Fa exactament set dies i vuit hores vaig anar a la meva visita amb el doctor. Ell, molt amablament, em va fer seure en una cadira de pell negre i em va donar un paquet de clinex, sense que jo li donés la menor importància. Em va fer un petit monòleg de la vida que va durar uns vint minuts i després em va donar la notícia: li queda una setmana de vida, bé, ara una setmana menys vint minuts. Vaig agafar els clinex i li vaig tirar pel cap, m’havia robat! A més dels dos-cents euros en probes, m’havia robat vint minuts! Tornant cap a casa el món es capgiraba i es feia immens als meus ulls, m’havia tornat com un nen arrugat, com una pera podrida en l’arbre. Tot eren preguntes, així que vaig decidir buscar respostes en una gran llibreria on tenen de tot. Allà, amb cara trista, em van recomenar la secció d’autoajuda on vaig trobar: “Què fer si saps que et mors en set dies” d’un autor desconegut per a mi. Amb aquest llibre a la mà ja em sentia més recomfortat i em vaig passar els tres següents dies llegint-lo. Em deia que no havia de llençar-me pel camí de la follia, havia de continuar fent la vida normal, la que omple a la persona: anar a treballar, posar-te les sabatilles quan arribes a casa, agafar una cervesa light per controlar la panxa... D’aquesta lectura només en vaig poder treure una conclusió clara: els llibres d’auto-ajuda només serveixen per alimentar als àcars. Anar a treballar? Aquell autor no hi tocava, veure “light”? Amb tot ja havia perdut tres dies. Vaig agafar la jaqueta i vaig sortir esperitat de casa, però la veïna va ser més ràpida. Aquella dona d’uns vuitanta anys amb olleres de pasta i arrugues de silicona em va dir que li sabia greu. Li sabia greu? Com ho podia saber ella, si jo encara no havia dit res a ningú? No sé de què em vaig esperverar, jo sempre he sigut dels que creu en els poders de les veines per descobrir les trames més ocultes possibles. Així que em va tenir fins que es feu fosc parlant amb ella, del seu difunt marit, del periquito que es morí la setmana passada i de que n’és de trista la vida. Per un estrany miracle de la naturalesa la dona callà sobtadament i em tanca fora de casa seva. Vaig anar al bar de la cantonada, on encara no havia entrat mai (mai m’havia agradat l’alcohol) i em vaig demanar un doble wiskhy, la única beguda que coneixia. Em vaig aguantar fins al quart, llavors no vaig poder més i ho vaig deixar anar tot per sobre la barra. El cambrer, molest, em feu fora. Dels dos següents dies no en recordo gaire res, només imatges borroses de noies nues, de nois nus, llums de colors, pastilles fluorescents, animals xerrameques... tampoc vaig voler forçar la memòria no fos cas que em morís de l’espant. Ja era al sisè dia, el dia de la necessitat de redempció. Em venien al cap successos dels quals jo era el culpable i mai ningú ho havia sapigut. Vaig agafar l’agenda telefònica i vaig començar amb l’Oriol. No l’Oriol no que ja s’ho mereixia, amb en JosepAntoni, no aquest tampoc... el tenia! Comencí amb en Joan Manel, em va agafar el telèfon aparentment content de sentir la meva veu i li vaig confessar tot: havia sigut jo qui, als deu anys m’havia deixat la gàvia del seu canari oberta i, així, havia provocat el seu atropellament. Quan em va perdonar em vaig sentir més bé. Vaig continuar amb una llista massa llarga per a ser explicada de crims que les meves mans havien causat. Vaig acabar de nit i degut al meu cansament vaig preferir anar a dormir i preparar-me pel demà, el dia.
Així que ha cantat el primer gall m’he aixecat i després d’afeitar-me i dutxar-me, m’he posat el trajo més maco de l’armari, un de tall italia amb ratlleta fina, elegant, però modern; acompanyat d’una corbata taronja i unes sabates de xarol negre. He encès vuitanta-dues espelmes: la meva edat multiplicada per set dies de vida i dividida per tres (perquè no tenia tantes espelmes); i m’he estirat a terra mirant el sostre i esperant que arribés l’hora marcada. M’he quedat adormit i m’he despertat amb el telèfon. Era el doctor que em preguntava si ja m’havia mort, no m’he mort, doncs no ho fagis perquè ens hem equivocat, no t’has de morir. Però ja ha sigut massa tard, les espelmes han encès el mantell blanc de sobre la taula i aquesta ha pres foc, en un instant ha estat tot l’edifici en flames i jo he sigut transportat en aquesta comisaria de policies on m’heu dit que escrigui exactament el que ha passat.
Entradas
