adéu

Tanca la porta i, sense mirar res del seu voltant, puja ràpidament les escales de cargol que la porten directe fins la seva habitació on, com un sac de farina, es desploma, sense forces, sobre el llit, quedant-se, així, amb la cara sobre el coixí que esmorteeix el so creat pel seu plor. La mare, que l'ha vist pujar escales amunt amb la mirada perduda, ha deixat passar cinc minuts de relax i ha pujat, també, escales amunt fins l'habitació de la nena; l'ha agafat tendrament pel coll amb els seus braços i ha recolzat la cara de la nena sobre la seva espatlla: "tranquila, no pateixis, d'aquí uns anys ja ni t'enrecordaràs".

Marta

“Vuelve el fauvismo”, “La Vanguardia en la ciudad condal”, “La bestia expone de nuevo”, “Arte que remueve”, “Controversia cool”, “Vuelve la fiera”, “Instinto artístico”, “La garra y el pincel”, “Coherencia animal”, y demás sinsentidos rosáceos apedreando al redil.

Despierto sudado una mañana teniendo conciencia de que tras una vida con el objetivo claro de llegar a bohemio, me dejan serlo tras confesar a una periodista que siempre he creado con los mismos pinceles porque aún no he encontrado una chica que tenga el pelo de mi primera novia.

Bueno ¿qué se puede esperar?, la reportera era castaña.

L'espurna del conflicte

Caminava el batalló sota la pluja en el silenci tintinejant del trotar de les tropes. El company de més a la vora, despitragat, portava el canó apuntant al cel.
-No és bo que t'hi entri aigua.
Va començar a abotonar-se la caçadora.
-A l'arma!
Em vaig quedar dempeus, rodejat de cucs de color caqui que es retorçaven al fang, disparant a les males herbes, escrutant les proximitats inquietament.

Don núm 2

Simplemente se disolvía. No tenía constancia de si mismo y por eso al concretarse era como una hoja de papel virgen incapaz de contar nada que no pudiera escribirse en ese mismo instante. Era una nube de humo blanco. Es por eso que en momentos absurdos, en que se materializaba con suficiente densidad como para agarrar un bolígrafo, trataba de concretar a modo de esbozo las compactas volutas que se dibujaban a si mismas. De esta manera había llenado una decena de libretas de esbozos aerostáticos que no eran más que lo que podría ser el rastro de un caracol babeante. Los dibujos servían sólo para hacer memoria rápidamente de lo que era, cosa cada vez más fácil aunque aún casi imposible, y cobrar visibilidad sólo a partir del propósito.

NINA 23

Ni els anys d'estudis, ni els d'investigació, ni els d'experiència et preparen realment per enfrontar-te a la situació d'estar surant a la deriva pel buit interestel·lar.
Abans que la NINA 23, el transbordador que s'ha esmunyit entre els dits del meu vestit espacial, no fós un punt més a la meva vista, han passat pel meu cap un parell o tres sol·lucions impossibles a la desgràcia, maniobres que si jo fos McGiver haurien arribat a bon port. La meva mort no hauria estat tal si no m'hagués sentit com qui intenta reparar maquinària de rellotge amb guants de boxeig. Hauria pogut fer un petit forat al tratge per tal de ser propel·lit cap a la nau per la força de descompressió de l'interior, o potser no.
De totes maneres, la culpa no ha estat meva si no d'aquell maleït imbècil alemany que tot i estar adientment amarrat a la NINA 23 ha trobat poc protocolari haver de fer ús del seu cordó de seguretat quan jo començava a allunyar-me lentament del transbordador. I també del colló de tècnic que no va ser capaç de comprovar que el sistema de retropropulsió de les motxilles d'excursió en gravetat zero funcionessin correctament abans de donar el vist i plau a l'expedició.
Suposo que el foc dels meus queixals és inútil ara mateix. M'estiro al buit amb una extranya sensació de veloç immobilitat. Acompanyat només per la meva respiració ressonant a llauna dins de la bombolla metàl·lica del tratge, trobo a faltar a gent.
No seria tan tràgic si tingués un parell de dies més. Si em deixessin despedir-me com cal de la meva dona, dels meus amics. Si existeix alguna cosa que regeix el món, dóna'm si us plau una breu oportunitat de sol·lucionar algun error del passat, o de posar la meva llavor al ventre de la meva dona. D'escriure un testament. De no desaparéixer així com així, siguent només una estrella de moltes incisa sota les inicials dels Estats Units a una làpida de marbre negre. Potser, de fet, em conformaria amb rebre, encara que fós ara mateix, una mort plàcida i no l'angoixant asfixia a la que no trigaré gaire a veure'm abocat.
Abans d'haver d'enfrontar-me físicament a la mort, amb la dificultat afegida que imagino que suposarà, racionalment entenc que aquí és on el camí queda tallat. On no em queda gaire més opció que enviar-me a mi mateix com a emissari conciliador, envasat en un buit etern amb cara d'angoixa i en direcció -espero, punt de pol·lució- de trobar-me amb el que sigui que hi hagi a l'altra banda de l'univers.

