Gràcies nois, per fer-me un forat a aquest espai.
A veure que us semblen les meves paranoies... :)
L'ànima.
se'm cau l'anima a trossos
al saber que no hi ets
em falta l'aire i em tremolen els ossos.
Per pasar el temps empenyo parets
I els musculs es transformen minuciosos,
en vidres de gel, trencats i freds.
Ja no som aquells nens pecaminosos,
Però és primavera, els arbres son verds
encara podem sortir, i menjar dolços.
30.4.08
25.4.08
Astronímia
Hmm... no volia pujar aquest text però l'últim de l'albert no sé per què m'hi ha fet pensar. Us el deixo.
Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.
Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.
20.4.08
Fonaments educatius en societat
El primer dia arriben els tres nens (el nom dels quals careix de total importància pel que els anomenarem A, B i C) de 6 anys i a cadascú se'ls mana una feina. Els tres la compleixen en escreix pel que, com a premi, se'ls gratifica amb una piruleta. El següent dia succeeix exactament el mateix, el tercer igual i el quart, però al cinquè dia un d'ells, l'A, es mostre insatifet amb la tasca que se li ha otorgat i no la compleix. L'educador, però, gratifica per igual el seu incompliment del manament que el compliment dels altres dos. El sisè dia tots compleixen. El setè dia l'A torna a estar desconforme amb l'activitatm, però igualment se li continua donant la piruleta de sempre. El quincè dia ni l'A ni el B fan cap de les feines que se'ls mana, en C, però, carrega amb la feina d'ambdues persones, fent, així, esgotadora l'activitat diària. El vintè dia continuen rebent tots tres una piruleta i és només en C qui compleix el tracte.
Deu anys més tard en C treballa en una gran empresa col·locant bastonets als carmels que surten d'una màquina. L'A i en B se'l miren, paren la mà i cobren els beneficis de l'empresa.
Deu anys més tard en C treballa en una gran empresa col·locant bastonets als carmels que surten d'una màquina. L'A i en B se'l miren, paren la mà i cobren els beneficis de l'empresa.
11.4.08
L'amor. El meu primer gran amor.
"Provant, provant, u-dos-tres."
Aquella mateixa curiositat que tenia ella, la tenia jo també, però ella, observava de manera evident, ja fos per curiositat o pel simple fet d’investigar, com fem tots aquells qui no tenim germans ni germanes.
Allò que de debò la va fer important a la meva vida pocs anys després, va passar en aquelles colònies de març al Brull (un petit poble proper al Montseny).
Estirats tots dos a dalt d’una llitera amb molles malmeses (que grunyíen fent “nygui-nyaga”) i amb la companyia de la tènue llum d’una finestra engabiada, ja en teníem suficient amb el que havíem vist a les pel·lícules per fer d’aquell instant un moment memorable per a les nostres vides. La seva veu era encara més dolça a escassos centímetres de la meva orella, o així m’ho semblava a mi. D’aquesta manera, xiuxuejant-nos paraules que no porten enlloc i tan sols són pròpies d’infants que intenten imitar als pares, amb picaresca i innocència, dos mots tan distants com compenetrables, vam arribar a donar-nos petons, molts petons, tants com vam saber i poder. Alguns, fins i tot amb llengua, saborejant per primera vegada la saliva d’una noia. Era màgic sentir aquella curiositat pel sexe contrari, saber què amagàven les calcetes de la Mafalda i els calçotets de l’heroi de les sèries animades del moment (els meus eren de les “fabuloses Tortugues Ninja”).
En un dels meus intrèpids i a la vegada tímids intents de treure-li la samarreta descolorida de la Minnie, uns petits mugrons rosats van sortir a la llum i la seva voluptuositat era més relevant que la dels propis pits.
De sobte, en sentir passos accelerats, probablement els de la monitora d’activitats, no vaig dubtar en tornar-li a posar la samarreta, com vaig saber.
