanc, una pedra igual de blanca. Li donava sort, deia.
Un dia un amic seu la va veure trista i, en preguntar-li, es va enterar de que era perque, de portar-hi monedes, la pedra s'hi havia anat fregant i s'havia tornat d'un lleuger gris metàl·lic.
La Margot intentava emblanquir-la de nou fregant fortament amb el seu dit gros mentre plorava: aquesta no puc comprar-la de nou, aquesta és especial.
L'amic va entendre que la sensibilitat de Margot al blanc la feia gairebé una inuit. Va agafar el mocador d'ella, blanc refulgent, el va doblegar fent-ne una bena, i mentre ho feia tots dos entornaven els ulls per guarir-se de tanta llum que s'hi reflectia. Amb cura el va lligar al cap de la Margot, tapant-li els ulls.
-Què veus?
Comprenent, va callar de por. Apretava dins la mà la seva pedra més blanca que mai.
Un dia un amic seu la va veure trista i, en preguntar-li, es va enterar de que era perque, de portar-hi monedes, la pedra s'hi havia anat fregant i s'havia tornat d'un lleuger gris metàl·lic.
La Margot intentava emblanquir-la de nou fregant fortament amb el seu dit gros mentre plorava: aquesta no puc comprar-la de nou, aquesta és especial.
L'amic va entendre que la sensibilitat de Margot al blanc la feia gairebé una inuit. Va agafar el mocador d'ella, blanc refulgent, el va doblegar fent-ne una bena, i mentre ho feia tots dos entornaven els ulls per guarir-se de tanta llum que s'hi reflectia. Amb cura el va lligar al cap de la Margot, tapant-li els ulls.
-Què veus?
Comprenent, va callar de por. Apretava dins la mà la seva pedra més blanca que mai.
22.10.08
Felins
Això que pujo és una cosa que va per llarg, però m'agradaria que anessiu comentant alguna cosa perquè està en un procés de reescriptura constant. He deixat algunes notes de coses que he de fer o que apunto. Ho he fet així perque de vegades potser us ajudin a saber què pretenc. Això també és d'agrair que sigui qüestionat.
Estic estirat al llit, enllaçant suposicions que no duen enlloc. Les llargues escates daurades que la cortina pinta al sostre s’inflen, com fa la cortina frenant la brisa però fent avançar el bot, com si fos una vela, i tornant novament al seu lloc. M’incorporo i miro el cel, com pretenent demanar explicacions a qui m’ha destorbat de les meves inútils reflexions.
Una gata a la que conec poc però suficient, camina indiferent entre les teulades i patis de les cases veïnes. Té una cicatriu violenta que li recorre tot el ventre i quan s’estira per desmandrar-se sembla que només pretengui notar la tivantor de la pell nova a la panxa.
És una d’aquelles criatures que sempre tenen la mirada fixe en algun lloc, d’entre els de la seva raça, una de les millors caçadores de ratolins.
En un moment donat atura el setge, fent equilibri sobre una peça metàl·lica i ensuma l’aire. Mira cap a mi, m’aguanta la mirada com si volgués dir alguna cosa, s’estarrufa provodora i segueix el seu camí fins a desaparéixer de la meva vista.
No sé en quin moment concret la Pressa, una de les meves dues gates, se m’ha enfilat a les cames i s’ha posat cómode per ser acaronada, però em sembla que porto fent-ho una estona. A fora encara hi ha llum, en aquell moment en que gairebé deixa d’haver-hi, i a dins de casa amb prou feines puc veure-hi com per no donar-me de cap contra qualsevol cosa. L’empenyo una mica amb la mà, simulant molèstia, fins que la deixo sobre l’edredó i faig intenció de posar-me en moviment. Em toca amb un dels seus palmells molsuts però decideixo no fer-li cas.
A mida que camino pel passadís un llum de la cuina dóna una mica de claror taronja però fa invisible la resta de coses, fins i tot a la Pressa, que camina entre les meves cames fent-me notar la seva cua a prop. Aquest cop ho fa només com si fós una rèmora: té tanta gana com jo. Tots dos sabem que aquesta vida contemplativa nostra té un desgast energètic important.