l'escriptor

El que fa temps, no gaire, havia cregut, per un petit moment, ser un escriptor ara seu davant de la llibreta i s'adona que s'ha acabat tot allò que havia començat amb un alt grau d'intensitat i que, realment, ni se n'ha adonat. Mig desmontat per allò que havia cregut un gran somni (i per dues o tres copes de més) no pot trobar cap tipus de connexió entre el passat i el futur, bàsicament per la gran incertesa i desconeixença d'aquest últim. Aquest somni (com ja l'ha definit abans) se li ha anat de les mans sense adonar-se ni que d'un somnis s'havia tractat. De fet hi reflexiona dos mintus més i encara troba pegues al fet que allò hagi sigut un somni, potser, més aviat, s'ha tractat d'un malson, o un simplement un son (sense la qualitat de somni ni malson). Tot el que li ha passat fins ara, ha anat rodat, o, més ben dit, lligat, però perquè les coses vagin lligades no significa que siguin bones perquè, potser si que després d'una en ve una altra, però cap d'aquestes l'ha portat a un final desitjat ni, menys encara, valorat; totes les accions que han configurat aquest "son" l'han deixat amb un peu a l'estacada i amb la incertesa del futur.

Continua pensant, però, i descobreix que no sap si el fet és que només hagi sigut un "son" o de fet tot va començar com un somni i, en algun moment desconegut per l'escriptor que encara dona voltes al fet del seu passat i el seu futur; s'hagi despertat per caure en un malson que ha capgirat tot allò que havia succeït en un primer moment.

Encara hi reflexiona més (l'escriptor és una persona que dona moltes voltes a les coses) i arriba a la conclusió que el malson és ell, que ha crescut en un son qualsevol i que aquesta qualitat seva de pensar i pensar sobre les coses ha fet que la seva vida es concentrés en una estúpida disertació sobre tot el que ha passat al seu voltant i del qual no ha pres partit, més que en una simple imaginació de fets que l'han portat a ser escriptor i a fer-se protagonista dels seus propis llibres (amagadament).

Aquell que fa temps, no gaire, havia cregut, per un petit moment, ser un escriptor ara s'aixeca de la cadira i es diu que no vol escriure més, no vol ser part d'un món fictici, vol viure en el món de veritat i actuar com ho fa la gent. L'escriptor, que ara, potser per un petit instant, té clar que o ho vol ser (d'escriptor), s'allunya de la taula i obre la porta; la tanca de cop. Torna a la cadira i tanca els ulls. L'escriptor deixa deixa de reflexionar sobre si realment és escriptor o ho vol ser, o ho pot ser; agafa el bolígraf i escriu que fa temps, no gaire, havia cregut, per un petit moment, ser un escriptor i que va seure davant de la llibreta i es va adonar que s'havia acabat tot allò que havia començat amb un alt grau d'intensitat i que, realment, ni se n'havia adonat.

