16.1.09

Setmana

Fa exactament set dies i vuit hores vaig anar a la meva visita amb el doctor. Ell, molt amablament, em va fer seure en una cadira de pell negre i em va donar un paquet de clinex, sense que jo li donés la menor importància. Em va fer un petit monòleg de la vida que va durar uns vint minuts i després em va donar la notícia: li queda una setmana de vida, bé, ara una setmana menys vint minuts. Vaig agafar els clinex i li vaig tirar pel cap, m’havia robat! A més dels dos-cents euros en probes, m’havia robat vint minuts! Tornant cap a casa el món es capgiraba i es feia immens als meus ulls, m’havia tornat com un nen arrugat, com una pera podrida en l’arbre. Tot eren preguntes, així que vaig decidir buscar respostes en una gran llibreria on tenen de tot. Allà, amb cara trista, em van recomenar la secció d’autoajuda on vaig trobar: “Què fer si saps que et mors en set dies” d’un autor desconegut per a mi. Amb aquest llibre a la mà ja em sentia més recomfortat i em vaig passar els tres següents dies llegint-lo. Em deia que no havia de llençar-me pel camí de la follia, havia de continuar fent la vida normal, la que omple a la persona: anar a treballar, posar-te les sabatilles quan arribes a casa, agafar una cervesa light per controlar la panxa... D’aquesta lectura només en vaig poder treure una conclusió clara: els llibres d’auto-ajuda només serveixen per alimentar als àcars. Anar a treballar? Aquell autor no hi tocava, veure “light”? Amb tot ja havia perdut tres dies. Vaig agafar la jaqueta i vaig sortir esperitat de casa, però la veïna va ser més ràpida. Aquella dona d’uns vuitanta anys amb olleres de pasta i arrugues de silicona em va dir que li sabia greu. Li sabia greu? Com ho podia saber ella, si jo encara no havia dit res a ningú? No sé de què em vaig esperverar, jo sempre he sigut dels que creu en els poders de les veines per descobrir les trames més ocultes possibles. Així que em va tenir fins que es feu fosc parlant amb ella, del seu difunt marit, del periquito que es morí la setmana passada i de que n’és de trista la vida. Per un estrany miracle de la naturalesa la dona callà sobtadament i em tanca fora de casa seva. Vaig anar al bar de la cantonada, on encara no havia entrat mai (mai m’havia agradat l’alcohol) i em vaig demanar un doble wiskhy, la única beguda que coneixia. Em vaig aguantar fins al quart, llavors no vaig poder més i ho vaig deixar anar tot per sobre la barra. El cambrer, molest, em feu fora. Dels dos següents dies no en recordo gaire res, només imatges borroses de noies nues, de nois nus, llums de colors, pastilles fluorescents, animals xerrameques... tampoc vaig voler forçar la memòria no fos cas que em morís de l’espant. Ja era al sisè dia, el dia de la necessitat de redempció. Em venien al cap successos dels quals jo era el culpable i mai ningú ho havia sapigut. Vaig agafar l’agenda telefònica i vaig començar amb l’Oriol. No l’Oriol no que ja s’ho mereixia, amb en JosepAntoni, no aquest tampoc... el tenia! Comencí amb en Joan Manel, em va agafar el telèfon aparentment content de sentir la meva veu i li vaig confessar tot: havia sigut jo qui, als deu anys m’havia deixat la gàvia del seu canari oberta i, així, havia provocat el seu atropellament. Quan em va perdonar em vaig sentir més bé. Vaig continuar amb una llista massa llarga per a ser explicada de crims que les meves mans havien causat. Vaig acabar de nit i degut al meu cansament vaig preferir anar a dormir i preparar-me pel demà, el dia.

Així que ha cantat el primer gall m’he aixecat i després d’afeitar-me i dutxar-me, m’he posat el trajo més maco de l’armari, un de tall italia amb ratlleta fina, elegant, però modern; acompanyat d’una corbata taronja i unes sabates de xarol negre. He encès vuitanta-dues espelmes: la meva edat multiplicada per set dies de vida i dividida per tres (perquè no tenia tantes espelmes); i m’he estirat a terra mirant el sostre i esperant que arribés l’hora marcada. M’he quedat adormit i m’he despertat amb el telèfon. Era el doctor que em preguntava si ja m’havia mort, no m’he mort, doncs no ho fagis perquè ens hem equivocat, no t’has de morir. Però ja ha sigut massa tard, les espelmes han encès el mantell blanc de sobre la taula i aquesta ha pres foc, en un instant ha estat tot l’edifici en flames i jo he sigut transportat en aquesta comisaria de policies on m’heu dit que escrigui exactament el que ha passat.

11.1.09

taller 01!

Aquestes són les meves propostes. Encara no tinc suicidis :/

CRÍMENES

Quería dar el gran salto, decía. Yo sólo le di un empujoncito.

Llamándose Eutanasio...

Se metió debajo de mi coche. Saqué la cabeza por la ventanilla para preguntar si estaba bien, pero en lugar de contestarme soltó unos reniegos incomprensibles en voz baja. Me pareció tan maleducado que no pude evitar dar marcha atrás.

EPITAFIOS

Del enterrador. Cuidado con el hoyo.

Del exigente. Dije petunias.

Del programador.

