L'ànima

Gràcies nois, per fer-me un forat a aquest espai.
A veure que us semblen les meves paranoies... :)

L'ànima.

se'm cau l'anima a trossos
al saber que no hi ets
em falta l'aire i em tremolen els ossos.

Per pasar el temps empenyo parets
I els musculs es transformen minuciosos,
en vidres de gel, trencats i freds.

Ja no som aquells nens pecaminosos,
Però és primavera, els arbres son verds
encara podem sortir, i menjar dolços.

Teleforisme 3

entendre error com subjectivitat -!- estimar -!-

Astronímia

Hmm... no volia pujar aquest text però l'últim de l'albert no sé per què m'hi ha fet pensar. Us el deixo.

Les persones som com les estrelles. Els humans som petits universos.
Un dia, per casualitat o causalitat, fortuitament o no dues partícules s'uneixen. Aquí comença una protoestrella en una fase molt prematura que començarà a assumir tot el que l'envolti i que, per tamany, pugui assumir. Si resulta que aquest petit corpuscle és el més gran del seu món més proper, esdevindrà un astre, si no, serà engolit i tindrà només existència com a part d'una cosa superior, de la que provablement no en tindrà mai ni constància.
La nostra petita pedra seguirà girant i aglutinant més i més matèria de la seva vora, essent en cada moment tot el que cadascuna de les engrunes endrapades.
I un dia, quan ja no hi ha un bon àpat, quan la seva panxa és tan plena que la pols interestelar no la satisfà, mira l'univers. Estudia les opcions i es compara, perquè és l'única manera que té de valorar, i se sent petita, insignificant. S'encèn.
Assolida doncs el que serà l'essència, va cremant i engrandint-se, la combustió d'ella mateixa es converteix en l'únic que la fa créixer, créixer en l'únic que la fa viure.
Per últim, després de molt de temps de viure, de créixer il·luminant la seva petita parcel·la d'univers, en funció de tot el que va assimilar durant la seva primera època, de com de ràpida o d'ordenada és la combustió de la seva vida, de si genera una veritable supernova o no, l'estrella esdevé un punt al cel o res.
Una petita pedra fosca que ha mort perquè no té res més a dir, perquè només pensava en crèixer; o una estrella blanca, petita però refulgent, que accepta la seva condició d'insignificant en el transcurs del temps, però que es nega a donar-se per vençuda i que ofereix la seva petita aportació a la resta d'estrelles que estan per néixer, per guiar-les si alguna es decideix a mirar al firmament i prendre exemple.

Fonaments educatius en societat

El primer dia arriben els tres nens (el nom dels quals careix de total importància pel que els anomenarem A, B i C) de 6 anys i a cadascú se'ls mana una feina. Els tres la compleixen en escreix pel que, com a premi, se'ls gratifica amb una piruleta. El següent dia succeeix exactament el mateix, el tercer igual i el quart, però al cinquè dia un d'ells, l'A, es mostre insatifet amb la tasca que se li ha otorgat i no la compleix. L'educador, però, gratifica per igual el seu incompliment del manament que el compliment dels altres dos. El sisè dia tots compleixen. El setè dia l'A torna a estar desconforme amb l'activitatm, però igualment se li continua donant la piruleta de sempre. El quincè dia ni l'A ni el B fan cap de les feines que se'ls mana, en C, però, carrega amb la feina d'ambdues persones, fent, així, esgotadora l'activitat diària. El vintè dia continuen rebent tots tres una piruleta i és només en C qui compleix el tracte.

Deu anys més tard en C treballa en una gran empresa col·locant bastonets als carmels que surten d'una màquina. L'A i en B se'l miren, paren la mà i cobren els beneficis de l'empresa.

L'amor. El meu primer gran amor.

"Provant, provant, u-dos-tres."

>> Ja desde ben petita era una mica puta. Al parvulari es comportava, però sempre que podia s’acostava a la finestreta del lavabo dels nens a tafanejar i, fins i tot, recordo que algún cop va entrar a dins del vestuari d’educació física per mirar-nos d’aprop les titoles. Amb set anyets no entenia ni sabia exactament què tenia sota la bata amb fines ratlles verticals de color rosa, però del que estava segur era que no tenia cap pèl on jo tampoc en tenia i que, al cap i a la fi, tenia alguna cosa diferent amagada.
Aquella mateixa curiositat que tenia ella, la tenia jo també, però ella, observava de manera evident, ja fos per curiositat o pel simple fet d’investigar, com fem tots aquells qui no tenim germans ni germanes.
Allò que de debò la va fer important a la meva vida pocs anys després, va passar en aquelles colònies de març al Brull (un petit poble proper al Montseny).
Estirats tots dos a dalt d’una llitera amb molles malmeses (que grunyíen fent “nygui-nyaga”) i amb la companyia de la tènue llum d’una finestra engabiada, ja en teníem suficient amb el que havíem vist a les pel·lícules per fer d’aquell instant un moment memorable per a les nostres vides. La seva veu era encara més dolça a escassos centímetres de la meva orella, o així m’ho semblava a mi. D’aquesta manera, xiuxuejant-nos paraules que no porten enlloc i tan sols són pròpies d’infants que intenten imitar als pares, amb picaresca i innocència, dos mots tan distants com compenetrables, vam arribar a donar-nos petons, molts petons, tants com vam saber i poder. Alguns, fins i tot amb llengua, saborejant per primera vegada la saliva d’una noia. Era màgic sentir aquella curiositat pel sexe contrari, saber què amagàven les calcetes de la Mafalda i els calçotets de l’heroi de les sèries animades del moment (els meus eren de les “fabuloses Tortugues Ninja”).
En un dels meus intrèpids i a la vegada tímids intents de treure-li la samarreta descolorida de la Minnie, uns petits mugrons rosats van sortir a la llum i la seva voluptuositat era més relevant que la dels propis pits.
De sobte, en sentir passos accelerats, probablement els de la monitora d’activitats, no vaig dubtar en tornar-li a posar la samarreta, com vaig saber.
Vaig saborejar el plaer en uns curts però intensos minuts. Per als dos, va ser el principi d’una relació. Una relació de nens, evidentment. D’aquelles que quan la tieta o la veïna et pregunten si tens novia a l’escola li dius, content, que “sí”. Ens vèiem sovint, de fet, cada dia. Mai, però, vam saber cercar el lloc per consumar el nostre amor. Ni tant sols ens atreviem a petonejar-nos quan jugàvem al ‘conejo de la suerte’.

Els anys van passar i, en anar cadascún a un institut diferent vam perdre relació. La relació. De tant en tant la veia pel barri, sempre agafada de la mà d’un xicot diferent. I amb la mateixa faldilla. Jo, en veure-la, apartava la vista fins que tots dos passàvem de llarg.
Encara recordo amb exactitud, com quan et volta una imatge pel subconscient, els seus mugrons rosats sota la tènue llum d’una petita finestra engabiada, quan follo amb la meva dona. Seguiran tan rosadets com abans?

No vull tornar a pensar en ella mai més.