Vaig saborejar el plaer en uns curts però intensos minuts. Per als dos, va ser el principi d’una relació. Una relació de nens, evidentment. D’aquelles que quan la tieta o la veïna et pregunten si tens novia a l’escola li dius, content, que “sí”. Ens vèiem sovint, de fet, cada dia. Mai, però, vam saber cercar el lloc per consumar el nostre amor. Ni tant sols ens atreviem a petonejar-nos quan jugàvem al ‘conejo de la suerte’.
Els anys van passar i, en anar cadascún a un institut diferent vam perdre relació. La relació. De tant en tant la veia pel barri, sempre agafada de la mà d’un xicot diferent. I amb la mateixa faldilla. Jo, en veure-la, apartava la vista fins que tots dos passàvem de llarg.
Encara recordo amb exactitud, com quan et volta una imatge pel subconscient, els seus mugrons rosats sota la tènue llum d’una petita finestra engabiada, quan follo amb la meva dona. Seguiran tan rosadets com abans?
No vull tornar a pensar en ella mai més.
30.3.08
3er
no entenc la poesia...
Poema apoteòsic de la apoteòsica sortida del meu gran gra
De tots un gra massa,
si més no un gra més,
de puç puç i un pulsim de greix,
blanc i malèfic com la sang del personal.
Sol de ben segur que millor,
acompanyat d’un gra més,
ja res és com era ni serà
allò que havia estat.
Llunàtics que donen voltes
per https, on, entre píxels,
distingeixen el mugro d’una menor,
aixequen la faldilla amb un clic.
Polítics que han oblidat el seu servei,
el pensament és difícil,
tot seria molt, molt més fàcil,
sense aquest gran gra.
Chup chup chup em fa la mossa
que per 20 euros es baixa les calces,
per descobrir-me el seu interior...
el seu pitjor jo, becs quina angúnia.
Dos, tres ampolles més,
que a la festa tot hi val,
ara per tu ara per mi,
i no val això de no puc més.
Ara de gas, ara de vichy,
pero no catalàn por favor!
que la veu el contamina,
i fa podor a gra sofreixit.
D’un gra més ja li fa cua,
ara es perllonga per tot allò
que en podriem anomenar
“home”.
Al vi pa i al pa vi,
que a l’ull ja li ha tocat la dent,
i les cadires fugen corrents.
churupchupcup.
Una mosca borinera,
en mig del plat de macarrons,
un gram de xocolata,
per un gra més!
El gran gra de més,
es va desgranar i en va fer una flor,
rosa blanca de punxes vermelles,
i de bon grat el gran gra ja no hi és.
Poema apoteòsic de la apoteòsica sortida del meu gran gra
De tots un gra massa,
si més no un gra més,
de puç puç i un pulsim de greix,
blanc i malèfic com la sang del personal.
Sol de ben segur que millor,
acompanyat d’un gra més,
ja res és com era ni serà
allò que havia estat.
Llunàtics que donen voltes
per https, on, entre píxels,
distingeixen el mugro d’una menor,
aixequen la faldilla amb un clic.
Polítics que han oblidat el seu servei,
el pensament és difícil,
tot seria molt, molt més fàcil,
sense aquest gran gra.
Chup chup chup em fa la mossa
que per 20 euros es baixa les calces,
per descobrir-me el seu interior...
el seu pitjor jo, becs quina angúnia.
Dos, tres ampolles més,
que a la festa tot hi val,
ara per tu ara per mi,
i no val això de no puc més.
Ara de gas, ara de vichy,
pero no catalàn por favor!
que la veu el contamina,
i fa podor a gra sofreixit.
D’un gra més ja li fa cua,
ara es perllonga per tot allò
que en podriem anomenar
“home”.
Al vi pa i al pa vi,
que a l’ull ja li ha tocat la dent,
i les cadires fugen corrents.
churupchupcup.
Una mosca borinera,
en mig del plat de macarrons,
un gram de xocolata,
per un gra més!