Explosión vital

Había empezado con un día de derrota y ya hacía cuatro años que cedía ante la vida. Dos años y medio desde que su padre había muerto. Los primeros días valoró la posibilidad de enfrentarse de nuevo a ella, pero se fue olvidando de eso a medida que se convertía en un hikikomori más, por miedo a ser un hikikomori más.
A diario, en la pequeña celda de su habitación dejaba pasar las horas con actitud mortecina. Dormía por el día mientras varios aparatos de vhs enregistraban la sesgada realidad que ofrecían los canales de televisión. Por la noche despegaba la cabeza de la almohada y comía parte de lo que su madre, ya anciana, le había dejado al lado de la puerta; entretanto sus ojos rasgados conectaban ilusoriamente con la vida, con cierto retraso y tras el amparo del mando a distancia.
Un día no hubo comida. Llamó a su madre pero nadie contestó. Dio sus dos primeros pasos fuera de la habitación con obligada valentía y le pareció que ya nunca más podría dejar de darlos.

9.1.09

Implosión vital

Ver mundo era su vida. Su ser insaciable le empujaba a ello. Pese a su edad, ya había captado la intensidad especiada de los olores y las gentes del medio oriente, se había levantado bajo el cielo multicolor de las madrugadas islandesas y había masticado su aire fresco; conocía el enorme corazón de África y de sus filosofías naturalistas, así como el de la India y el poderoso estoicismo de sus habitantes. Podía constatar las extrañezas de la fauna australiana y jactarse de conocer sus paraísos desiertos. Había recorrido desde la crudeza original de Alaska hasta la misma alma de Gaia en la vigorosa e implacable amazonia.
Un día, hojeando viejos álbumes, le pareció que su vida era sólo el cómputo de sus huidas de ésta.

4.1.09

Me voy, viento...

“Me voy, viento, porque ya no me escuchas.
¿Y tú, luna? ¿Me has oído alguna vez?
¿Y vosotras nubes? ¡No huyáis, no!
Estrellas, de verdad, brilláis como mentiras.

Me voy, viento, a una tierra árida,
a la llana imposible, por el camino angosto.
¿Luna? Sé que aquí sólo hay una;
encontraré otra de color azul,
porque tú, siendo blanca, no eras pura.
─¿Quizás no eras blanca…?─.

Me voy, viento, porque el aguacero de esta noche
ha escondido el cantar de la luna,
sí, la que de tan hermosa se ha vuelto insípida.
Me voy, viento, a correr con el aire suave,
¡espérame, brisa!”



Samantha, 28 Diciembre de 2011.
PD: Sigo con el librito de "Samantha"... Este es un capitulito parentético. Va después de aquel de las burbujas que colgué.

3.1.09

Punt i coma

En Carles amb prou feines podia mantenir l'esforç de tenir l'Helena a casa. Ja duia set mesos treballant en petits projectes que anava pescant, invertint-hi hores a casa després de la seva jornada habitual a l'oficina. Tenir la infermera a casa aquelles vuit hores en què ell no hi era el desgastava no només econòmicament. Veure-la, immòbil, intubada amb la glucosa, el desanimava una mica més. No era sino per alguns records gravats a la seva memòria que cada dia es calçava la vida a l'espatlla per seguir empenyent.
Recordava una nit d'estiu que es van passar parlant i fent l'amor. De costat, ella el mirava i ell la resseguia amb els dits. Havien anat inflant el seu univers fins a ser-ne els amos inapel·lables. Ell va somriure quan ella va dir-ho en veu alta: podien aconseguir el que volguessin. Ja a trenc d'alba es van adormir en un petó. Als seus somnis, la va veure caminar a la vora del mar amb els pantalons arromangats i les sandàlies a una mà, ell anava també descalç per la sorra humida. Es va veure a si mateix arrencar a córrer per esquitxar-la amb les gambades i entrar a l'aigua fins als genolls. Ella s'hi va acostar i van anar entrant-hi a estrabades, vestits. Van estar jugant, mentre la roba surava, fins a l'hora de pondre's el sol. Quan sortien de l'aigua, per culpa del vent malgirat van haver de correr al recer d'una barca tombada. Se'ls va fer fosc. Tenien la roba humida i començaven a agafar fred. Ella tremolava. Tenia les puntes dels cabells encara molles. Li va donar un petó a la galta. Ell se la mirava quan es va posar d'empeus i es va treure la roba mentre donava algunes passes. Va mirar enrere somrient, va convidar-lo amb la mà. L'aigua era negra amb fils d'escuma. S'hi va mullar els peus i ell es va aixecar, sense dir res, per seguir-li el joc. Es van mirar llargament i ella s'hi va capbussar. Ell es va atançar a l'aigua i en notar-la freda sota els peus va aturar-se. Es va veure a la vora del mar, quiet, atemorit davant la fosca enormitat; ella s'allunyava nedant, girant-se a estones, fins a desaparéixer en el negre.
Va aconseguir el que va voler per primer cop. I això feia al Carles, en el fons, inesgotable. No es deixava ni tan sols preguntar-se el perquè, qui era ell per dubtar que l'Helena sortiria del coma auto-induït.

2.1.09

A-bocajarro

video

Mientras creábamos portadas para la edición del número 1 de la revista del blog hay quien se entretenía haciendo fotos a tipos móviles. Ésta es una pequeña muestra con escasas pretensiones, a bocajarro.

Sr. Bocajarro Dixit