Aigua

Aigua, sento que flueixo entre els meus propis dits. Perdo la forma i em trobo més que mai sense ella. Sento el formigueig de les cèl•lules dins meu i si m’hi esforço diviso molecul•les, atoms i al final, grans onades de vibració que se m’enduen a tot arreu i sempre.

Sóc un embaixador tridimensional de quelcom invisible que no comença i no acaba. Les extremes emocions se senten lluny com els greus que s’esmunyen al pis de baix quan composo. Els pensaments no ho entenen i desisteixen, s’esmunyen i és desdibuixen en la mar a la que pertanyo, jo i tots els jos que em trobo al carrer.

Vaig recollint troços de mi mateix, que vaig perdre en l’amnèsia cultural i en la sofisticació plastificada que són pares de la simplista visió del tot en la que vaig neixer. No tinc excuses ara que ja recordo. És fàcil oblidar alló que no has sapigut, però un cop encens la llum, la fosca s’amaga corrents als desafortunats angles rectes que accepto com a llar.

Sé que tots els que em parlen son una altra manera de parlar amb mi mateix. Sé que els arbres que abraço son tant vius com jo, tant vius com tot el que mai veuré. Resisteixo la por i m’equivoco. Obro els braços i evoco i invoco la pau que requereix amistat amb totes les parts, que finalment sumen un tot redescobert, cobert de plumes, seda, herba fresca i fusta humida.

Sento que m’esmunyo un cop més com l’aigua que s’adapta al continent i que es converteix en cristal•lí coneixement, transparenta honestedat, fresca creativitat i dinàmic fluir del que ja està cansat de dormir sempre del mateix costat i de ser rígid com un pal trencat, carent de flexibilitat i susceptible de ser oblidat. Sóc aigua i busco un lloc, on la forma que em conté no em limiti en l’espai. Busco tornar d’on vinc i viure aquesta tridimensionalitat com el que és. Una experiència latent de divinitat. La teva, la meva, la nostra veritat, que no deixa de ser-ho per molt que s’hagi enterrat.

Aigua, sento que flueixo entre els meus propis dits. Perdo la forma i em trobo més que mai sense ella. I es que només em perdo quan giro l’esquena a la perspectiva de l’extensió infinita de tot el que és. I es que només em perdo quan confonc les ombres amb fets i les imaginacions amb trets, que atravessen la meva calma eterna; L’únic que sempre he estat i seré, en realitat.

Roger Mercader, Berlin, 12 de Juny de 2009.