Mentre saltejo quatre ingredients mal llençats a la paella penso en tot plegat, en el temps que fa que vaig decidir venir a viure sol i el poc que m’ha costat des de llavors aprendre a veure en companyia, encara que només sigui amb dues gates com a gat que sóc.
No sé ben bé com he arribat al portal de casa. De fet sí que ho sé, m’ho puc imaginar. Hauré vingut bandejant d’ombra a ombra, en un maldestre intent de sigil, però l’alcohol ha esborrat màgicament la major part del trajecte.
Després del ball amb tintineig davant la porta del pis, ritual inevitable del borratxo que vol obrir casa seva, m’envaeix una arcada poderosa, incontenible, i corro cap al lavabo. M’ajupo al costat de la tassa, m’aferro amb les dues mans a ella i intento ajudar el meu cos a fer neteja. Passada una estona i una altra arcada sonora però infructuosa accedeixo a posar els genolls a terra: això va per llarg.
Com el gat que s’ha passat la tarda netejant-se el pelatge, invoco la bola de pèls que em regira l’estómac. Faig ús d’aquest estrany coneixement del propi cos al que t’apropen aquestes situacions, convertint en voluntaris moviments que no m’ho havien semblat mai fins ara.
Un instant d’inexplicable benestar i arriba la tromba. L’esforç que suposa el vòmit és una prova més que palpable de la necessitat imperiosa de fer-ho, un indicador del maltracte que l’organisme pateix. Em pregunto si val la pena fer aquesta classe d’experiments tot i que siguin per un bé major quan, de sobte, em sento acompanyat. De reüll em sembla veure dos ulls brillants i quiets a l’entrada del lavabo, però només fins que giro el cap i s’evaporen. L’únic que em sembla veure és un moviment d’aire a la foscor del pasadís, com quan es troben dues bombolles de diferents aires i distorsionen la realitat.
Durant aquests mesos he afinat considerablement la meva visió i la meva intuició. A esglaons desiguals però continus. I això em duu a pensar que provablement aquest foc fatu que m’ha semblat veure fos la Vània, observant-me fins a poder emetre el seu veredicte, el judici. Amb el cap baix i el focus al fons de la tassa, lligo caps com qui troba les respostes de la vida mirant al cul d’un cafè. Al cap i a la fi tot és una deixalla, un pòssum de la existència que quan som capaços d'interpretar ja ha passat.
Les meves gates són en realitat persones. Com a mínim des que les tracto com a tal, cada cop em sembla més cert i sóc capaç d’entendre les seves personalitats. Encenc el llum i veig la meva cara tota pàl·lida i em sembla una fisonomia nova, com si la veiés amb uns altres ulls, com si la veiés amb els ulls d’una altra persona, la Vània. Em faig la pena que provablement li hagi fet a ella. Una pena poc comprensiva.
(falta fragment)
somni
semiconsciencia
I a mida que m'allunyo el perdo com s'aprimen els fils de mozzarella quan agafes una porció.
La vida entra a mi com per una cinta de 8mm malmesa. Sobrexposada. Llenço el llibre que ha dormit sobre el meu pit a la pila de llibres de contraportada sobreprometedora. Si algun cop veieu un gat vagarejar per una biblioteca de ben segur que és perquè sempre hi ha ratolins amb els que jugar aprop.
Porta oberta vània donant lliçons.
He sortit de casa amb la jaqueta posada i el sol de mitja tarda sembla arrapar-se al negre com un nen malcriat que t'estira perque li facis cas. L'error de càlcul és degut a que al cau ombrívol del que surto hi havia una humitat de tendresa irritant.
Jaqueta en mà i just quan començava a agraïr el que fa un moment havia desestimat, m'ensorro com un Samsa qualsevol. De forat, en forat. De la grisor de les parets dels passadissos sembla sorgir una substància invisible que manté el formigueig controlat i sense gaires interrupcions. En silenci i acompassadament tots troben el seu camí d'entre el no res i cap al no res. M'inspiro: ja entenc el Metropolità de les sigles. Haver caigut de nou al núvol de fum vol dir sortir-ne una mica més preparat pel que vindrà. Tot això em sembla, doncs, un tràmit durant el qual puc endrapar algunes paraules i prou.
