Alguna cosa

No sé molt bé que escriure. La veritat es que fa dies que una veu al cap (de les moltes que desafortunadament hi tinc sovint) em parla d’escriure. I es clar, el reste de la cambra del congrés que tinc sobre les espatlles divaga, com sempre. Uns diuen “Si si, estàs cridat a escriure un llibre que alliberi la humanitat dels seus mals” un altra veu diu “…i que t’alliberi a tu de la maledicció que tens per aconseguir diners!”. Per altra banda uns opinen “Escriure, una gran teràpia, va molt bé per buidar-te i fer neteja” mentre un altre sector diu “Escriure? Bah, ni en saps, ni serveix per res i a més, ni tant sols arribaràs a fer-ho...com la major part de les idees que et passen pel cap”.

Aquesta imatge de parlament primitiu al meu cap sovint em recorda a Matrix; Quan el Neo està a la sala de l’arquitecte i l’envolten centenars de pantalles de televisió on es veu a si mateix en multituds de facetes, expressions i reaccions. Però el que més em preocupa d’aquest orgue de gats que duc dins, són les coses en les que totes les veus es posen d’acord...o pitjor encara, les coses que es donen per sabudes.

M’explico: Ben poques veus dins el meu cap posen en dubte que tinc un problema per a guanyar diners. Poques o més aviat cap posen en dubte que tinc una faceta tempestuosa i grisa: una especie de casaca d’heroi derruït per les onades de la vida, que s’aixeca però sabent que tornarà a caure i tornarà a aixecar-se i cada cop ho farà amb les vestidures més esparracades i amb el somriure més ferit. Tampoc hi ha gaires dissidents dins meu que s’atreveixin a qüestionar que sóc una persona poc activa. I fa temps que cap veu s’alça per dir “Debatem les inseguretats del nostre hoste! De veritat es i serà sempre insegur de si mateix?”.

La reflexió a la que em porta tot això, es que les afirmacions que estan a debat, en certa mida i amb major o menor esforç, han de ser aprovades per mi -aquesta mena de dirigent superat per les circumstàncies que sóc de mi mateix- i per tant, tinc capacitat per decidir si faig cas a aquesta perversa reunió de multiples “jo” o si més no, a quina facció faig cas. La proba es que estic escrivint, per tant, he optat per donar valor a les afirmacions de la facció terapèutica.

L’impediment, pel contrari, es quan no hi ha cap veu alternativa i el missatge –amb tot de matisos- es simplifica en “no pots”/”no podràs”/”no ets capaç”. Però hi ha una cosa pitjor; Les idees que no estan a debat. Les assumpcions d’irrefutibilitat en algunes qüestions que ja he comentat.

Fa temps que vaig entendre intel•lectualment que la responsabilitat de la meva experiència vital, només recau en mi mateix. No fa tant de temps que en sóc conscient. Però sembla que l’espurna que ha d’engegar el motor no arriba mai. Sembla que espero eternament el dia en el que despertaré i podré ser algú nou. El dia en el que faré un cop d’estat i cap d’aquestes veus tornarà a sonar dins el meu cap, perquè hauré discernit quina de totes es la meva veritable veu. Espero un raig del cel que m’il•lumini i em tregui de sobre la falta de pro-activitat, l’excés de diàleg intern, el masoquisme de maltractar-me amb un nivell exquisit d’intel•ligència que, emprat en altres qüestions podria ser molt útil, la certesa de que tants cops com m’aixequi tornaré a caure...en definitiva, espero la llum que trencarà el meu astut ego i em deixarà ser jo, sense parlar-me més de mi, sense jutjar-me, sense limitar-me i per tant, podent oferir el que sigui que he vingut oferir a qui sigui que ho he d’oferir.

Si tingués un port USB sota la pell hi connectaria una impressora i imprimiria un llistat de totes les creences que mantinc sobre mi i que encara no he posat en dubte. I em fa por que acabés amb tots els arbres del món al fer-ho. Em fa por saber que hi ha mil consignes dins meu que em limiten i em caricaturitzen, que em fan victima i em condemnen i no tenir-hi accés. En el fons, el que em fa ràbia es tenir-les dins sense haver-les triat.

I es en aquest punt en el que fàcil –i condescendentment- condemno a aquells que el dit assenyalador indica com a culpables. Escola, mitjans, polítics, corporacions, religió, coneguts, familiars i la llista pot continuar tant com ho pot fer un ressentiment, que no es més que pujar corrent unes escales que no porten enlloc.

Els moments més feliços de la meva vida he estat present. Els moments en els que he estat present, han sigut els més feliços de la meva vida. M’explico. Els moments on el meu cervell s’ha hagut d’encendre per adonar-se racionalment de que em sentia ple, invencible, afortunat i gloriós eren els moments on el cervell restava en segon (o tercer, o quart) plà.

Com faig que aquests moments de veritable vida no siguin només accidents afortunats? Com aconsegueixo viure en un etern present si tot el que faig es projectar un futur en el que podré gaudir-ne? Com faig gran i més gran i més present, aquesta escletxa de llum que –i em sento agraït per això- m’ha fet veure que es pot Ser, més enllà de fingir o pensar que ets?

Suposo que a falta de rajos cegadors de llum provinents del cel que em deixin ser jo mateix, converteixo el present en un projecte a llarg plaç. Suposo que aquest cervell tant ràpid que tinc, encara no el puc considerar una sort perquè segueix actuant en contra meu la major part del temps. I es clar, si quan em fa mal l’esquena, m’enfado amb ella, com no he d’estar enfadat amb el meu jo racional? I em dic allò que tants cops he dit abans a d’altres. Com pretens estar bé si hi ha parts de tu que no vols, parts que rebutges o negues?

I aquí ve el vertigen. Les múltiples veus de l’ego sobre-protector s’engeguen per dir-me coses com “A veure si descobriràs quelcom de tu que no t’agradarà!” i de fons escolto la vella frase, la que jo, ingenu, ja donava per morta i probablement alimento encara, tot mirant cap una altra banda: “A veure si t’adonaràs, tu i tothom, del frau que ets!”

T’imploro estimat ego, que deixis de posar-me perills on no hi són, per tal de seguir protegint-me. Et demano amb l’amor que mai ho he fet, que acceptis el teu nou lloc i no generis més pors, impediments o amenaces, només per no quedar-te sense feina. Si no ho podem fer tu i jo junts...com se suposa que ho ha de fer el món? Com se suposa que els que viuen de la guerra han de deixar de fer-ho, si ni tant sols jo puc, perquè una part de mi té por de quedar-se sense encàrrecs de protecció? Valoro molt la feina que has fet per mi al llarg de la vida i de les vides que ja dec haver viscut. Sé perfectament i potser es el primer cop que t’ho dic, que m’has salvat la vida en moltes ocasions i des d’aquest agraïment, et demano romandre alerta per quan et necessiti, però que mai més m’inmobilitzis per por a ser oblidat i menystingut.

Avui, 16 d’abril de 2009, et demano que anem junts de la mà, però en la mateixa direcció.

Roger Mercader, Berlin.