no entenc la poesia...
Poema apoteòsic de la apoteòsica sortida del meu gran gra
De tots un gra massa,
si més no un gra més,
de puç puç i un pulsim de greix,
blanc i malèfic com la sang del personal.
Sol de ben segur que millor,
acompanyat d’un gra més,
ja res és com era ni serà
allò que havia estat.
Llunàtics que donen voltes
per https, on, entre píxels,
distingeixen el mugro d’una menor,
aixequen la faldilla amb un clic.
Polítics que han oblidat el seu servei,
el pensament és difícil,
tot seria molt, molt més fàcil,
sense aquest gran gra.
Chup chup chup em fa la mossa
que per 20 euros es baixa les calces,
per descobrir-me el seu interior...
el seu pitjor jo, becs quina angúnia.
Dos, tres ampolles més,
que a la festa tot hi val,
ara per tu ara per mi,
i no val això de no puc més.
Ara de gas, ara de vichy,
pero no catalàn por favor!
que la veu el contamina,
i fa podor a gra sofreixit.
D’un gra més ja li fa cua,
ara es perllonga per tot allò
que en podriem anomenar
“home”.
Al vi pa i al pa vi,
que a l’ull ja li ha tocat la dent,
i les cadires fugen corrents.
churupchupcup.
Una mosca borinera,
en mig del plat de macarrons,
un gram de xocolata,
per un gra més!
El gran gra de més,
es va desgranar i en va fer una flor,
rosa blanca de punxes vermelles,
i de bon grat el gran gra ja no hi és.
30.3.08
28.3.08
24.3.08
Pensé en escribir
Un buen día, años más tarde, me dispuse a escribir desde mi nueva estancia de alquiler, pero ni siquiera sabía cómo emprender el viaje. Cansada de esperar, la antigua silla de ruedas que soportaba mis ochenta y tantos kilos me vaciló y se rompió. Exaltada me levanté del suelo (pues caí torpemente) y me acomodé diligente, con los brazos cruzados, mirando por la ventana de la que hasta entonces no había visto más allá de los cristales.
Observando el carrer Provença comprendí que hay que aprender a recrearse, a llorar y a sonreír a la vez por todas aquellas cosas que sólo con observarlas fulguran e irradian tentativas que ni el respetable paso de los años borrará. Los minutos pasaban de manera intencionada y desafiante ante un ensordecedor movimiento de vehículos que escupían gases malolientes, ante la abrumadora incomunicación con las gentes que corrían enfurecidas por llegar tarde a trabajar.
Absorbiendo el aroma de ese placentero momento y enganchándome a ese gustoso relámpago de tregua conmigo misma, volví a pensar en que tenía que empezar a escribir, pero no sabía aún por dónde emprender el viaje.
17.3.08
13.3.08
2n
Hola? Hi ha algú en aquest bloc?? Bé, veient que ningú dona senyals de vida he decidit tornar a escriure jo mateix... Aquest, així com l'altre, també és una primera escriptura. Espero aconseguir el meu propòsit, fer reflexionar una mica sobre aquest tema. Us heu adonat que diuen coses més lúcides les persones de l'anunci d'aquarius que moltes altres persones "sanes"?
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
La lucidesa de la bogeria
Va agafar el ganivet de mànec marró. Se'l va acostar, va fregar suaument fins a fer un tall profund. Cridava d'agonia, més que pel dolor, per l'agonia de veure el seu sexe inert encara per terra. La sang li embrutava els pantalons, li destenyia fins arribar a la sola de la sabata. Sabent que en poc temps el dolor es convertiria en una son profunda provocada per la falta de sang, va continuar agafant el ganivet i se'l va arrambar a la orella i en moviment serrant va aconseguir reunir forces i coratge per arrencar-se la orella dreta, agafar-la i llençar-la tant lluny com va poder. A poc a poc notava que les forces li minvaven i que tot es difuminava en un únic to dessaturat. Per això amb un últim punt va agafar el ganivet i es va arrencar l'ull dret. Ja res li quedava i res li mancava. En arribar la policia només un tou de sang, ossos, carn, un ganivet i una carta sobre la taula.
“Em direu boig, sortiré a les notícies de nit, la vostra boca s'omplirà de protestes en contra de tal pensament. I vosaltres? Vosaltres que heu vist el meu sexe passejant-se pel vostre cap, la meva sang brollar de les vostres entranyes, vosaltres que heu sigut capaços d'imaginar la meva orella entre els meus dits, bruta i empastifada del líquid dens que en queia, vosaltres que tot i poder evitar el vostre patiment heu arribat fins aquí. Podeu dir-me boig, però això prefereixo abans que ser com tothom.”
Al telenotícies de nit van informar d'un suïcidi d'un maníac depressiu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