El gran gra de més,
es va desgranar i en va fer una flor,
rosa blanca de punxes vermelles,
i de bon grat el gran gra ja no hi és.
28.3.08
24.3.08
Pensé en escribir
Un buen día, años más tarde, me dispuse a escribir desde mi nueva estancia de alquiler, pero ni siquiera sabía cómo emprender el viaje. Cansada de esperar, la antigua silla de ruedas que soportaba mis ochenta y tantos kilos me vaciló y se rompió. Exaltada me levanté del suelo (pues caí torpemente) y me acomodé diligente, con los brazos cruzados, mirando por la ventana de la que hasta entonces no había visto más allá de los cristales.
Observando el carrer Provença comprendí que hay que aprender a recrearse, a llorar y a sonreír a la vez por todas aquellas cosas que sólo con observarlas fulguran e irradian tentativas que ni el respetable paso de los años borrará. Los minutos pasaban de manera intencionada y desafiante ante un ensordecedor movimiento de vehículos que escupían gases malolientes, ante la abrumadora incomunicación con las gentes que corrían enfurecidas por llegar tarde a trabajar.
Absorbiendo el aroma de ese placentero momento y enganchándome a ese gustoso relámpago de tregua conmigo misma, volví a pensar en que tenía que empezar a escribir, pero no sabía aún por dónde emprender el viaje.
17.3.08
13.3.08
2n
Hola? Hi ha algú en aquest bloc?? Bé, veient que ningú dona senyals de vida he decidit tornar a escriure jo mateix... Aquest, així com l'altre, també és una primera escriptura. Espero aconseguir el meu propòsit, fer reflexionar una mica sobre aquest tema. Us heu adonat que diuen coses més lúcides les persones de l'anunci d'aquarius que moltes altres persones "sanes"?
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
14.2.08
Primer
Aquest és un bloc per dir tot allò que penseu sobre literatura i/o disseny! Tothom pot escriure i penjar els seus contes/articles i opinar de manera constructiva sobre qualsevol escrit dels altres.
Jo començaré posant un petit conte. Heu de tenir en present que és una primera escriptura ràpida i tant els temps verbals com l'ús de pimera i tercera persona cauen per tot arreu. Però crec que deixant de banda aquests detalls que s'han d'arreglar, es pot criticar (de manera compasiva i constructiva).
Viatge (provisional)
Dues mudes, unes sabates fosques, la perruca i la pistola. Des que el diable en persona li va dir que comencés a fer la maleta no ha deixat de donar voltes a què ha de donar més valor i emportar-se. Va buscar la maleta més gran que tenia, però degut a que en la separació del seu darrer matrimoni la pertanyensa de totes les posesions comunes van passar a ser propietat d’ella, ell es va quedar sense absolutament res. La maleta que va trobar més voluminosa fou la que li havia regalat sa mare en el seu dotzè aniversari. Una muda, les sabates de fer esport, la pistola i la nina inflable. No ho tenia del tot clar. Per a ell anar a l’infern era anar al no res, no acabava d’entendre perquè collons havia de fer la maleta. Si era com a totes les pel·lícules l’havien representat, potser el més encertat seria portar una crema solar i unes olleres de sol, amb aquells ulls clars que ell té. Però, i si, pel contrari, l’infern era un lloc fred i deixat? Ningú ho podia haver representat amb total exactitut ja que ningú n’ha tornat mai d’allà baix. O potser és a dalt i el paradís està a baix? A fi de comptes tant era, la importància de tot plegat no requeia en els elements constituients de la maleta, si no, més aviat, en el fet de la seva mort. Com passaria? Tenia molts números per a ser assasinat per la nova parella de la seva dona. Amb els frens tallats, o amb un ganivet de cuina ben esmolat. Quan? Si li havien dit que fes la maleta, allò havia de passar aviat. La solució seria ben sencilla, quedant-se tancat a casa res no li podia passar. Era capaç d’enganyar a la mort, allò que tants havien probat i ningú ho havia aconseguit anteriorment. Era inútil, hores d’ara, fer la maleta quan sabia del cert que no hauria de marxar.