Tot això ho faig pel que he sentit, d'un lloc on hi desfilen gates agosarades. No tinc cap estratagema preparada però confio en l'estar a l'aguait. El que més m'excita de tot això és estar buscant activament. És el fet d'estar fent alguna cosa que no és realment necessària el que et permet reduir els batecs del cor. I en realitat no vull posar en dubte la opinió general sobre els meus actes, però per si ara alguna orella més ha de sentir-ho: tenir la necessitat d'obrir la caixa d'Schroedinger no vol dir necessàriament que a aquest neguit li segueixi una esperança. És curiositat pels meus semblants.
Així com no tinc por al silenci, les esperes se'm fan agraïdes. El més provable és que no apareixi. Més val. Suposo que hauria estat un altre malentès. Ben mirat, força absurd per part meva esgrimir, encara que sigui en defènsa pròpia o voluntat dialogant, l'argument principal del malentès.
Dia a dia amb la pressa. Presentació.
Presentació de caduna
Posar-li collar
Fòbia
Estic estirat al llit, enllaçant suposicions que no duen enlloc. Les llargues escates daurades que la cortina pinta al sostre s’inflen, com fa la cortina frenant la brisa però fent avançar el bot, com si fos una vela, i tornant novament al seu lloc. M’incorporo i miro el cel, com pretenent demanar explicacions a qui m’ha destorbat de les meves inútils reflexions.
Una gata a la que conec poc però suficient, camina indiferent entre les teulades i patis de les cases veïnes. Té una cicatriu violenta que li recorre tot el ventre i quan s’estira per desmandrar-se sembla que només pretengui notar la tivantor de la pell nova a la panxa.
És una d’aquelles criatures que sempre tenen la mirada fixe en algun lloc, d’entre els de la seva raça, una de les millors caçadores de ratolins.
En un moment donat atura el setge, fent equilibri sobre una peça metàl·lica i ensuma l’aire. Mira cap a mi, m’aguanta la mirada com si volgués dir alguna cosa, s’estarrufa provodora i segueix el seu camí fins a desaparéixer de la meva vista.
No sé en quin moment concret la Pressa, una de les meves dues gates, se m’ha enfilat a les cames i s’ha posat cómode per ser acaronada, però em sembla que porto fent-ho una estona. A fora encara hi ha llum, en aquell moment en que gairebé deixa d’haver-hi, i a dins de casa amb prou feines puc veure-hi com per no donar-me de cap contra qualsevol cosa. L’empenyo una mica amb la mà, simulant molèstia, fins que la deixo sobre l’edredó i faig intenció de posar-me en moviment. Em toca amb un dels seus palmells molsuts però decideixo no fer-li cas.
A mida que camino pel passadís un llum de la cuina dóna una mica de claror taronja però fa invisible la resta de coses, fins i tot a la Pressa, que camina entre les meves cames fent-me notar la seva cua a prop. Aquest cop ho fa només com si fós una rèmora: té tanta gana com jo. Tots dos sabem que aquesta vida contemplativa nostra té un desgast energètic important.
Mentre saltejo quatre ingredients mal llençats a la paella penso en tot plegat, en el temps que fa que vaig decidir venir a viure sol i el poc que m’ha costat des de llavors aprendre a veure en companyia, encara que només sigui amb dues gates com a gat que sóc.
No sé ben bé com he arribat al portal de casa. De fet sí que ho sé, m’ho puc imaginar. Hauré vingut bandejant d’ombra a ombra, en un maldestre intent de sigil, però l’alcohol ha esborrat màgicament la major part del trajecte.
Després del ball amb tintineig davant la porta del pis, ritual inevitable del borratxo que vol obrir casa seva, m’envaeix una arcada poderosa, incontenible, i corro cap al lavabo. M’ajupo al costat de la tassa, m’aferro amb les dues mans a ella i intento ajudar el meu cos a fer neteja. Passada una estona i una altra arcada sonora però infructuosa accedeixo a posar els genolls a terra: això va per llarg.