Aigua

Aigua, sento que flueixo entre els meus propis dits. Perdo la forma i em trobo més que mai sense ella. Sento el formigueig de les cèl•lules dins meu i si m’hi esforço diviso molecul•les, atoms i al final, grans onades de vibració que se m’enduen a tot arreu i sempre.

Sóc un embaixador tridimensional de quelcom invisible que no comença i no acaba. Les extremes emocions se senten lluny com els greus que s’esmunyen al pis de baix quan composo. Els pensaments no ho entenen i desisteixen, s’esmunyen i és desdibuixen en la mar a la que pertanyo, jo i tots els jos que em trobo al carrer.

Vaig recollint troços de mi mateix, que vaig perdre en l’amnèsia cultural i en la sofisticació plastificada que són pares de la simplista visió del tot en la que vaig neixer. No tinc excuses ara que ja recordo. És fàcil oblidar alló que no has sapigut, però un cop encens la llum, la fosca s’amaga corrents als desafortunats angles rectes que accepto com a llar.

Sé que tots els que em parlen son una altra manera de parlar amb mi mateix. Sé que els arbres que abraço son tant vius com jo, tant vius com tot el que mai veuré. Resisteixo la por i m’equivoco. Obro els braços i evoco i invoco la pau que requereix amistat amb totes les parts, que finalment sumen un tot redescobert, cobert de plumes, seda, herba fresca i fusta humida.

Sento que m’esmunyo un cop més com l’aigua que s’adapta al continent i que es converteix en cristal•lí coneixement, transparenta honestedat, fresca creativitat i dinàmic fluir del que ja està cansat de dormir sempre del mateix costat i de ser rígid com un pal trencat, carent de flexibilitat i susceptible de ser oblidat. Sóc aigua i busco un lloc, on la forma que em conté no em limiti en l’espai. Busco tornar d’on vinc i viure aquesta tridimensionalitat com el que és. Una experiència latent de divinitat. La teva, la meva, la nostra veritat, que no deixa de ser-ho per molt que s’hagi enterrat.

Aigua, sento que flueixo entre els meus propis dits. Perdo la forma i em trobo més que mai sense ella. I es que només em perdo quan giro l’esquena a la perspectiva de l’extensió infinita de tot el que és. I es que només em perdo quan confonc les ombres amb fets i les imaginacions amb trets, que atravessen la meva calma eterna; L’únic que sempre he estat i seré, en realitat.

Roger Mercader, Berlin, 12 de Juny de 2009.

Tempesta

Mirant per la finestra em sento,
A la sala d'espera d'una manera millor
De viure aquesta tempesta.

Lluny de parets i amb arbres per sostre,
Lluny de protecció per saber-me etern,
Prop de la terra mullada
I els seus perfums conduïts pel vent.

Mirant com mulla la pluja,
Gegants verds i fades florals,
Desitjo veure un llamp,
Que em parli des de dalt.

Lluny de converses fugisseres
Amb gent perduda en els sentits.
Prop de la vida com és viure-la,
Els sentits es fan petits.

Mirant per la finestra sento,
Que ja s'acosta el meu numero
Per que la llum no em faci por.

Marihuana

Trossejo tabac marró,
Potser queda millor amb una mica de verd.
Respiro a pulmó,
Accedeixo a reprogramació.

Moments

La meva saliva es confón
Amb fruits electroquímics al teu cony.

La meva polla s’esmuny lliscant,
T’estic follant.

Crides.

Vols més.

Sinuosa

Sinuosa veritat sota un mar de mil capes
Extranyes, confuses que remouen entranyes.
Ensenyes les armes que amb llum ens regales,
Per fer front a l'il•lusió que sabiament, amagues.

M'agrada

Bonica fada gebrosa regalimant descalça,
La fusta mullada sobre l’herba just tallada,
S’endinsa al despertar de l’infant perdut.
Memòria profana, s’afanya i retorna.

Per dur-nos a casa,
Esborrar la mancança,
I lliurar de la falsa
Presó dels sentits.