Tres dies i res. Fins quan m’havia de quedar a casa? Qui sap si el destí s’espera fins a la seva gran oportunitat i llavors és quan realment actua. Potser fora el temps s’havia deturat esperant la meva gran aparició en escena. Era estrany, en tres dies ningú m’havia trobat en falta. Cert que no sóc persona de grans amistats, però ni tant sols m’havien reclamat de la feina, potser es que veritablement ja no tenia feina. Tot m’havia estat près des del moment en que vaig negar la meva mort i em vaig recloure estoic a casa. Cert era que no m’havia hagut de preocupar severament per la maleta que tants maldecaps m’havia portat.
Sis dies. No tenia solució. Havia de sortir d’aquell cau. Ja no tenia aliments, s’ho havia administrat tant bé com havia pogut, però la nevera s’havia buidat i en l’armari de les galetes sols i quedava la pols. Amb la perruca al cap i la pistola a la butxaca va obrir la porta i va divisar la llum per el pati de llum de l’escala. Sis pisos a peu, la porta metàlica sempre oberta, un diari a terra tot seguia el seu ritme, el món no havia parat. Ell era l’únic que havia deixat de donar voltes. Va anar a buscar menjar al queviures del costat. Arròs, diuen que és l’aliment dels pobres, doncs més pobre que ell en aquell moment no hi havia ningú, doncs m’ho havia deixat tot dins de casa. Dues centes pessetes. Els va demanar que li apuntessin, en el moment en què pogués els portaria els diners. Ells sorpresos per la seva cara, li van negar, doncs no concedient préstecs a desconeguts.
Desconegut? Qui? Cada dos dies hi anava, sabien el meu nom, el què menjava, fins i tot les revistes eròtiques que em comprava. Però no em podien concedir un prestec dues centes míseres pessetes. Era absurt.
Va treure la pistola i amb el canó fermament apuntant a l’encarregat li va tornar a demanar que li apuntés que demà o demà passat li tornaria. Tremolós l’home de bigoti blanc li digué que tant era que no calia que els hi tornés, un regal de la casa. Va sortir directe cap a casa, tenia fam, l’arròs a les mans li cremava. Va pujar els sis pisos amb una velocitat esfereidora. Intentà obrir, no podia, la clau no entrava. Fent força, de costat, al revés. No hi havia manera. Però, com per art de màgia la porta es va entreobrir. Una cadena aguardava que la distància entre el marc de la porta i la porta en si n fos superior de quince centímetres. Aquesta era, però, distància suficient per entreveure dos ulls atents. Qui era? L’amo de la casa. I ell? L’amo de la casa. Des de la reraguarda l’home pelroig va explicar que ja feia quatre anys que vivia en aquella casa i va tancar sobtadament la porta. Va trucar a la porta i aquesta es va tornar obrir.
- Perdoni, em pot donar una maleta siusplau?
Jo començaré posant un petit conte. Heu de tenir en present que és una primera escriptura ràpida i tant els temps verbals com l'ús de pimera i tercera persona cauen per tot arreu. Però crec que deixant de banda aquests detalls que s'han d'arreglar, es pot criticar (de manera compasiva i constructiva).