Com el gat que s’ha passat la tarda netejant-se el pelatge, invoco la bola de pèls que em regira l’estómac. Faig ús d’aquest estrany coneixement del propi cos al que t’apropen aquestes situacions, convertint en voluntaris moviments que no m’ho havien semblat mai fins ara.
Un instant d’inexplicable benestar i arriba la tromba. L’esforç que suposa el vòmit és una prova més que palpable de la necessitat imperiosa de fer-ho, un indicador del maltracte que l’organisme pateix. Em pregunto si val la pena fer aquesta classe d’experiments tot i que siguin per un bé major quan, de sobte, em sento acompanyat. De reüll em sembla veure dos ulls brillants i quiets a l’entrada del lavabo, però només fins que giro el cap i s’evaporen. L’únic que em sembla veure és un moviment d’aire a la foscor del pasadís, com quan es troben dues bombolles de diferents aires i distorsionen la realitat.
Durant aquests mesos he afinat considerablement la meva visió i la meva intuició. A esglaons desiguals però continus. I això em duu a pensar que provablement aquest foc fatu que m’ha semblat veure fos la Vània, observant-me fins a poder emetre el seu veredicte, el judici. Amb el cap baix i el focus al fons de la tassa, lligo caps com qui troba les respostes de la vida mirant al cul d’un cafè. Al cap i a la fi tot és una deixalla, un pòssum de la existència que quan som capaços d'interpretar ja ha passat.
Les meves gates són en realitat persones. Com a mínim des que les tracto com a tal, cada cop em sembla més cert i sóc capaç d’entendre les seves personalitats. Encenc el llum i veig la meva cara tota pàl·lida i em sembla una fisonomia nova, com si la veiés amb uns altres ulls, com si la veiés amb els ulls d’una altra persona, la Vània. Em faig la pena que provablement li hagi fet a ella. Una pena poc comprensiva.
(falta fragment)
somni
semiconsciencia
I a mida que m'allunyo el perdo com s'aprimen els fils de mozzarella quan agafes una porció.
La vida entra a mi com per una cinta de 8mm malmesa. Sobrexposada. Llenço el llibre que ha dormit sobre el meu pit a la pila de llibres de contraportada sobreprometedora. Si algun cop veieu un gat vagarejar per una biblioteca de ben segur que és perquè sempre hi ha ratolins amb els que jugar aprop.
Porta oberta vània donant lliçons.
He sortit de casa amb la jaqueta posada i el sol de mitja tarda sembla arrapar-se al negre com un nen malcriat que t'estira perque li facis cas. L'error de càlcul és degut a que al cau ombrívol del que surto hi havia una humitat de tendresa irritant.
Jaqueta en mà i just quan començava a agraïr el que fa un moment havia desestimat, m'ensorro com un Samsa qualsevol. De forat, en forat. De la grisor de les parets dels passadissos sembla sorgir una substància invisible que manté el formigueig controlat i sense gaires interrupcions. En silenci i acompassadament tots troben el seu camí d'entre el no res i cap al no res. M'inspiro: ja entenc el Metropolità de les sigles. Haver caigut de nou al núvol de fum vol dir sortir-ne una mica més preparat pel que vindrà. Tot això em sembla, doncs, un tràmit durant el qual puc endrapar algunes paraules i prou.
Tot això ho faig pel que he sentit, d'un lloc on hi desfilen gates agosarades. No tinc cap estratagema preparada però confio en l'estar a l'aguait. El que més m'excita de tot això és estar buscant activament. És el fet d'estar fent alguna cosa que no és realment necessària el que et permet reduir els batecs del cor. I en realitat no vull posar en dubte la opinió general sobre els meus actes, però per si ara alguna orella més ha de sentir-ho: tenir la necessitat d'obrir la caixa d'Schroedinger no vol dir necessàriament que a aquest neguit li segueixi una esperança. És curiositat pels meus semblants.
Així com no tinc por al silenci, les esperes se'm fan agraïdes. El més provable és que no apareixi. Més val. Suposo que hauria estat un altre malentès. Ben mirat, força absurd per part meva esgrimir, encara que sigui en defènsa pròpia o voluntat dialogant, l'argument principal del malentès.
