Vida

Se'ls miraven amb cara de perplexitat, aquells llargs cabells negres havien sortit del no res en l'ample camp de patates. El marit assegurava que al dia anterior no havia vist absolutament res, més que quatre males herbes que va arrencar de socarrel. La dona sense acabar d'entendre res va agafar amb força els cabells i els va estirar enlaire fins que es sentí un crit fort i agut, era clar, allò era una persona. Van intentar parlar-hi, després del crit de dolor el més fàcil era que pronunciés alguna paraula més, però no hi va haver manera. Així que l'home que assegurava no haver vist res el dia anterior però que ara ja no n'estava tant segur, va agafar una pala i poc a poc va intentar treure la terra que envoltava el negre. Res, era tant dura com una pedra i qualsevol intent d'extreure aquella misteriosa criatura era del tot inútil. Va agafar el telèfon i quan estava a punt de clicar el primer digit de la central policial del poble, la dona que ja es començava a veure implicada en problemes que podrien tenir una mala repercussió pel seu futur, va agafar-li el mòbil i el va apagar (quantes preguntes i mals de caps els podia haver ocasionat aquella trucada!?) 

La Marta havia mort feia tant sols quatre dies, però les seves cendres havien de ser llençades al vent en poc temps, perquè així ho desitjava ella i així li havia demanat a en Quim qui, entre llàgrimes i gemecs agònics, havia acceptat de fer-li tal promesa sense, en aquell moment, parar-se a pensar que difícil seria agafar aquell grapat de pols, mirar-lo detingudament i regalar la seva estimada Marta al moviment, imperturbable, del vent, sabent que potser mai, més que en fotos, tornaria a veure el seu rostre somrient entre petó i petó.

El marit que ja no sabia què havia vist i què no, es va despertar quasi sense recordar el fet tant extraodinari del dia anterior. Va buscar la seva dona pertot, però no la va certar fins que mirà camp enllà, on s'havien trobat els cabells llargs. Corrent s'hi va apropar i agafant fort a la seva muller va veure que, del terra, ara en sortia un tros de front: un front petit però tendre, un front que quasi deixava entreveure algun pèl de cella. Van, entre els dos, tornar a intentar arrencar aquell cos de terra, estirant amb totes les forces, però, tal i com l'altre cop, no aconseguiren més efecte que un crit agut. Així que l'únic que podien fer era recollir les patates que tocava, deixant de banda els nervis i mirant de no fer-ne malbé cap. 

En la sisena nit, després de les cinc anteriors en vetlla, va somiar amb ella que tornava, que entrava per casa com qui res deixava el seu bolso de pell girada sobre la taula, agafava la tasa que posava Marta i es servia un tè amb llet mentre li explicava tot el que havia fet durant el dia, la gent que havia entrat a la botiga, la nova oferta de treball que li havien proposat, i mil coses més que, feia dues setmanes, no li haurien importat gaire més que de costum, però que en aquell dia va sobrevalorar tant que es va despertar, suat i treient el fetge amb una impulsiva vomitada.

Dia rere dia, ambdós observaven com, lentament, allò, que en un principi havien sigut solsament quatre cabells, anava adquirint la forma d'una persona, més concretament d'una nena. Als tres, quatre dies ja quasi va tenir destapada tota la cara. Uns ulls ben grossos i verds declaraven gran sorpresa al veure tant a l'home com a la dona. En sortir el nas, la nena agafà la màxima quantitat d'aire que el seu cos podia aguantar, amb petites i continuades espiracions i expiracions. La parella pensava que amb la boca aquella nena els podria explicar quelcom trascendent en el seu passat, per saber com havien d'actuar, però la nena no sabia parlar, només balbucejava sons inintel·ligibles i demanava, amb senyals prou contundents (es menjava la sorra), que tenia molta gana. Així que des d'aquell moment hi havia una boca més per alimentar.

El temps, en un principi perllongat infinitament per la trista anyorança, ara tornava a la seva normalitat fent d'aquella engoixa extrema, que oprimia el pit amb la tenecitat d'un convetent de les guerres vietnamites, una nova sensació d'optimisme, d'esperança a noves emocions i relacions, una obertura al món que li havia estat vedat per un canvi de la sort; per fi podia dormir i somniar.

De seguida la van portar al metge, a la Marta -doncs així la van batejar-, presentant-la com a una neboda llunyana que havia perdut a sa mare i no tenia on anar. L'home de bata blanca se la mirar de dalt a baix, investigant totes les parts del seu cos amb gran presició i dient, finalment, que la noia gaudia d'una salut de roure. 

Dins el calaix una carta: una carta de fa temps «estimada Marta, sé que poc et queda, que potser demà ja no et veuré; tu també ho saps i desglaces cada segon amb un somriure, regalant-me una nova vida... recordo quan, com una nena petita, em vas preguntar: "on van els arbres quan moren?"..."enlloc"... potser m'equivocava».