Viatge (provisional)
Dues mudes, unes sabates fosques, la perruca i la pistola. Des que el diable en persona li va dir que comencés a fer la maleta no ha deixat de donar voltes a què ha de donar més valor i emportar-se. Va buscar la maleta més gran que tenia, però degut a que en la separació del seu darrer matrimoni la pertanyensa de totes les posesions comunes van passar a ser propietat d’ella, ell es va quedar sense absolutament res. La maleta que va trobar més voluminosa fou la que li havia regalat sa mare en el seu dotzè aniversari. Una muda, les sabates de fer esport, la pistola i la nina inflable. No ho tenia del tot clar. Per a ell anar a l’infern era anar al no res, no acabava d’entendre perquè collons havia de fer la maleta. Si era com a totes les pel·lícules l’havien representat, potser el més encertat seria portar una crema solar i unes olleres de sol, amb aquells ulls clars que ell té. Però, i si, pel contrari, l’infern era un lloc fred i deixat? Ningú ho podia haver representat amb total exactitut ja que ningú n’ha tornat mai d’allà baix. O potser és a dalt i el paradís està a baix? A fi de comptes tant era, la importància de tot plegat no requeia en els elements constituients de la maleta, si no, més aviat, en el fet de la seva mort. Com passaria? Tenia molts números per a ser assasinat per la nova parella de la seva dona. Amb els frens tallats, o amb un ganivet de cuina ben esmolat. Quan? Si li havien dit que fes la maleta, allò havia de passar aviat. La solució seria ben sencilla, quedant-se tancat a casa res no li podia passar. Era capaç d’enganyar a la mort, allò que tants havien probat i ningú ho havia aconseguit anteriorment. Era inútil, hores d’ara, fer la maleta quan sabia del cert que no hauria de marxar.
Tres dies i res. Fins quan m’havia de quedar a casa? Qui sap si el destí s’espera fins a la seva gran oportunitat i llavors és quan realment actua. Potser fora el temps s’havia deturat esperant la meva gran aparició en escena. Era estrany, en tres dies ningú m’havia trobat en falta. Cert que no sóc persona de grans amistats, però ni tant sols m’havien reclamat de la feina, potser es que veritablement ja no tenia feina. Tot m’havia estat près des del moment en que vaig negar la meva mort i em vaig recloure estoic a casa. Cert era que no m’havia hagut de preocupar severament per la maleta que tants maldecaps m’havia portat.
Sis dies. No tenia solució. Havia de sortir d’aquell cau. Ja no tenia aliments, s’ho havia administrat tant bé com havia pogut, però la nevera s’havia buidat i en l’armari de les galetes sols i quedava la pols. Amb la perruca al cap i la pistola a la butxaca va obrir la porta i va divisar la llum per el pati de llum de l’escala. Sis pisos a peu, la porta metàlica sempre oberta, un diari a terra tot seguia el seu ritme, el món no havia parat. Ell era l’únic que havia deixat de donar voltes. Va anar a buscar menjar al queviures del costat. Arròs, diuen que és l’aliment dels pobres, doncs més pobre que ell en aquell moment no hi havia ningú, doncs m’ho havia deixat tot dins de casa. Dues centes pessetes. Els va demanar que li apuntessin, en el moment en què pogués els portaria els diners. Ells sorpresos per la seva cara, li van negar, doncs no concedient préstecs a desconeguts.
Desconegut? Qui? Cada dos dies hi anava, sabien el meu nom, el què menjava, fins i tot les revistes eròtiques que em comprava. Però no em podien concedir un prestec dues centes míseres pessetes. Era absurt.
Va treure la pistola i amb el canó fermament apuntant a l’encarregat li va tornar a demanar que li apuntés que demà o demà passat li tornaria. Tremolós l’home de bigoti blanc li digué que tant era que no calia que els hi tornés, un regal de la casa. Va sortir directe cap a casa, tenia fam, l’arròs a les mans li cremava. Va pujar els sis pisos amb una velocitat esfereidora. Intentà obrir, no podia, la clau no entrava. Fent força, de costat, al revés. No hi havia manera. Però, com per art de màgia la porta es va entreobrir. Una cadena aguardava que la distància entre el marc de la porta i la porta en si n fos superior de quince centímetres. Aquesta era, però, distància suficient per entreveure dos ulls atents. Qui era? L’amo de la casa. I ell? L’amo de la casa. Des de la reraguarda l’home pelroig va explicar que ja feia quatre anys que vivia en aquella casa i va tancar sobtadament la porta. Va trucar a la porta i aquesta es va tornar obrir.
- Perdoni, em pot donar una maleta siusplau?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