Dia a dia amb la pressa. Presentació.
Presentació de caduna
Posar-li collar
Fòbia
Encara no el sé...
Es deia Julie, era francesa. Ens creuavem cada dia sortint del tren. Ens miravem d’esquitllada, deixavem anar els nostres pensaments i ens endinsavem, cadascú al seu món il·lusori. Cada dia el mateix, els seus melucs movent-se a banda i banda del meu cap, els seus llavis petonejant cada racó del meu cos, la seva cintura entre les meves mans, el seu cos real que marxa. Després de dos setmanes vaig pendre valentia i de bon matí em vaig fer el propòsit de dirigir-me a ella. Allà estava caminant ràpidament quan just abans de tenir temps d’obrir la boca per pronunciar qualsevulla sil·laba em va preguntar: “vols acompanyar-me avui?”. Sense paraules amb la perplexitat a flor de pell vaig asentir amb un moviment indefinit de cap.
Vaig seguir-la mitja passa per darrera, degut a la seva velocitat atlètica i a la meva deficiència de llargada a la part inferior del meu cos; sense dir paraula. Finalment va parar em va mirar i em va dir:”Adéu” i va entrar en unes oficines. Ja feia tard a la feina i no era de bon veure fer tard en aquell cau de llops, pel que els vaig trucar i els vaig informar de la meva gran malaltia pulmonar que segurament al dia següent ja estaria curada. Sense res a fer més que perdre el temps vaig entrar a un bar a prendre una cerveseta i una tapeta de bon matí. Mitja hora més tard ja estava cansat de les rates que es passejaven pels meus peus i quan vaig sortir allà estava ella. La cama creuada en el banc amb la mirada perduda fins que es va adonar que jo era allà, es va aixecar i agafant-me pel braç es va posar a correr: “Porto mitja hora perdent el temps esperant que tornis”. Quan vaig intentar respondre a la falsa acusació que no acabava de creure ja estavem entrant a una habitació i m’estava treient la roba... corbata fora, camisa fora, pantalons fora... vaig fer exactement el mateix amb el seu cos fins que els dos vam quedar completament nus tocant suaument pell contra pell. Vaig abraçar-la i la vaig penetrar fortament, feu un gemec i... els seus ulls van començar un procés de deformació inimaginable. El seu cabell s’endinsava en les profunditats del seu cap gelatinós. Els pits es pensien i es perllongaven fins arribar ben bé a l’alçada del cul. En questió de dos minuts el seu cos es va esfondre sense deixar ni un pel arrissat. M’estava tornant boig? Potser era com en una pel·lícula d’aquestes de Hollywood en que tot és part de la imaginació del protagonista, però la roba continuava rebregada pel terra. Vaig agafar la bossa de mà i en vaig treure la cartera: 20 euros i un DNI, es deia Julie, era francesa. La veritat és que tant feia com es digués l’important de debò es que jo no havia tingut el meu final desitjat.
Desgràcia miracul·lar
Vaig obrir els ulls i tot va prendre forma, llums i volum; després de 20 anys a les fosques.
45 minuts després era a l'hospital amb la cara sagnant i els glòbuls ocul·lars entre les meves mans.
Vaig obrir els ulls, però no vaig entendre res.
17.10.08
projecte conjunt 005
Estic d'acord! Va, fem algo nois!
Ho havia fet instintivament, com guiat per un impuls elèctric, i als pocs minuts ja en tenia consciència, però de res no va servir. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
Ho havia fet instintivament, com guiat per un impuls elèctric, i als pocs minuts ja en tenia consciència, però de res no va servir. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta, el temps passava lent, però ja feia dues setmanes que va marxar, sol i distorsionat.
Projecte conjunt 004
Va, va, que algu entri d'una vegada en matèria que ens perdrem en el no res :P
Rauxa!!Ho havia fet instintivament, com guiat per un impuls elèctric, i als pocs minuts ja en tenia consciència, però de res no va servir. Ara ja és setembre i les fulles enrogeixen. I tothom sap, que després d'això, els arbres es queden nus i comencen les vergonyes. Una fulla a galta i galta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
