Terra movedissa

Tinc alguna cosa metàl·lica davant la cara. Cada cop que expiro, amb la punta del nas noto com s'hi adhereix el vaf. No sé què és perquè altres moltes coses s'hi amunteguen al voltant i no hi ha llum. Hauria de saber-ne alguna cosa més. Moc amb dificultat el braç, fent que aquest estrany univers que m'envolta es recol·loqui sorollosament. Els meus dits acaronen el buit i el meu cap genera la gravetat. Aparto el mig metre d'andròmines sota el que em trobo. M'incorporo. Fins on m'arriba la vista només hi ha un immens escampall d'objectes diversos, amb una superfície bastant enrasada que només pertorba el rastre de la meva espècie de resurrecció. Esbufego de cansament tan sols de pensar en com de lluny queda el que sigui que hi ha més enllà, i trio una direcció. Potser la menys fressada, la que em sembla més groga, o vermella; una com qualsevol. Em desequilibro quan, sota el primer pas, cruixeixen les varilles de vímet d'un globus de paper, que s'estripa. M'afermo. Em passa pel cap la opció de modificar el rumb que acabo de triar: no vull trepitjar res més. Viro uns quants graus però el panorama és similar. Faig un altre pas i peu a alguna cosa que trontolla. Malgrat haver de ser un pas amb cura, suportarà el meu pes. En faig un altre i alguna cosa espetega al terra. No vull mirar, si sé què és potser em sabrà greu. L'horitzó segueix inalterat. Un segon i camino. La meva marxa genera un soroll buit, com d'entrexocar de cranis.

Sense títol

Ceniza en la piel,
cera en los labios,
un murmullo a las estrellas.

Amarga la miel
de tus ojos incautos,
un suspiro a las estrellas.

sense

Aquest ja fa massa temps que estava amagat en una llibreta:

Una a una baixen en una acceleració constant de 9,8, deixant de banda forces de fregament del tot incertes. Descendeixen fins a topar contra una superfície la densitat de la qual les supera en escreix; i exploten. Es fonen en mil espurnes pluridireccionals que es converteixen en insignificancies en comparació del factor inicial.

Curiós. Aquesta podria ésser la descripció de gotes caient, descendint del paradís fins al món terrenal, modificant el seu estat dicí a la seva trista mort. Curiós. Si, aquesta podria ésser la descripció de gotes salades descendint per una galta envermellida que les deixa lliscar indiferentment fins a trobar-se en el seu final on modifiquen el seu estat de tristesa a un simple H2O.

Cama esquerra

La cama esquerra et comença a fer mal. Saps que no la tornaràs a tenir com sempre. Saps que no la podràs tornar a fer servir. Aniràs en una cadira de rodes, i faràs exercisis per enfortir l’altre cama. De tant en tant fins i tot podràs arribar a caminar normal aguantat per un metge. Al cap d’un temps et treuran la cadira i sabràs que no tens més opció a acostumar-te a aquesta nova situació. Agafaràs un bastó, de fusta resistent, i podràs caminar, quasi amb tota naturalitat. De vegades, en alguns moments quasi no t’adonaràs que et falla la cama. Tot i això, sempre la recordaràs en els millors moments, sobretot això, recorda-la sempre com una imatge de la millor part d’aquell període.

Potser no és la cama esquerra, però la cadira de rodes es deixa aviat.

Ser en societat

Sóc sord. Sord i mut. És a dir, no em puc comunicar amb ningú pel camp sonor. Encara més, no sé què són els sons. Quina vida més dura em diuen alguns. D’altres em miren fent gestos amb les mans i se’ls hi entristeixen els ulls. No ho entenc, creuen que allò que tenen és el millor. Que la seva vida és perfecta. “Pobret”, pensen alguns. Jo penso, pobres ignorants que no conèixen la felicitat dels silèncis i omplen l’aire de sons per no reconèixer la seva autèntica por al shhh...

Sóc un indigent. Un indigent poc “arreglat”. És a dir, no tinc casa ni lloc on passar la nit. Encara més, a vegades em costa trobar sopar. La gent pel carrer em mira amb cara de fàstic. Em veuen distant i desgraciat. A algú, fins i tot, li sap greu que jo hagi de viure pel carrer. No ho entenc, creuen que allò que tenen és el millor. Que la seva vida és perfecta. “Si pogués viure com tothom” pensen alguns. Jo penso, pobres aquells que es mouen com robots amunt i avall al ritme patètic d’una societat dictatorial, que han de fer mans i mànigues per comprar un cotxe d’envejar. Que només vegin el camí imposat per algú...

Sóc...