Primer

Aquest és un bloc per dir tot allò que penseu sobre literatura i/o disseny! Tothom pot escriure i penjar els seus contes/articles i opinar de manera constructiva sobre qualsevol escrit dels altres.

Jo començaré posant un petit conte. Heu de tenir en present que és una primera escriptura ràpida i tant els temps verbals com l'ús de pimera i tercera persona cauen per tot arreu. Però crec que deixant de banda aquests detalls que s'han d'arreglar, es pot criticar (de manera compasiva i constructiva).

Viatge (provisional)

Dues mudes, unes sabates fosques, la perruca i la pistola. Des que el diable en persona li va dir que comencés a fer la maleta no ha deixat de donar voltes a què ha de donar més valor i emportar-se. Va buscar la maleta més gran que tenia, però degut a que en la separació del seu darrer matrimoni la pertanyensa de totes les posesions comunes van passar a ser propietat d’ella, ell es va quedar sense absolutament res. La maleta que va trobar més voluminosa fou la que li havia regalat sa mare en el seu dotzè aniversari. Una muda, les sabates de fer esport, la pistola i la nina inflable. No ho tenia del tot clar. Per a ell anar a l’infern era anar al no res, no acabava d’entendre perquè collons havia de fer la maleta. Si era com a totes les pel·lícules l’havien representat, potser el més encertat seria portar una crema solar i unes olleres de sol, amb aquells ulls clars que ell té. Però, i si, pel contrari, l’infern era un lloc fred i deixat? Ningú ho podia haver representat amb total exactitut ja que ningú n’ha tornat mai d’allà baix. O potser és a dalt i el paradís està a baix? A fi de comptes tant era, la importància de tot plegat no requeia en els elements constituients de la maleta, si no, més aviat, en el fet de la seva mort. Com passaria? Tenia molts números per a ser assasinat per la nova parella de la seva dona. Amb els frens tallats, o amb un ganivet de cuina ben esmolat. Quan? Si li havien dit que fes la maleta, allò havia de passar aviat. La solució seria ben sencilla, quedant-se tancat a casa res no li podia passar. Era capaç d’enganyar a la mort, allò que tants havien probat i ningú ho havia aconseguit anteriorment. Era inútil, hores d’ara, fer la maleta quan sabia del cert que no hauria de marxar.

Tres dies i res. Fins quan m’havia de quedar a casa? Qui sap si el destí s’espera fins a la seva gran oportunitat i llavors és quan realment actua. Potser fora el temps s’havia deturat esperant la meva gran aparició en escena. Era estrany, en tres dies ningú m’havia trobat en falta. Cert que no sóc persona de grans amistats, però ni tant sols m’havien reclamat de la feina, potser es que veritablement ja no tenia feina. Tot m’havia estat près des del moment en que vaig negar la meva mort i em vaig recloure estoic a casa. Cert era que no m’havia hagut de preocupar severament per la maleta que tants maldecaps m’havia portat.

Sis dies. No tenia solució. Havia de sortir d’aquell cau. Ja no tenia aliments, s’ho havia administrat tant bé com havia pogut, però la nevera s’havia buidat i en l’armari de les galetes sols i quedava la pols. Amb la perruca al cap i la pistola a la butxaca va obrir la porta i va divisar la llum per el pati de llum de l’escala. Sis pisos a peu, la porta metàlica sempre oberta, un diari a terra tot seguia el seu ritme, el món no havia parat. Ell era l’únic que havia deixat de donar voltes. Va anar a buscar menjar al queviures del costat. Arròs, diuen que és l’aliment dels pobres, doncs més pobre que ell en aquell moment no hi havia ningú, doncs m’ho havia deixat tot dins de casa. Dues centes pessetes. Els va demanar que li apuntessin, en el moment en què pogués els portaria els diners. Ells sorpresos per la seva cara, li van negar, doncs no concedient préstecs a desconeguts.

Desconegut? Qui? Cada dos dies hi anava, sabien el meu nom, el què menjava, fins i tot les revistes eròtiques que em comprava. Però no em podien concedir un prestec dues centes míseres pessetes. Era absurt.

Va treure la pistola i amb el canó fermament apuntant a l’encarregat li va tornar a demanar que li apuntés que demà o demà passat li tornaria. Tremolós l’home de bigoti blanc li digué que tant era que no calia que els hi tornés, un regal de la casa. Va sortir directe cap a casa, tenia fam, l’arròs a les mans li cremava. Va pujar els sis pisos amb una velocitat esfereidora. Intentà obrir, no podia, la clau no entrava. Fent força, de costat, al revés. No hi havia manera. Però, com per art de màgia la porta es va entreobrir. Una cadena aguardava que la distància entre el marc de la porta i la porta en si n fos superior de quince centímetres. Aquesta era, però, distància suficient per entreveure dos ulls atents. Qui era? L’amo de la casa. I ell? L’amo de la casa. Des de la reraguarda l’home pelroig va explicar que ja feia quatre anys que vivia en aquella casa i va tancar sobtadament la porta. Va trucar a la porta i aquesta es va tornar obrir.

- Perdoni, em pot donar una maleta siusplau?