20.5.08

Esclat

M'agradaria sentir-me així durant més moments a la meva vida, saber que puc caure d'esquenes i que les mans d'algú... (d'Ell) m'agafaràn abans de que caigui a terra i em trenqui...


Esclat


Un esclat d'emocions em posseix
No ho puc evitar, que he de fer?
Perdo l'equilibri, no em queda cap eix
em perdo al meu propi savoir faire.

Encara em cauen llàgrimes sensitives
només puc, humilment, reconeixer
que quan em mires em captives
la por marxa, em deixa creixer
amagada entre caricies furtives.

17.5.08

confessió d'escriptor

continuu intentant entendre la poesia...

Confessió d’escriptor


El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Res, no dir res, caure en l’engany
D’aquell qui parla explicant
I explicant
Narrant flirts incerts
Flirts que no existeixen!
Ell ho sap, malgrat això,
HO EXPLICA!

El full en blanc em fa por.
Temo esciure quatre paraules
O deu mil o cent mil i…
Explicar massa, auto-definir-me
Tot i que sóc indefinible,
Contestar les preguntes inquestionables.
Perdre el nord i divagar perdut
I escriure menys del que explico,
Pecar de sintetització i fer-me…
Fer-me escuet, faltat d’interès.
NO ENTENC!

El full en blanc em fa por.
Per això sempre l’omplo.

14.5.08

Fugir

Vull fugir de mi
mirar amb altres ulls
deixar enrera la desconfiança
la rabia, el dolor
i l'absurda anyorança
de la infantesa perduda

Vull fugir de mi
viure sense orgulls
plena d'una nova esperança
sense ira ni rencor
deixar enrera la venjança
que em fa viure perduda.

Vull fugir de mi,
per trobar-me.

12.5.08

esbós o inici d'alguna cosa

suposo, albert, que el fet que escrivim aquí és prou com per mostrar la nostra inseguretat (i no contemplo la part negativa del seu significat).
és difícil posar els límits entre el monòleg amb resposta i el diàleg esqüet, però a mi em sembla que les entrades del blog funcionen més com el primer i haurien de ser com a mínim més del segon.
m'agradaria ser rebatut, un cop i un altre fins a quedar sense alè. sentir que sóc massa exigent, que em posen la mà a la cara.
no escric perque vulgui ser escriptor.

-Crec que ens hem conegut en un mal moment.
Jo em mossegava el llavi i portava el cap i el que hi conté d'una banda a l'altra.
-N'és un, oi? És aquest moment -somrient, satisfeta d'haver-se avançat al que jo diria o de saber que hi coincidiria. Cada cop es reia menys de les meves respostes lapidàries, ens en reiem menys.
Escrivia i pensava moltes coses, però una de les que li havia arribat a dir n'hi parlava: ara se sentia acotxada pel que jo creia que era la meva complexitat.
Llavors va enumerar les raons que es donava a sí mateixa per convencer-se. Dubtant, com si s'anés fent partícep dels meus pensaments a mesura que parlava.
Acceptar les seves pors, o entendre com es manifestaven, se'm donava bé, espontàniament. Això la feia caure en espiral cap a mi.
-Què et diu el Nil? -buscava recolzament. Estava ferida i demanava sal.
-Que perdo el temps. -un gra massa, ho deia l'estupefacció envers la meva sinceritat- Però jo li explico per què no. -bufant la que estava de més.
Em mirava de ben aprop. Un petó suau, dialogant, de tendresa sinèrgica.
Ni massa d'hora per no semblar precipitat, abandonant els seus llavis; ni massa tard per no perdre significat:
-Si això és perdre el temps, llavors teniu raó.
I els seus ulls deien que havia entès a la perfecció la manera que havien sortit triades les paraules de la meva boca. Se li veia a la cara el moviment d'estómac que acompanya l'acceleració que suposa donar una altra volta infinitessimal a l'espiral.






11.5.08

mite de la caverna (reescriptura

“sou uns titelles absorts. uns tanoques embaucats pel no-res. el motor central d'una societat paradigmàtica. sou blasfems, arrogants, hipòcrites, petja curts, ignorants, carallots i malalts mentals. sou tot allò que es necessita per crear masses indestructibles de creences il·luminades i poques paraules. que no us n'adoneu? feu rumbs incerts a diari, sense saber quan vau començar ni el perquè. ja teniu resposta, teniu un punt extern que us explica, ja podeu riure i creure la mediatització d'una història.
sou simples, no us adoneu que us enganya? camineu inconcients i us aferreu a ella amb dos peus creient que us estima i us transporta, creient que us canvia de lloc sense esforç. MENTIDA. només us maltracte, se'n riu de vosaltres entre les seves reixes, cada esglaó metàlic un petit insult cap a la vostra persona. pobres il·lusos. us voldria tenir víctimes per sempre més de les seves dents, menjar-vos: començant pels peus fins arribar a l'extrem de l'últim cabell. tranquils, tot pot tenir solució encara, jo l'he trobat. tots tenim un altre camí, just al costat, només un petit esforç per deixar de ser l'esclau que ets. jo ja he escollit."